Camus

Albert Camus (1913-1960). Fa bastants anys que en segueixo la seva obra ( novel-la, assaig o teatre). A més, la seva manera d'entendre la vida i el món m'és molt propera. Si hagués d'escriure deu paraules que em suggereix la seva vida i la seva literatura potser esmentaria: el mar, el sol, la misèria, l'estiu, l'amor, l'amistat, la solidaritat, el dolor, la llibertat, la justícia, la mare, la revolta...( ui, n'han sortit dotze, però bé, és igual).


                                          
                                               ALBERT CAMUS: DE L' ABSURD A L' AMOR


                                                                              "Tot el meu regne és d'aquest món".  A.C. 
                                                                                                                                                                                        

Fotografia realitzada per Izis.

  Sempre resulta estimulant llegir Albert Camus. N'admiro sobretot, a part de la qualitat dels seus escrits literaris i filosòfics, el seu compromís ètic i la seva honestedat a l'hora d'analitzar alguns dels problemes del nostre temps. Per això el seu pensament és, encara, plenament vigent i enlluernador. Quan escriu sobre l'absurd de l'existència, rebutja una sortida de caire pessimista i nihilista i adopta una actitud serena i lúcida que el portarà, en una segona etapa, al concepte d'una revolta de tipus mediterrani que beu del pensament grec, on el límit i la mesura hi juguen un paper essencial. Aquesta revolta és amor i solidaritat amb l'ésser humà que pateix i una lluita contra el sofriment dels innocents, on Déu hi és absent. Crític amb qualsevol posició dogmàtica, denuncià també tot tipus de violència, situant-se al costat de l'home concret i buscant sempre un equilibri entre la llibertat i la justícia.

  Una infantesa viscuda en la misèria i el dolor, però també en la llum del sol, amb la presència constant del mar, resulta cabdal per entendre el seu pensament i la seva actitud davant del món i de la vida. Molt proper al nostre país, per la simpatia que demostrà pels republicans exilitats, per les seves arrels menorquines i, en definitiva, pel seu combat contra tota mena de totalitarismes.

  Enguany, coïncidint amb el centenari del seu naixement, és una bona ocasió per recordar la figura d'un escriptor que segueix desvetllant un enorme interès. Per acabar, comentar que quan va rebre el Premi Nobel de Literatura (1957) les primeres mostres d'agraïment foren per la seva mare (que era pràcticament analfabeta i, per tant, mai va poder llegir l'obra del seu fill) i pels seus primers professors que van confiar en ell quan encara era un infant pobre i gairebé sense recursos: Louis Germain i, més tard, Jean Grenier.