diumenge, 2 d’abril del 2017

Sota la llum d'una llàntia


                                                                             
                                                                                    Jo pretenc comprendre la natura i seguir-la.
           

                                                                                                                              Epictet


Amb quaranta anys, Marc Aureli (121-180 dC) és nomenat emperador de Roma. Acomplirà aquesta tasca amb un elevat sentit del deure. Féu reformes per tal d'eliminar les penalitats i la crueltat que sofrien moltes persones, en particular els esclaus, però els canvis foren parcials. La seva passió, tanmateix, va ser la filosofia. El seu mestre principal fou Epictet, precisament un esclau, posteriorment exiliat, un dels grans noms de l'estoïcisme romà, tot i que no va escriure res. Admirava també Sòcrates, Diògenes i Heràclit.

No va viure uns anys gens fàcils. Es veu obligat, segons les circumstàncies del moment, a defensar els límits d'influència de l'Imperi Romà, cada vegada més amenaçats per diversos pobles com els marcomans o els sàrmates. A partir del 170 va liderar diverses campanyes militars que van tenir lloc a les planes del Danubi.


Joachim Patinir. Caront creuant la llacuna Estígia (1520).


En una època trista i fatigada, Marc Aureli, com Boeci pocs segles després, troba consol en la filosofia. Entre batalla i batalla, a l'entrada de la nit o a l'alba, disposa d'uns moments per escriure. És necessària una fortalesa moral i una virtut que només pot trobar en ell mateix. Una ciutat, Vindobona, l'actual Viena; un riu, el Danubi. Una tenda, una llàntia, el silenci...

"Cal ser igual que un penya-segat contra el qual s'estavellen constantment les ones de la mar. El penya-segat es manté ferm i al seu voltant s'apaivaga l'agitament de l'aigua" (IV, 49).

Les seves reflexions, escrites en grec, foren dites A si mateix. És la seva consciència qui parla. És un diàleg amb ell mateix. Percep la filosofia com aquella disciplina que Sòcrates va definir com el diàleg solitari de l'ànima. Els seus temes tenen a veure amb la mutació de l'Univers i el canvi continu; la necessitat de compassió i de generositat; la necessitat de viure segons la natura i la raó. 

S'ha fet fosc. Neva sobre el Danubi, la quietud impressiona, els homes dormen. Només se senten els flocs de neu besant el terra, el gemec d'un soldat que pateix insomni, o els renills d'un cavall una mica nerviós
Com una cuca de llum. Així és, en la immensitat de la nit, l'estança de Marc Aureli.  

Reprèn la ploma: "Al teu interior hi ha la font del bé, una font que pot rajar sempre, si sempre hi burxes" (VII, 59). Davant dels fets externs, cal mostrar-se impertorbable (ataràxia). La resignació, la modèstia, la serenitat d'ànim, com la que mostra Sòcrates en la seva condemna a mort, és una lliçó que hauríem d'acollir. "Deixa ja de discutir sobre quina manera ha de ser l'home bo, ans sigues un home d'aquesta mena" (X, 16). 
Com ho va fer també Epictet, reivindica la paciència: "Davant d'allò penós hi ha la paciència, i la resignació davant del destí". 

Cal anar vers el bé comú i gaudir de la bona harmonia amb la comunitat: "Allò que no és útil a l'eixam tampoc no és útil a l'abella" (VI, 54). El bé, doncs, és quelcom d'útil i ha de ser una preocupació constant de l'home bo i honrat. Allò que ha de prevaldre és la sociabilitat, ja que "els humans han estat constituïts per mor d'ajudar-se els uns amb els altres" (VII, 55).

"La llum d'una llàntia, fins que s'extingeix, brilla i no perd pas la seva resplendor. Tanmateix, s'extingiran abans la veritat que hi ha en tu, la justícia i la prudència"? (XII, 15).

Les coses canvien constantment. El foc és el símbol d'aquesta transformació. Cap cosa no desapareix en el no-res: "...Qualsevol part meva serà assignada per transformació a una part de l'univers, alhora que aquesta part es transformarà de bell nou en una altra part de l'univers, i així a l'infinit" (V, 13). Som com petites gotes en la immensitat del cosmos.

El temps present no és res més que un punt de l'eternitat, ínfim en comparació amb el temps de l'univers. Què és el temps? "El temps és un riu fet de coses que s'esdevenen i un corrent impetuós; tan habitual com la rosa en primavera i els fruits durant l'estiu" (IV,43).

L'estoïcisme romà (Sèneca, Epictet, Marc Aureli) tracta, sobretot, de l'ètica. No hi ha lloc per a l'atzar. Sí una acceptació del destí (governat per una raó còsmica). Vol dir això que la revolta és absent? En tot cas és una proposta dels estoics (així com d'altres escoles filosòfiques) per accedir a aquesta calma interior, sense defugir, però, les injustícies presents en el món. 

Marc Aureli mor, suposadament a causa de la pesta, a la mateixa Vindobona, l'any 180. Les seves Meditacions són considerades com un dels textos antics més impressionants per la seva sinceritat i la seva grandesa moral. Divuit segles després de ser escrites continuen sent llegides amb enorme interès. Les preocupacions humanes, en essència, segueixen sent les mateixes.




 Bibliografia:


-Enquiridió/Reflexions. Epictet/ Marc Aureli. Traducció de Joan Leita. Ed. Laia. Textos filosòfics.
 

-La saviesa de l'esclau. Epictet. Antologia. Edició a càrrec de M. Teresa Fau. Editorial Proteus.

-Història social de la Filosofia
(V. I). Bertrand Russell. Traducció de Jordi Solé-Tura. Edicions 62.


-Antología de la literatura griega. Selecció i introducció de Carlos García Gual i Antonio Guzman. Alianza Editorial. 

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada