L'amistat

  
  Si la vida té un sentit o no és, per a mi, força irrellevant. Que la vida valgui la pena de ser viscuda en tota la plenitud, probablement li devem a una sèrie de coses i valors que no hem pogut o no hem volgut evitar. En la majoria de vegades és tot allò que passa per què sí, gairebé sense fer soroll, i sovint ho sentim d'una forma tan intensa que ens és del tot impossible oferir-ne una anàlisi racional i una definició més o menys exacte. Em refereixo, per exemple, a conceptes com el temps, la llibertat, l'amor... i l'amistat.

  Més que l'amor ( que també) considero l'amistat en tota la seva radicalitat com allò que ens lliga d'una forma més profunda a la vida i en el coneixement no només de l'altre sinó també de nosaltres mateixos. La seva dimensió és d'un abast tan important que si no existís en la nostra societat, aquesta seria comparable a un món microscòpic on els àtoms, lliures i solitaris, no han pogut formar molècules.

   L'amistat és per a mi: estimar, afecte, complicitat, compartir, somriures, llibertat, solidaritat, generositat, fraternitat... Quin altre concepte trobaríem que en el seu interior conté tots aquests valors?

  Per exemple, l'amor no seria amor sinó deriva en una relació d'amistat plena. Aquesta pot esdevenir amor, però el camí invers és essencial; com un mirall que ens retorna a l'origen. Però deguda a aquesta complexitat i alhora delicadesa, a l'amistat cal cuidar-la, "estimar-la". Poques coses són necessàries; potser unes quantes preguntes aparentment molt simples però d'una força immensa: Com estàs? Estàs bé? Si em necessites aquí em tens; no marxaré... I justament quan dónes en una relació d'amistat, també dónes generositat, tu mateix ets compromís, per dir-ho d'alguna manera, sense que això signifiqui modificar els espais de llibertat respectius. I tot plegat sense esperar res a canvi. Què hi ha de més bonic i meravellós que això?

Gianni Berengo Gardin. Toscana (1965)