dijous, 3 d’agost del 2017

Joan Crexells, humanista exemplar




Quan una persona mor jove, sobretot si ja en la seva curta trajectòria ha gaudit d’un prestigi enorme i del reconeixement, d'una part si més no, dels seus semblants, sempre sorgeix la pregunta: Fins on hagués arribat? En el cas de Joan Crexells i Vallhonrat, la qüestió apareix amb més urgència, si cal, i no fora agosarat assegurar que, molt probablement, hauria acabat sent una de les grans figures intel-lectuals del segle XX (en el seu temps s'hi va apropar, certament).

Quelcom de semblant hauria pogut passar, si se'm permet l'apunt, amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel si no hagués mort amb només vint-i-cinc anys, o fins i tot amb Salvat-Papasseit, que va morir amb trenta, considerats ja en vida poetes extraordinaris.
Crexells, emperò, és encara un desconegut per molta gent, fins i tot per part de molts d'aquells que es qualifiquen a sí mateixos com a "persones cultes". Quin desconeixement hi ha encara sobre la cultura de la Catalunya dels anys 20 i 30... I això que ja han passat més de quaranta anys de la fi de la dictadura.

Joan Crexells (1896-1926).
Crexells fou, per sobre de tot, un humanista, un intel-lectual, una persona cultivada i polifacètica (trets, per cert, més necessaris que mai avui en un món que sovint premia la ignorància, la frivolitat i on, per altra banda, es valora més la pura especialització). Fou un escriptor amatent als problemes que afecten a la societat humana, en un context de grans canvis socials i polítics. El seu interès comprèn sabers com l'economia, l'estadística, la lògica matemàtica, la filosofia, la literatura o el periodisme. No cal oblidar tampoc la seva passió per tot allò que té a veure amb el món hel-lènic. No en va traduí del grec, per exemple, els Diàlegs de Plató.
Com diu Lluís Crespo en el pròleg del llibre d'introducció a la seva figura i pensament*, el seu és un "humanisme de tipus clàssic, alhora aristocràtic i racional, per tant, sense sensibilitat ni per la religió ni per la poesia". Però d'això darrer no vol dir que no li interessés, com veurem més endavant...

Crexells, essencialment, cultivà l'assaig. En resposta a Francesc Cambó, escriu una sèrie d'articles defensant la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent. 
És el primer a informar sobre lògica matemàtica al nostre país. Dona a conèixer a dues grans figures com Bertrand Russell i John Maynard Keynes. Desconfiava del progrés indefinit. Considerat liberal, la seva curiositat, altrament, el va portar a estudiar els fonaments teòrics del marxisme. Gairebé res d'humà no li era aliè, prenent la famosa cita de Terenci. I era un bon comunicador, rigorós i amè alhora. El seu estil literari, precís i planer. Considerava que dels problemes més difícils cal parlar-ne d'una manera precisa, clara, acompanyada sempre d'un sentit crític. 

Rovira i Virgili i d'altres amics el conviden a participar a la “Revista de Catalunya”. El seu mitjà habitual fou, però, "La Publicitat" (1920-1926), un dels periòdics de més prestigi de la Catalunya d’aquells anys. Hi escriu tota mena d'articles d'opinió política, d'anàlisi econòmica, cròniques sobre assumptes diversos i escrits de reflexió cultural. 


Fotografia de Paul Strand.

Fou un cosmopolita i un viatger incansable. Va ser corresponsal a Berlín i a Londres. Proper a la cultura anglesa, signava com a "Observer" els seus articles de crònica econòmica. Irònic, escèptic, reflexionà amb profusió sobre la cultura europea de postguerra. Qui sap, si encetada la dècada dels 20, es va creuar a Berlín amb un tal Joseph Roth, el qual s'havia trasl-ladat feia poc a la capital alemanya i començava a escriure les seves primeres cròniques**. De ben segur que haurien pogut parlar i coincidir sobre moltes coses.

