Una nit a l'aeroport

  Algú de la tripulació em va dir, poc abans que l'avió aterrés: "El lloc més segur de Barcelona per passar la nit és la T1". Això em va deixar més tranquil, certament.  

  L'hora que arribava l'avió procedent de Bolonya a l'aeroport del Prat també era l'hora que marxava el darrer tren cap a Vic (dos quarts d'onze de la nit). L'aparell portava un retard d'unes tres hores. Les condicions climatològiques adverses en foren la causa, segons ens van dir. De fet, havia estat un vol força accidentat, amb ziga-zagues en alguns trams i uns quants llampecs clarament percebuts a través de les finestretes. 

Fotografia de Rui Palha.

  Com que ningú no em vindria a buscar, la millor opció era passar, doncs, la nit a l'aeroport, concretament a la mateixa T1. Però no amb la intenció de dormir o de romandre quiet en algun lloc mentre el temps s'esmuny. Això es pot fer sempre. Calia buscar noves sensacions. Havia de ser l'ocasió (encara que forçada per les circumstàncies) de viure una experiència diferent. Restaven unes quantes hores per endavant, abans no sortís el primer tren des de l'estació de Sants, a un quart de set del matí. 

  En el moment que s'abandona una ciutat, un paisatge o un territori, la rutina sembla altre cop prevaldre sobre la nostra existència. Tots els retorns s'assemblen, sobretot si són amb avió. La ment, aleshores, comença un procés d'adaptació. Tanmateix, gaudint d'una experiència anòmala, no excessivament incòmoda però, pot acabar sent força gratificant. Un darrer acte de resistència abans no retornem a la vida rutinària.

    
  A les onze de la nit, en el moment que entro a la T1 després d'haver baixat de l'avió, encara hi ha força gent que circula amunt i avall. A fora, plou intensament. M'assec en una taula d'un dels dos bars que no tancaran en tota la nit. Demano un entrepà. No és pas barat, però és el que hi ha. Prop d'on em trobo, en una altra taula, una dona jove té el rostre afligit i amb algunes llàgrimes als ulls. De tant en tant ens creuem la mirada. M'agradaria dir-li alguna cosa, encara que sigui banal. Potser ella també ho desitja. O no. Observo davant seu una safata amb dues begudes idèntiques. Espera una persona o algú l'ha deixada? En pocs minuts s'hi presenta un home, segurament el que abans l'acompanyava. Gairebé no es diuen res, només uns breus mots. Al cap de poc se'n van. Aleshores miro cap a l'esquerra. Una noia, sola, escolta música a través d'uns auriculars; a l'altre extrem del bar, una altra noia, somrient, parla a través d'una tablet. Entre les hores que passem dormint i les hores que restem sols, quantes hores ens queden a la vida per parlar amb les altres persones? Amb totes les que em trobi aquesta nit no les tornaré a veure, probablement, mai més. En aquests moments, intueixo secrets, misteris, històries increïbles... que no sabré mai.  

Fotografia de Rui Palha.

  De mica en mica, els passadissos es buiden; una part del personal de l'aeroport comença a marxar. A causa dels retards en els vols, han tingut unes quantes hores més de feina. Cobraran, però serà una misèria. N'hi ha d'altres que encara treballen, prop de les portes d'embarcament, insòlitament bullicioses a mitjanit: són vols endarrerits cap a Eivissa,Tallin o Malta. A fora, continua plovent. Dos avions resten aturats en una de les pistes, gairebé a les fosques. A la barra del bar, un individu ebri xerra sense parar. Ningú no li diu res. El deixen que faci; ja se'n cansarà, pensen.

  Dono un cop d'ull als llocs de destinació i m'imagino que m'embarco cap a una d'aquestes ciutats. I després, què? L'embarcament a Tallin acaba a la 1:30. Un passatger no pot pujar, li falta una maleta que no arriba. Finalment, s'ha quedat a terra. Ha esperat cinc hores. Haurà d'agafar, doncs, un altre vol. A la 1:50 n'arriba un altre, aquest de Palma de Mallorca. Tres persones porten una ensaïmada. Tot és ben normal.
  Als monitors de televisió emeten esports durant tota la nit. Només se sent la veu monòtona del locutor. A aquesta hora estan donant un partit de tennis femení. No hi ha ningú més a prop meu.
  Em dirigeixo cap a la porta d'embarcament del vol de Tallin. Allí, el responsable de control m'atén amb amabilitat: "Les persones d'aquest vol han estat molt pacients, tot i les hores de retard; es nota que són d'una cultura nòrdica". Admet que ha tingut sort: no li ha tocat Eivissa. Allà, les queixes són constants. Ho he pogut comprovar in situ.

  Ha parat de ploure. La calma i el silenci tornen a l'aeroport. Però els vols no deixen de sortir; això sí, són més espaiats. A les 2,20 surt un vol en direcció Heràklio, la capital de Creta. Deu minuts més tard arriba un avió procedent de Madrid. Torno a les sales d'espera. Alguns viatgers dormen en els bancs, subjectant (amb força) les seves maletes. Entro a la zona de detecció i control al personal de tripulació. Ningú no s'estalvia de passar pel cordó de seguretat. Mai no se sap què pot passar.

Fotografia de Rui Palha.

  No em puc quedar quiet, m'he d'anar d'anar movent. El cafè m'ha ajudat perquè la son no m'acabi tombant. Em trobo una noia, adormida, amb la maleta al seu costat, lliure. No la vull despertar per dir-li, tot i que de bon grat li ho faria saber. Prop d'allà, una altra dona, italiana, sembla que parli sola. Un home, al seu costat, se l'escolta, impassible. Una mica més enllà de les 3, apareixen els usuaris que agafaran els primers vols del matí; es creuen amb el personal de neteja. Molts d'aquests viatgers agafaran el de Buenos Aires. Porta nou hores de retard. El cansament, la resignació es fan evidents en els seus rostres. Tenen l'esperança, així els ho han fet saber, que el vol sortirà d'aquí a dues hores.

  Gairebé a les cinc en surt un altre cap a Poznan. Tot seguit prenc el bus i em deixa a la T2. Més cues d'embarcament. Més ciutats, més rostres de son i de fatiga. En un s'hi ha dibuixat un somriure; què estarà pensant?

  A les 5:42 surt el primer tren cap a Sants. L'agafo. Quan hi arribo només falten deu minuts perquè surti el tren en direcció Vic, el primer del matí. Una hora i mitja més i ja seré a casa, si tot va bé. No aconsegueixo dormir. Llegeixo el diari. A través de la finestra contemplo el paisatge. Porta posat un vel de color blanc. Sí, és la boira de la plana. Al cap d'unes hores, quan ja m'hagi despertat, em diran que ha estat plovent tota una eternitat.



  Nota: Agraeixo a Rui Palha la seva amabilitat i el seu consentiment per la publicació de les fotografies.





 

La representació del dolor

  
  És possible, tanmateix, representar el dolor? O com a molt només ens hi podem apropar? 
  Reprenc la part final de l'escrit de fa una setmana. La imatge ens permet afinar més que no la paraula quan ens referim a l'expressió del dolor? Cadascú ho viu d'una forma única, fins i tot davant d'un mateix fet. El record o una representació artística mai no podrà ser del tot fidel (potser tampoc cal que ho sigui, es tracta de captar-ne l'essència). Fins i tot es fa difícil formular el nostre propi dolor. Només quan podem comprendre, justament, el dolor de l'altre, des de la contigüitat i, sobretot, des de l'empatia, és quan estarem a prop d'una representació més exacta d'aquell. Un procés, però, que no s'arriba mai a culminar del tot. Parlem-ne una mica més i ho fem a partir de dues obres pictòriques figuratives de dos artistes excel-lents: Antonel-lo da Messina i Gabriel Metsu. 

   
  Messina fou la ciutat on va néixer un dels pintors més importants del Renaixement italià: Antonel-lo. Viatjà pel nord d’Europa (bàsicament a Holanda) d’on n’importà la tècnica de l’oli. Després d’una estada a Venècia, torna a la seva ciutat natal, en els darrers anys de la dècada dels 70 del segle XV, i, precisament allà hi mor l’any 1479. 
  Uns anys abans, cap al 1475, pinta (no sabem on, si a Messina o encara a Venècia) una obra més aviat petita que podem admirar actualment al Museu del Prado, a Madrid. L’obra en qüestió, Crist mort, sostingut per un àngel, té l’extraordinària virtut de crear un impacte emocional plàcid, gens exagerat (potser en això també hi contribueix les seves petites dimensions).  
 Oblidem-nos per un moment quins són els personatges representats i fixem-nos únicament en els rostres i en els gestos que s’hi mostren. Són d'una realitat corprenedora, profundament humans, la seva tragèdia és serena però inexorable. El plor de l’àngel, contingut, sense cap mena d’estridència, d'una compassió íntima, reflexa tota la seva dissort (que és la de bona part de la humanitat), agafant pel braç Jesús agonitzant, si no ja mort. 
  Al fons del quadre hi veiem una imatge de la ciutat natal del pintor, envoltada de vegetació. Pintar una escena històrica en un context actual (en aquell moment el del segle XV) ha estat una pràctica habitual de l’art europeu durant decennis; tanmateix allò que pot diferir una obra de l’altra és el grau de realisme i de veracitat. Una sensibilitat que és també nostàlgia envers un paisatge, una ciutat o un rostre estimat. Però això no solament pot donar-se quan un roman exiliat, sinó també quan torna al lloc d’origen i troba que algunes coses han canviat i ja no tornaran a ser com abans. 

  Cap al 1660, l'artista holandès Gabriel Metsu (1629-1667) pinta, al meu parer, la seva obra més extraordinària, La nena malalta. El quadre el podem contemplar al Rijksmuseum d'Amsterdam. Novament, una imatge de dolor ens interpel-la, però com la d'abans, fins i tot més, el sofriment es mostra callat. Uns ulls ens miren directament. Són els d'una nena desnerida, mancada de vigor. Gairebé no té esma d'incorporar-se, malgrat l'atenció de la que és segurament la seva mare. Ha acabat de prendre el remei medicinal? Es podrà guarir? 
  És una imatge estranyament familiar. Malauradament l'hem vista massa sovint: infants víctimes de malalties i de guerres. En aquella època la mortalitat infantil era molt alta. També ho és encara ara en moltes zones del món.
  En l'obra hi dominen els tons ocres; hi despunta, però, el vermell de la faldilla de la dona, com en la pintura d'abans el vermell de la sang de Crist.
  
  Hi ha una ètica en la pintura? Existeix una voluntat de denúncia? Potser sí, però això, crec, no és el més important. L'obra per si mateixa ens parla subtilment. Tenim una responsabilitat envers l'altre. Com respondre a una mirada innocent que sofreix? De quina manera ens interroguen aquestes obres pintades fa uns segles sobre allò que passa avui, en particular al dolor de milers i milers de persones, moltes de les quals infants?

El silenci d'Edmond Jabès

                                                                                 

  
  

Eduardo Chillida. Espacio para el espíritu (1995).

  Quan encara vivia a El Caire, Edmond Jabès deixava la ciutat i es passava hores i hores sol al desert. Anar al desert és un acte de resistència en particular enfront de la violència o del nihilisme? Com diu el filòsof Josep Maria Esquirol: “Qui va al desert no pot ser considerat un desertor”. No dimiteix, de cap manera, de la seva responsabilitat davant del món. 
  Aquesta experiència física i espiritual de Jabès fou determinant en la seva escriptura: "En les proximitats de la ciutat, el desert representava per a mi una ruptura salvadora"(1). El desert no és simplement una metàfora, sinó un espai privilegiat de l’experiència de la paraula. La paraula necessita del silenci perquè adquireixi una nova dimensió, tot i que “en aquest silenci, la proximitat de la mort es fa sentir de tal manera que es fa difícil suportar quelcom més terrible”(1). Només els nòmades, per haver nascut en el desert, saben transformar aquest silenci en una força vital. Però si volem escriure hem de fer callar primer les paraules que ens agiten. Quan Jabès es topa amb un silenci imposat, una pàgina en blanc, per exemple, cal aprofitar aquest fons silenciós per escriure el text. El blanc conté tots els colors i el silenci ens diu moltes coses. L'essència que fa néixer la paraula pròpia. 

Edmond Jabès (El Caire, 1912- París, 1991).

  En el seu llibre fragmentari, d'escriptura bella i suggestiva, Un extranjero con, bajo el brazo, un libro de pequeño formato (2), reflexiona sobre la paraula i el llibre, la condició d’exiliat i d’estranger o sobre el judaisme: “La ausencia de testigos esta noche ha hecho de cada uno de nosotros el testigo de un ausente”. Novament apareix aquesta relació entre la paraula i el silenci: “Sabiendo que a menudo son fatales, callamos las palabras que hacen daño. Así toda confesión de sufrimiento es silencio de una palabra... Escribir, escribir este silencio. No hay palabras para el adiós”. Però és possible expressar, amb paraules ben escollides, l’inexpressable? El dolor, el sofriment, per exemple? “El dolor no puede, en sí mismo, pensarse. Se piensa a partir de lo que de él nos dice la persona que sufre, y su relato confirma la existencia del mal...” Hi ha una part important del patiment que mai no podrem expressar: ”Nunca conoceré tu sufrimiento, ni tu el mío”.  
    
  Com podem transmetre el dolor que no hem viscut, doncs? Parafrasejant Roland Barthes quan deia que sempre es fracassa quan es parla d’allò que s’estima, podem dir si fa no fa el mateix pel que fa al dolor. No és fàcil expressar amb paraules una sensació, afegia. I a més si es tracta d’una sensació o un sentiment extrem en el límit de l’experiència humana.

  Jabès va admetre com fou decisiu el descobriment de l'obra de Max Jacob: "Ell em va ensenyar a ser jo mateix, és a dir, diferent ". Estem davant d'un autor necessari i singular, certament, els mots del qual donen testimoni d'una tradició i d'una experiència (utilitzant les paraules d'Emmanuel Lévinas) que travessen gairebé tot el segle XX.


  
  (1) Fragments de Del desert al llibre, entrevista de Marcel Cohen a Edmond Jabès, seleccionats i traduïts per José Ángel Valente.

  (2) Traducció castellana (Ed. Galaxia Gutenberg) a càrrec de Cristina González de Uriarte i Maryse Privat, amb epíleg de J.A. Valente, de l'original en francès Un Étranger avec, sous les bras, un livre de petit format.