Un petit viatge per la vida de Max Planck
Si Max Planck no s’hagués dedicat a la física i a les matemàtiques és probable que s’hagués decantat per la música. De fet, la música va ser una de les grans passions de la seva vida. Fins i tot, amb divuit anys, havia compost i estrenat a Munic una opereta titulada El desig al bosc. No sabrem, en tot cas, si en aquest camp hauria assolit, ja no sols l’excel-lència, sinó també hauria tingut l’honor de ser un dels artífexs d'una revolució, a semblança de la científica. Revolucionari, tot i no ser-ne conscient, especialment en els inicis; una actitud, en qualsevol cas, que no s'avenia massa bé amb el seu tarannà, com a home d’ordre. Procedia d'una família amb una tradició acadèmica exemplar. De sobte es trobà situat en una cruïlla de dos móns: el que ocupava la física clàssica i el nou que s'obria amb la quàntica i, poc després, amb la relativitat.
 |
| Max Planck (1858-1947). |
Si donem un cop d’ull a diverses fotografies que se li van fer en els darrers anys de la seva vida, copsarem en el seu rostre una mirada malenconiosa, no exempta, però, de dignitat. És fàcil atribuir-ho a una època dramàtica des d'un punt de vista col-lectiu, però també plena d'aflicció a un nivell més personal.
Talment com un home, ja en el crepuscle de la vida, que espera la mort amb tranquil-litat; l'ha vista massa vegades, la coneix sobrerament. El seu germà havia mort a la guerra francoprussiana de 1871. La seva primera dona, Marie, traspassa l'any 1909. La tuberculosi, segons sembla. Un dels seus fills mor a França el 1916, durant la I Guerra Mundial. Les seves filles moren al 1917 i al 1919, a causa de diverses complicacions en els parts. El fill que restava del primer matrimoni, Edwin, és executat pels nazis el gener de 1945, acusat de conspirar per assassinar Hitler.
La nit del 15 de febrer de 1945, durant un atac aeri dels aliats a la casa que tenia a Berlín, la seva biblioteca queda destruïda, així com també nombrosos papers personals desapareixen enmig de les flames. Per escapar-se dels bombardeigs de la capital alemanya, ell i la seva segona dona, Marga, es trasl-laden a Rogätz, a la riba oest del riu Elba. Quan aquest lloc es converteix en un camp de batalla, es veuen obligats a vagar pels boscos dels voltants, dormint on poden; fins que, poc després, són trobats per militars nord-americans.
El seu prestigi es va mantenir intacte. Fou l'únic científic alemany convidat a Londres el 1946 en els actes de la celebració tardana del tricentenari de Newton.
Al mateix any, la Societat Káiser Guillem va canviar el seu nom pel de Societat Max Planck, la xarxa d'instituts que encara segueix gaudint d'una enorme reputació al món. Pocs mesos després, el 4 d'octubre de 1947, amb gairebé noranta anys, mor a Gotinga.
1879. Max Planck acaba la seva tesi doctoral sobre la segona llei de la Termodinàmica. Justament l'interès pels processos termodinàmics irreversibles, relacionats amb l'electrodinàmica, el portaran, anys després, al descobriment dels quanta. En aquests anys, d'intens treball, estudia amb deteniment la llum que emeten els objectes calents, quan canvien de color. Com sorgeix la llum de la matèria? Arriba a la conclusió que només es podia entendre el fenomen si la calor s'emet en forma de "paquets d'energia" discontinus, discrets, anomenats quants (fotons). En d'altres paraules, la naturalesa fa salts, fet que xocava amb la física clàssica. L'energia no s'emet de forma contínua, interrompudament. Aquesta només pot prendre uns certs valors i es relaciona amb la freqüència del fotó segons la fórmula E= hν (on h és l'anomenada constant de Planck) .Va ser al 14 de desembre de 1900 quan el científic alemany dona a conèixer els seus resultats.Tanmateix, Planck va tardar a prendre consciència de totes les implicacions de la seva hipòtesi quàntica. Hem d'esperar fins a Einstein quan, pocs anys després, mostra que el quant té una realitat física. Per aquestes investigacions (concretament per l'anomenat efecte fotoelèctric) va rebre el Premi Nobel de Física l’any 1921. Planck l’havia rebut tres anys abans.
Allò que atreia Planck de la física era la possibilitat de trobar lleis absolutes que poguessin mantenir-se "per sempre i per a totes les cultures". En alguna ocasió havia dit: "La ciència no pot resoldre el misteri final de la natura. I això és degut a què, en darrer terme, nosaltres mateixos som part del misteri que estem tractant de resoldre".