En l’article, "Joan Creixells i el pensament europeu noucentista”, el filòsof Norbert Bilbeny, un dels màxims coneixedors de la seva obra, diu: "Creixells es mostra partidari d'un liberalisme polític avançat, però a la vegada escèptic amb els valors del capitalisme i de qualsevol règim de llibertats que ignori la igualtat". L'ideal polític de Creixells és el de la democràcia amb educació. "Llibertat, igualtat i... cortesia", en el sentit del que dirà anys després Isaiah Berlin. En el fons, com apunta Bilbeny: “Es tracta de mantenir en la vida pública i en la privada el sentit de les proporcions i de saber evitar fer el ridícul". 


L'any 1923, amb el poeta Tomàs Garcés, s'incorpora al Comitè d'Ensenyament i Defensa de la Llengua Catalana, constituït a l'Ateneu Barcelonès. Precisament Garcés ens explica una anècdota referida a Crexells i que, alhora, ens descobreix altres inquietuds d'aquest: "De vegades ens arribàvem al camp de futbol del "Barcelona". Crexells s'havia acostumat, a Anglaterra, a veure el partit en diagonal. Ens situàvem en un extrem superior d'entrada general, gairebé a la ratlla de gol. En sortir parlàvem de poesia o de política, i en Crexells cantussejava sovint un tema de Mozart o de Beethoven".***

Josep Pla li va dedicar un dels seus Homenots. L'escriptor empordanès començava la semblança lamentant la seva prematura mort i afegia: "Si Crexells hagués viscut, tots nosaltres, potser, hauríem estat lleugerament o radicalment diferents". 




Breu selecció de fragments d'alguns dels seus escrits*:


Si l'home de ciència llegís cada matí el seu Homer o el seu Tucídides, tindria idees molt més clares sobre el món, i àdhuc sobre el valor de la seva ciència, que les que ara té. (“Revista de Catalunya”, agost de 1924).

La meva filosofia es basa en la distinció entre saber i entendre. Jo crec que la facultat específicament humana i que ens cal desenrotllar és la intel-ligència. I que haurem omplert el nostre rol i podrem anar a l'altra vida contents, no si sabem moltes coses, però sí, en canvi, si n'hem enteses algunes. ("La Publicitat", 2-1-1925).

Jo sóc partidari de la democràcia perquè la democràcia apel-la en mi un cert sentit de justícia que és superior a tots els avantatges que poden tenir altres organitzacions de govern (...). La democràcia s'ha d'obtenir, ara i en tots els temps, amb un esforç dels seus partidaris(...). S'ha de defensar. (“La Publicitat”, 24-7-1924).

Hi ha una cosa en l'obra de Shakespeare: i és la grandesa i l'autenticitat dels moments anímics dels seus personatges (...). La grandesa de Shakespeare està en què els sentiments, amb què ell juga joiosament, són els sentiments sota el domini dels quals viu la Humanitat
. ( “La Publicitat”, 2-4-1925).

El gòtic quan s'afina massa, deixa de ser arquitectura. I aquest és per a mi el cas de la catedral de Ulm. La de Friburg està per mi en el punt just de l'equilibri entre la carn i l'esperit; Ulm ja és tot esperit
. (Lletra inèdita a Carles Riba, 8-1-1922).

Les esquerres representen l'ideal; les dretes la consideració de la realitat; el perill de les esquerres és la utopia; el perill de les dretes el cinisme. ( “La Publicitat”, 11-10-1925).



Bibliografia:


-*Ideari de Joan Crexells. Lluís Crespo Arrufat. Edicions 62. 1967.
-Obra Completa (4 volums). Joan Crexells. Editorial La Magrana, 1996-99.
-Joan Crexells, obra i pensament. Joan Vergés Gifra (Ed.). Documenta Universitària. 2016.

  ** Una selecció dels articles de Joseph Roth sobre la capital alemanya es poden trobar en castellà amb el títol de Crónicas berlinesas, amb traducció de Juan de Sola Llovet i publicat per Minúscula.

  *** Del llibre de Tomàs Garcés, Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits, publicat per Selecta l'any 1972.

                                                     



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada