LHC: una mica de llum a la matèria fosca

  Fa poques setmanes s’ha posat novament en marxa el LHC (Large Hadron Collider), el major accelerador de partícules del planeta, situat prop de Ginebra. Ha estat un parell d’anys aturat per fer-hi tasques de manteniment i millorar-ne les prestacions. S’hi esperen amb delit noves descobertes fonamentals que ajudin a comprendre una mica més alguns dels secrets que amaga l’Univers.

National Geographic. Fotografia de Børge Ousland.

  Entre d’altres aspectes que s’han pogut perfeccionar destaca un augment en la seva potència, fet que permetrà, per exemple, que el xoc entre les partícules (bàsicament protons) es produeixi a una energia més gran. Això podria significar l’aparició de noves partícules elementals. Per tant s’obre tot un ventall d’enormes possibilitats que ens podria ajudar a entendre el motiu pel qual la matèria s’imposà a l’antimatèria en els primers instants de l’Univers o la constitució de l’anomenada matèria fosca. El LHC ja ens va donar fa tres anys una gran notícia: la descoberta del bosó de Higgs, la partícula que juga un paper essencial perquè els altres corpuscles puguin tenir massa.
 

  La matèria ordinària només representa el 5% del cosmos. És la que forma les estrelles, els planetes o els mateixos éssers vius. La resta és invisible, és a dir, no emet fotons. La seva naturalesa és encara una incògnita. Són la matèria fosca (un 25% del total) i l’energia fosca (un 70%). La primera només es detecta pels seus efectes gravitatoris i la seva existència és necessària per mantenir les estrelles orbitant al voltant del centre galàctic o les pròpies galàxies a l’interior dels cúmuls. Amb la matèria visible no n’hi havia prou per explicar aquest fet, si suposem (tot fa pensar que és d’aquesta manera) que la llei de la gravetat segueix sent vàlida a grans escales de l’Univers. En pocs mesos o anys podran aparèixer en el LHC partícules fins ara desconegudes, algunes de les quals podrien constituir la matèria fosca? És possible, però també que n’acabin sortint noves incògnites. La ciència és com una nina russa. Un viatge que neix de l'amor al coneixement i que es transforma en quelcom meravellós i inesgotable.

    Si la matèria fosca continua envoltada de misteri, què podem dir de l’energia fosca que va aparèixer fa uns anys de forma sorprenent, quan ningú se l’esperava, la qual ha esdevingut un enigma més gran? Sabem que aquesta exerceix una força de repulsió que fa que les galàxies es desplacin cada vegada més ràpid, allunyant-se progressivament. Però la seva naturalesa no la coneixem, encara.

  

Piero della Francesca. El somni de Constantí.

  La ciència, com gairebé tota activitat humana, té en la curiositat un dels seus fonaments bàsics. Òbviament que cal tota una tecnologia d’allò més complexa per tirar endavant operacions d’aquest tipus, però sense un esperit crític i curiós això no fóra possible. La ciència també és ètica i cultura. Si aquella no tingués un fons humanista ja no seria plenament ciència, sinó que romandria sotmesa a d’altres interessos, com malauradament ha passat (i passa) de tant en tant. La cultura científica té i hauria de tenir encara més en el futur un paper essencial a la nostra societat. La ciència també és estètica. Les imatges, per exemple, que rebem de mons llunyans inconeguts o de més a prop, ja siguin serens o caòtics, ens poden transmetre bellesa o fins i tot un grau elevat de poesia. A vegades no ens calen imatges, n’hi ha prou amb quedar-nos en una teoria científica o en una fórmula matemàtica. Finalment, la ciència ha de ser ben explicada. No n’hi ha prou en comunicar. S’ha de comunicar bé, sense deixar de ser rigorós. En l’època de les noves tecnologies i de la immediatesa cal continuar exercint una bona divulgació científica. Fins i tot poden obrir-se noves perspectives que poden ajudar a entendre amb més profunditat la complexitat del nostre entorn.

    
  Aquest any es presenta apassionant, en particular per la cosmologia. Si més no pel que fa a les commemoracions. És el centenari de la teoria general de la relativitat d’Einstein i els cinquanta anys de la descoberta experimental de la radiació còsmica de fons, l’empremta de la llum que resta de la gran explosió que, a manca d’una teoria millor, fou la que va originar el nostre Univers.