Quan els nazis prenen el poder (febrer de 1933), Planck té ja setanta-cinc anys i és el president de la Kaiser-Wilhelm-Gesellschaft (KWG), una entitat privada per a la promoció de la recerca científica, la predecessora de l'actual Max-Planck-Gesellchaft, com ja hem indicat. Mesos després (maig de 1933), el físic es reuneix amb Hitler. Li vol transmetre la seva preocupació i malestar davant les mesures que comencen a dictar-se contra els jueus; com l'expulsió d'aquests acabaria afectant la ciència alemanya. Hitler s’enerva i considera tots els jueus comunistes. Aquí acaba la reunió. La decepció de Planck és profunda, però no es va rebel-lar. Molt s'ha parlat sobre aquest tema, així com perquè no va emprendre l'exili. Però com podria haver-se rebel-lat un home ja amb setanta-cinc anys? Quins mitjans tenia al seu abast? La seva política, en temps del nazisme, va ser probablement de no confrontació, esperant temps millors. Ingenuïtat? És possible. Com mantenir-se íntegre i no perdre l'honor en temps difícils? Podia haver fet alguna cosa més? Allò que és segur, crec, és que va aconseguir mantenir l'honor.
Al llarg de la vida, Planck va mostrar molt d'interès pels aspectes filosòfics, així com per d'altres àrees relacionades amb les humanitats. Va pensar sobre la relació entre ciència i religió (segons ell no hi ha oposició entre elles, una i altra es complementen) o el conflicte entre determinisme i lliure albir. En d'altres paraules com fer compatible l'anomenada llei causal amb la llibertat de la voluntat humana.
De primer, considera que és necessari destrompassar la realitat, ja que "sense la facultat de l'intel-lecte imaginatiu no hi hauria ni poesia, ni música, ni art. És el nostre bé més preuat, que de vegades ens trasllada als reialmes de la llum quan se'ns fa insuportable la banalitat grisa de la vida real"(...). "Tampoc la rigorosa investigació científica no pot avançar sense el lliure joc de la fantasia. El qui algun cop no sigui capaç d'imaginar coses incompatibles amb el principi causal, aquest mai no podrà enriquir la seva ciència amb cap idea nova" (Discurs pronunciat a l'Acadèmia Prussiana de Ciències, 17-2-1923)*.
En el mateix discurs, Planck considera el Jo individual com un punt inaccessible a la ciència i on per tant tot mètode causal d'investigació és inaplicable. És allà on té lloc "la nostra vida emocional, la nostra voluntat i els nostres pensaments. És també la font de la nostra sofrença més profunda, així com de la més gran felicitat. Només s'abandona amb la nostra mateixa vida”.
(...) "La llei de la causalitat és la regla guiadora de la ciència; però l'imperatiu categòric- és a dir: el deure ètic- és la regla que guia la vida". Ciència amb consciència, d'alguna manera.
Planck admet que "ningú al món no pot estar segur que allò que en la ciència d'avui és absolut continuarà essent-ho per sempre més". (...) "Aquest neguit d'avançar i d'acostar-nos més i més a la veritat és realment la finalitat constant de tota ciència, i per això podem dir amb Lessing: "La felicitat de l'investigador no està tant en la possessió de la veritat com en la lluita per assolir-la (...)" (Discurs pronunciat a la Universitat de Munic, 1-12-24)*.
En una altra conferència, a la Physical Society de Londres (17-6-32), afirma que no hi ha contradicció entre la causalitat i la llibertat de la voluntat humana, ja que es refereixen a qüestions ben diferents. Per a la comprensió d'una causalitat estricta "ens cal admetre l'existència d'un esperit ideal que ho vegi tot, la qüestió de saber si la voluntat és lliure o no és únicament un assumpte de la consciència individual i, per tant, sols pot ésser decidida pel propi "Jo"*.
Lise Meitner, eminent física austríaca d'origen jueu, va dir d'ell: "Durant els 40 anys en els quals Planck m'ha honrat amb la seva amistat i confiança, sempre li he admirat que mai no ha fet res pensant que li pogués ser útil o perjudicial. Sempre ha fet allò que ha considerat com a just i com a correcte sense ocupar-se de les possibles conseqüències per a la seva persona".
* El coneixement del món físic. Max Planck. Traducció de Jaume Gascon. Edició a cura de David Jou. Pròleg de Manuel Cardona. Edicions 62. Novembre de 1984.
Altres fonts d’informació:
- “Max Planck y el honor en tiempos difíciles” (article de José Manuel Sánchez Ron a El País, 23-4-2008).
- “Max Planck y los nazis” (article de Luis Fernando Areán Álvarez en el mateix diari, 28-4-2008, en el qual, d’alguna manera, precisa i complementa algunes de les qüestions exposades en l’article de Sánchez Ron).
Talment com un home, ja en el crepuscle de la vida, que espera la mort amb tranquil-litat; l'ha vista massa vegades, la coneix sobrerament. El seu germà havia mort a la guerra francoprussiana de 1871. La seva primera dona, Marie, traspassa l'any 1909. La tuberculosi, segons sembla. Un dels seus fills mor a França el 1916, durant la I Guerra Mundial. Les seves filles moren al 1917 i al 1919, a causa de diverses complicacions en els parts. El fill que restava del primer matrimoni, Edwin, és executat pels nazis el gener de 1945, acusat de conspirar per assassinar Hitler.
La nit del 15 de febrer de 1945, durant un atac aeri dels aliats a la casa que tenia a Berlín, la seva biblioteca queda destruïda, així com també nombrosos papers personals desapareixen enmig de les flames. Per escapar-se dels bombardeigs de la capital alemanya, ell i la seva segona dona, Marga, es trasl-laden a Rogätz, a la riba oest del riu Elba. Quan aquest lloc es converteix en un camp de batalla, es veuen obligats a vagar pels boscos dels voltants, dormint on poden; fins que, poc després, són trobats per militars nord-americans.
El seu prestigi es va mantenir intacte. Fou l'únic científic alemany convidat a Londres el 1946 en els actes de la celebració tardana del tricentenari de Newton.
Al mateix any, la Societat Káiser Guillem va canviar el seu nom pel de Societat Max Planck, la xarxa d'instituts que encara segueix gaudint d'una enorme reputació al món. Pocs mesos després, el 4 d'octubre de 1947, amb gairebé noranta anys, mor a Gotinga.
1879. Max Planck acaba la seva tesi doctoral sobre la segona llei de la Termodinàmica. Justament l'interès pels processos termodinàmics irreversibles, relacionats amb l'electrodinàmica, el portaran, anys després, al descobriment dels quanta. En aquests anys, d'intens treball, estudia amb deteniment la llum que emeten els objectes calents, quan canvien de color. Com sorgeix la llum de la matèria? Arriba a la conclusió que només es podia entendre el fenomen si la calor s'emet en forma de "paquets d'energia" discontinus, discrets, anomenats quants (fotons). En d'altres paraules, la naturalesa fa salts, fet que xocava amb la física clàssica. L'energia no s'emet de forma contínua, interrompudament. Aquesta només pot prendre uns certs valors i es relaciona amb la freqüència del fotó segons la fórmula E= hν (on h és l'anomenada constant de Planck) .Va ser al 14 de desembre de 1900 quan el científic alemany dona a conèixer els seus resultats.Tanmateix, Planck va tardar a prendre consciència de totes les implicacions de la seva hipòtesi quàntica. Hem d'esperar fins a Einstein quan, pocs anys després, mostra que el quant té una realitat física. Per aquestes investigacions (concretament per l'anomenat efecte fotoelèctric) va rebre el Premi Nobel de Física l’any 1921. Planck l’havia rebut tres anys abans.
Allò que atreia Planck de la física era la possibilitat de trobar lleis absolutes que poguessin mantenir-se "per sempre i per a totes les cultures". En alguna ocasió havia dit: "La ciència no pot resoldre el misteri final de la natura. I això és degut a què, en darrer terme, nosaltres mateixos som part del misteri que estem tractant de resoldre".
Quan els nazis prenen el poder (febrer de 1933), Planck té ja setanta-cinc anys i és el president de la Kaiser-Wilhelm-Gesellschaft (KWG), una entitat privada per a la promoció de la recerca científica, la predecessora de l'actual Max-Planck-Gesellchaft, com ja hem indicat. Mesos després (maig de 1933), el físic es reuneix amb Hitler. Li vol transmetre la seva preocupació i malestar davant les mesures que comencen a dictar-se contra els jueus; com l'expulsió d'aquests acabaria afectant la ciència alemanya. Hitler s’enerva i considera tots els jueus comunistes. Aquí acaba la reunió. La decepció de Planck és profunda, però no es va rebel-lar. Molt s'ha parlat sobre aquest tema, així com perquè no va emprendre l'exili. Però com podria haver-se rebel-lat un home ja amb setanta-cinc anys? Quins mitjans tenia al seu abast? La seva política, en temps del nazisme, va ser probablement de no confrontació, esperant temps millors. Ingenuïtat? És possible. Com mantenir-se íntegre i no perdre l'honor en temps difícils? Podia haver fet alguna cosa més? Allò que és segur, crec, és que va aconseguir mantenir l'honor.
Al llarg de la vida, Planck va mostrar molt d'interès pels aspectes filosòfics, així com per d'altres àrees relacionades amb les humanitats. Va pensar sobre la relació entre ciència i religió (segons ell no hi ha oposició entre elles, una i altra es complementen) o el conflicte entre determinisme i lliure albir. En d'altres paraules com fer compatible l'anomenada llei causal amb la llibertat de la voluntat humana.
De primer, considera que és necessari destrompassar la realitat, ja que "sense la facultat de l'intel-lecte imaginatiu no hi hauria ni poesia, ni música, ni art. És el nostre bé més preuat, que de vegades ens trasllada als reialmes de la llum quan se'ns fa insuportable la banalitat grisa de la vida real"(...). "Tampoc la rigorosa investigació científica no pot avançar sense el lliure joc de la fantasia. El qui algun cop no sigui capaç d'imaginar coses incompatibles amb el principi causal, aquest mai no podrà enriquir la seva ciència amb cap idea nova" (Discurs pronunciat a l'Acadèmia Prussiana de Ciències, 17-2-1923)*.
En el mateix discurs, Planck considera el Jo individual com un punt inaccessible a la ciència i on per tant tot mètode causal d'investigació és inaplicable. És allà on té lloc "la nostra vida emocional, la nostra voluntat i els nostres pensaments. És també la font de la nostra sofrença més profunda, així com de la més gran felicitat. Només s'abandona amb la nostra mateixa vida”.
(...) "La llei de la causalitat és la regla guiadora de la ciència; però l'imperatiu categòric- és a dir: el deure ètic- és la regla que guia la vida". Ciència amb consciència, d'alguna manera.
 |
Congrés Solvay de Física de l'any 1927. Max Planck és el segon començant per l'esquerra, a la fila inferior, amb un barret a les mans. Al seu costat Marie Curie, l'única dona present (eren altres temps!). S'hi veuen també altres científics de prestigi com Einstein, Bohr, Born, Heisenberg o Schrödinger. Un equip de somni, sens dubte. |
Planck admet que "ningú al món no pot estar segur que allò que en la ciència d'avui és absolut continuarà essent-ho per sempre més". (...) "Aquest neguit d'avançar i d'acostar-nos més i més a la veritat és realment la finalitat constant de tota ciència, i per això podem dir amb Lessing: "La felicitat de l'investigador no està tant en la possessió de la veritat com en la lluita per assolir-la (...)" (Discurs pronunciat a la Universitat de Munic, 1-12-24)*.
En una altra conferència, a la Physical Society de Londres (17-6-32), afirma que no hi ha contradicció entre la causalitat i la llibertat de la voluntat humana, ja que es refereixen a qüestions ben diferents. Per a la comprensió d'una causalitat estricta "ens cal admetre l'existència d'un esperit ideal que ho vegi tot, la qüestió de saber si la voluntat és lliure o no és únicament un assumpte de la consciència individual i, per tant, sols pot ésser decidida pel propi "Jo"*.
Lise Meitner, eminent física austríaca d'origen jueu, va dir d'ell: "Durant els 40 anys en els quals Planck m'ha honrat amb la seva amistat i confiança, sempre li he admirat que mai no ha fet res pensant que li pogués ser útil o perjudicial. Sempre ha fet allò que ha considerat com a just i com a correcte sense ocupar-se de les possibles conseqüències per a la seva persona".
* El coneixement del món físic. Max Planck. Traducció de Jaume Gascon. Edició a cura de David Jou. Pròleg de Manuel Cardona. Edicions 62. Novembre de 1984.
Altres fonts d’informació:
- “Max Planck y el honor en tiempos difíciles” (article de José Manuel Sánchez Ron a El País, 23-4-2008).
- “Max Planck y los nazis” (article de Luis Fernando Areán Álvarez en el mateix diari, 28-4-2008, en el qual, d’alguna manera, precisa i complementa algunes de les qüestions exposades en l’article de Sánchez Ron).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada