El nom no fa la cosa, però...

Fa més o menys un any estava obsedit per crear una publicació digital social i cultural. Finalment, el projecte quedà estroncat. No es va arribar a concretar. Havia pecat d'una certa ingenuïtat. És molt possible. Pensava que amb il-lusió qualsevol entrebanc podria ésser vençut. 

És evident que, amb això, no n'hi ha prou. Quantes coses cal tenir en compte, i les econòmiques són importants, sens dubte. Encara que no s'hi guanyés cap euro, però les despeses...

En tot cas em va servir per veure d'una altra manera El desert blau, un espai, com podeu observar, sense cap mena de pretensió. No ha deixat mai de ser modest, petit, si voleu, però que continua alimentat de somnis que no han declinat.

Diuen que tenir propòsits a la vida ens manté ben desperts en una existència, a vegades, més aviat vulgar i un pèl tumultuosa. Però amb els projectes cal anar pas a pas; sovint volem veure com llueix el terrat d'una casa, sense tenir present que primer li cal disposar d'una base, d'uns fonaments ben afermats. 

Em movia complagut pels continguts de la publicació, en els apartats que hi hauria i, sobretot, en el seu nom. Van passar davant meu multitud de títols, alguns m'agradaven més que d'altres, lògicament, però no vaig acabar de trobar aquell amb el qual em sentís totalment satisfet (i que no hagués estat utilitzat anteriorment). Encara els tinc apuntats:

Lluna de novembre, La cova del sol, Pluja de maig, El pensament del migdia, Minves de gener, Ronda de nit, Passatges, L'atzur...

També d'altres que remeten a noms de persones, de llocs (existents o ja desapareguts) o mitològics: Dora, Minerva, Eos, Amaltea, Orfeu, Xènua, Vent de Djémila, Sahel, Abdera...

I més: Tangència, Mirador (en una mena d'homenatge al setmanari català dels anys 30), Somnis, Silencis, Revolta, Cadències, Obertura, Llindar, Encontres, Camp de l'Arpa (com el barri de Barcelona), El Contemporani (en record de la revista russa político-literària del segle XIX, fundada per Puixkin), Lluerna, Estampes...

El noms no fan la cosa, però ens condueixen a una pluralitat de mons i d'idees, a records i a desitjos probablement mai no satisfets, a preguntes que no sabem respondre i que són "les més apassionants", en paraules de l'escriptor Adam Zagajewski.

Per cert, el nom El desert blau, va aparèixer, crec, de forma gairebé immediata, no hi vaig pensar-hi massa. I així s'ha quedat.

Edward Hopper. Rooms by the sea (1951).

El cor és un caçador solitari

     
(Apunts sobre Carson McCullers)

Carson McCullers (1917-1967).

Lula Carson Smith McCullers neix a Columbus (Geòrgia, EUA). Hi viurà els seus primers disset anys, abans de traslladar-se a Nova York. En aquesta primera època, ja mostra un interès especial per la música, la lectura i l’escriptura, en la qual s’inicia ideant petites representacions teatrals. La infància i l'adolescència, amb les seves decepcions i esperances, i la problemàtica del Sud, seran dos dels temes cabdals en la seva obra literària posterior. En una entrevista a la BBC (1962) afirmava: “Tots els escriptors escriuen a partir de sí mateixos, de les escenes de la seva infància. Crec que, quan un compleix els quinze anys, les coses ja s’han ficat a la memòria, les impressions ja estan allà”. La lectura de l’autobiografia d’Isadora Duncan li desvetlla el desig de viatjar per Europa, anhel compartit per altres escriptors nord-americans de la mateixa època.

Als vint-i-dos anys, Carson McCullers publica la seva primera novel-la, la qual causarà un gran impacte: The Heart is a Lonely Hunter (1940). Després apareixeran Reflections in a Golden Eye (1941), que escriurà en dos mesos, The Member of the Wedding (1946) i The Ballad of the Sad Café (1951), entre d'altres. En alguna ocasió havia dit: "Sí, l'infinit dolor que provoca el fet d'estimar sense ser estimat és un tema molt recurrent a la meva obra".
Les seves relacions amb James Reeves, amb qui es casarà dues vegades, sofriran diverses períodes de pujades i baixades fins a un trencament definitiu. Durant bona part de la seva vida es veu colpejada per una malaltia que la condemna a passar llargues temporades a l’hospital, sobretot a partir de l’any 1958. Tanmateix, aquests entrebancs no priven que deixi d’escriure gairebé fins al final de la seva vida. A l’edat de cinquanta anys mor, a Nyack, a l’estat de Nova York.

Walker Evans. Lousiana, 1935.

Les seves obres, especialment les abans esmentades, són magnífiques, d'una delicadesa i d'un agror alhora gens habitual, escrites amb una prosa poètica excel-lent. Veiem-ne alguns fragments:

"La ciutat es trobava al bell mig del Sud. Els estius eren llargs, i els mesos de fred hivernal ben pocs. Gairebé sempre, el cel era d'un blau resplendent i petava un sol abrusador". (De El cor és un caçador solitari*).

John Singer, sord-mut, solitari, un dels personatges de ficció que més empremta m'han deixat. Protagonista de la mateixa novel-la, així ens el descriu l'autora: "Els seus ulls grisos semblaven engolir tot el que el voltava, i en el seu rostre seguia present aquella expressió de pau que generalment es troba en les persones molt sàvies o molt tristes".

En un altre passatge, hi apareix Mick, un dels personatges femenins de l'obra, una mena d'alter ego de l'autora, preadolescent, amant de la música: "Al mes de gener començà una peça molt bonica, que es titulava: Això que vull i no sé què és. Era una cançó preciosa, lenta i suau".

Així comença The Member of the Wedding: "Va passar l’estiu verd i boig que la Frankie tenia dotze anys. Aquell estiu feia molt de temps que la Frankie no formava part de res. No pertanyia a cap club ni era membre de res al món".**

Al desembre de 1959 va escriure unes Notes sobre l'escriptura, a la revista Esquire. Allà fa referència novament a la temàtica de les seves obres: "La mayoría de mis temas tienen por base la soledad espiritual(...) El amor, y en particular el amor que se siente por alguien que es incapaz de devolver o de recibir ese amor, motiva la elección que hago cuando describo personajes grotescos, personajes cuya incapacidad física es el símbolo de la incapacidad espiritual que les impide amar o recibir amor, de su soledad espiritual".
(...) "A mi no me gusta la palabra "prosa": es demasiado prosaica. La buena, la bella prosa debe estar iluminada por el resplandor de la poesía. Toda prosa debería ser poética, y toda poesía, evidente como la prosa".

Tornem, per acabar, a l'entrevista de la BBC de l'any 1962, cinc anys abans de la mort de l'escriptora: "Durant la infància, la meva ocupació preferida era la música(...). Ara, ja no puc tocar, per culpa del meu braç, però escolto música diàriament. Naturalment, trobo a faltar poder tocar. Començava la jornada amb un preludi i una fuga de Bach, per entonar el dia. Això ajuda molt a escriure. En l'escriptura, allò que més intensament busco és la musicalitat(...)".

“Nadie ha expresado como ella la gran soledad del pueblo norteamericano y el sufrimiento que ésta conlleva, sobre todo en ese Sur donde todo es soñado, donde todo forma parte de una irrealidad “bañada en ron”. Para mí, Carson McCullers, hija del Sur fascinada por la nieve, supo responder a la pregunta: “Cuando la nieve se ha fundido, ¿donde está lo blanco? Lo blanco está en su obra”.

                                                                    André Bay, editor francès de l’obra de Carson McCullers.



* El cor és un caçador solitari. C. McCullers. Traducció de Ramon Folch i Camarasa. Edicions 62.

** Frankie Addams. C. McCullers. Traducció de Jordi Martin Lloret. Editorial Empúries.

                  

                           

                            

L'esvoranc

Albrecht Dürer. Peònies (vers el 1500).

Una flor argentada. Una papallona s’hi apropa i veu com creix, cada vegada més.

Europa, una flor argentada de llum vibrant, amb petits talls vermells. 

Al seu darrera, com si fos un enorme decorat, Júpiter.

L'estança principal de la nau s'ha omplert de llum. Era com un d'aquells dies radiants d'estiu a la Terra. Però d'això ja en fa molts anys.
Més enllà de Júpiter semblava no haver-hi més espai.

Quan has pogut tocar la superfície d'Europa, blanca i freda, la teva mà ha quedat impregnada de sal vermella i blava. S'havia acumulat a la vora d'unes esquerdes, les portes d'entrada als oceans d'aigua líquida que hi havia en el seu interior. 

Un món d'una bellesa minimalista, muda. Un món d'ombres inquietants i de vasos sanguinis. Un cementiri de fotons crepusculars. Un món fred, voltat d'abismes: un cel pregon però íntim, un mirall lluent per on passaven els blaus més foscos de l’espectre; Júpiter, omnipresent, desmesurat; corromput i meravellós alhora. El Sol era tan lluny que només era capaç de fer arribar una llum cansada i trista. Un món sense núvols, sense vent, sense pluja.

Unes hores després, has pogut veure el cràter Phyll. Has començat el descens. Júpiter havia mudat en una ploma d’ocell de color carbassa. Allà dins, tot era més fosc. Et senties oprimit per les parets de la glacera; has pensat en fer-hi un forat, trobar una sortida com fos, encara que haguessis de cavar dies i dies.

Un dia més tard, però, estaves, immòbil i corprès, davant d’un munt d’objectes dispersos; s'hauria pogut dir que no eren més que simples deixalles cobertes per una mena de pols blanquinosa, freda i lluent, posades a l’aire lliure, com petites tombes humils. Llibres, quadres, fotografies... Una part de l'herència cultural de la Terra. Ja fa molts anys, les autoritats, establertes a Plutó, havien decidit portar-les fins aquí. Hauries de fer-ne, novament, la catalogació. Després hom ja decidiria què caldria fer.

T'has fixat, sobretot, en una pintura, un retrat que semblava inacabat: Jove veneciana. Signava Albrecht Dürer. Any 1505.

Els teus ulls han brillat com dues gotes de llum, el front s'ha endurit, les dents mossegaven amb força el llavi inferior. Tot allò que t’envoltava, especialment el quadre que observaves meravellat, t'era familiar, d’alguna manera t'ha semblat que d’aquell món, el que hi havia dins de la pintura, també era el teu. Havien passat mil cinc-cents anys però semblava que fos ahir.

Pels voltants de Nuremberg, Europa, mitjans d’abril de 1528.


Cavalcaves per uns marges, voltat de fonoll i de romaní, havia nevat tres hores seguides, era un polsim tendre, la llum del capvespre infonia pietat. Flors blanques i vermelles s’alternaven. Un vent fred bressolava les branques dels esbarzers.

En el camí a Nuremberg has vist un pagès que amuntegava troncs, carruatges que anaven desbocats per camins polsosos. Has vist també homes penjats i cases cremades. La guerra, ja se sap. Però de tot això ja en feia moltes hores. 

Dürer. Vista de Nuremberg (1497).

Quan has arribat a la ciutat ja era fosc. Tot era quietud. Les torxes il-luminaven les parets exteriors dels habitatges fets de fusta. Has deixat el cavall en un estable. T’has dirigit a una de les cases emplaçades al final d’un carrer. El vent havia foragitat els núvols, el cel tornava a ser lluent.

Han passat un parell de minuts abans la porta no s’ha obert. La llum imperfecta de la torxa ha permès descobrir un rostre femení assolat per múltiples arrugues, la majoria de les quals semblaven unir-se amb un coll estret i torçat, incapaç d’aguantar la testa. Només el nas i la boca conservaven encara una aparença juvenil. La resta del cos, una mica encorbat, havia quedat a l’ombra.

—Perdoni les molèsties, ja sé que és una mica tard, però que em podria rebre el senyor Albrecht Dürer?

Sense moure’s, amb ulls feixucs, la dona, amb una veu suau i reposada, ha contestat:

—L’Albrecht va morir fa dues setmanes. Demà al matí, si vol, podrà visitar la seva tomba. Només és a cinc minuts d’aquí... Però vostè, qui és? — ha afegit, aixecant una mica més la veu, sense deixar, però, el to discret i serè.

T’has quedat uns segons mirant fixament com cremava el foc de la torxa. Tot seguit, has tombat cap a l’esquerra i, abans de marxar, has deixat anar un “ho sento molt”. Ho has dit tan baix, que a ella li ha fet la sensació que aquestes paraules havien estat pronunciades des de l’altra punta de la ciutat.

L’endemà, tornava a lluir el sol i ja no feia tan fred. A l’entrada del cementiri, has arrencat unes flors. Trepitjar l’herba i la grava d’aquests llocs sempre t’ha causat una gran impressió. Una dona molt vella s’havien agenollat davant la tomba, mirant el terra, amb els ulls closos. No has trobat ningú més.

Al migdia has coincidit, en una plaça, amb la dona de la vigília. Portava un cabàs ample que gairebé li tocava a terra i anava acompanyada d’una dona més jove, la seva criada. La primera, avançant-se unes passes, t’ha dit:

—Si ve d’aquí una hora, li ensenyaré el taller del meu marit. L’obra que desitja veure...

Només entrant, a mà dreta, a dins d’uns calaixos hi havien cinc o sis quaderns que estaven escrits amb una lletra molt petita. Eren apunts que l’artista havia fet en els seus viatges per Itàlia i pels Països Baixos. Entre fragment i fragment, hi intercalava dibuixos de plantes, insectes o paisatges dels llocs per on passava. Eren d’un realisme prodigiós. Dibuixos, xilografies, gravats, pots de pintura i planxes de coure omplien taules i parets. “No he tingut temps d’ordenar-los, ha quedat tal com ell ho va deixar”.

En un racó del fons s’amuntegaven fòssils marins, conquilles, gerros de porcellana xinesa, llibres sobre geometria, perspectiva i ètica. Una de les primeres edicions impreses de la Bíblia, també. Davant mateix, clavada en una paret, has pogut veure una reproducció d’un mussol, d’expressió malenconiosa. Al costat, un dibuix de la mare de l’artista, quan ja era molt gran: “Era una de les seves peces més estimades, com l’oli que aviat podrà veure”.

En efecte, a l’altra banda de l’habitació, al costat d’unes aquarel-les que representaven amb tota mena de detalls plantes i animals, hi havia una pintura d’una noia pèl-roja, de mirada serena, sobre un fons negre. “No se’n va voler desprendre mai, devia tenir alguna mena de significat per a ell, tampoc no va tenir esma d’acabar-lo. Però de tot això no en va dir mai res”.

La pesta, però també les ganes de tornar a Itàlia fan que el pintor deixi per un temps la seva ciutat. A finals d’agost de 1505 arriba a Venècia, una ciutat que coneixia prou bé, ja que hi havia estat deu anys abans. Allà coincideix casualment amb una noia d’origen sefardita que vivia a Ferrara, i que es trobava aquells dies a Venècia visitant uns familiars. Seyla, aquest era el seu nom.

—La coneixeu? —li ha preguntat finalment la dona.

Sí, te’n recordes molt bé. La vas conèixer cinc anys després que Dürer li hagués fet el retrat. Havies hagut de deixar la Península Ibèrica. Et vas instal-lar a Ferrara, on ja hi havia una comunitat jueva força nombrosa. Era una noia molt bonica; te’n vas enamorar gairebé a l’instant. Però ella s’acabà casant amb un comerciant de Vicenza.

En una de les trobades que havíeu tingut t’havia dit que un pintor del nord que començava a ser molt famós li havia fet un retrat. Després, ella acabà marxant de la ciutat. No la vas tornar a veure mai més.

Quan fosquejava, després d’acomiadar-te de les dues dones, has tornat a pujar dalt del cavall i has enfilat el camí de sortida de la ciutat. No arribaries a Ferrara abans de quinze dies, potser vint, això si res no t’ho impedís.

Has contemplat els camps perifèrics. El món semblava girar, amb totes les estrelles...

Més endavant, t’has creuat amb un camperol que tornava a la ciutat i li has demanat si coneixia el nom de l’astre més brillant. Esperaves que et digués Venus, però justament aquella nit la llum que brillava amb més força era la de Júpiter.

I tu i el teu cavall heu desaparegut en la nit.

Fruites estranyes

                     

  Ara, de fruites estranyes ja no se’n troben. No és l’època. Fa un temps sí que n’hi havia. Fins i tot, en els dies de collita, “una collita estranya i amarga”, al voltant dels arbres s’hi reunia un gran nombre de persones exaltades. En els seus rostres hi havia odi i felicitat. Els únics que no entenien massa què passava eren els nens.

  Ara, l’odi és més delicat, més civilitzat. Sobretot si el divulga un senyor distingit, vestit elegantment. Porta corbata, té la cara fina i blanca. El cabell, llis, de color pastanaga, però també hauria pogut ser negre.

  L’odi té la rara virtut, com l’amor, que pot brotar en qualsevol individu. Li cal només una mica d’aigua, una llum adequada, un terreny fèrtil... Això sí, s’ha de propagar com el foc. Tot plegat, no sembla massa difícil.

  Els temps han canviat, sí. Però l’odi segueix sent odi. Aquell senyor pulcrament abillat podria ser un polític o un professor d’universitat. Si és un polític, podríem pensar que desitja el bé i el benestar de tothom.

  En el fons, però, només té cura d’uns quants, dels seus. Promet coses que sap que no podrà complir. Molts o pocs, tant és, li riuen les gràcies o comparteixen els seus eslògans simples, estridents, plens d’odi. Sí, els temps han canviat, però...

W. Kentridge. Bird Catcher (2006), de la sèrie 'Preparing the Flute'.

 

  Diumenge, 18 de maig de 2014. Partit d'anada de l'eliminatòria entre el Llagostera i el Racing de Santander per pujar a la Segona Divisió A del futbol espanyol. Una aficionada efectua una sèrie de gestos racistes dirigits al jugador negre de l'equip càntabre, Mamadou Koné. La imatge, oferta pels mitjans de comunicació, és prou diàfana. S'observa també que prop seu hi ha uns nens; fins i tot un d'ells contempla l’escena. El tema no és nou, sobretot en els camps de futbol. Llocs on podem trobar els aspectes més nobles de la condició humana, però també episodis deplorables. Sempre hi hauran espais més propicis que d’altres perquè emergeixin els sentiments irracionals més pregons i foscos: el rebuig a l'altre, l'odi a la diferència o l'apologia d'una determinada forma de violència. Però també hi ha noblesa i solidaritat. És de justícia esmentar-ho. No és casualitat que quan li van demanar a Albert Camus on havia après amb més profunditat sobre la condició humana digués que al teatre i a un camp de futbol. Esport, per cert, que l’escriptor nascut a Algèria havia practicat de molt jove, fent de porter, justament el jugador de l’equip que passa més temps prop de la grada. Com la d’escriptor, professió solitària, de visió privilegiada, enllaç entre el públic i el terreny de joc.
 

  Diumenge, 4 de maig de 2014. El Llevant acaba de guanyar l'Atlètic de Madrid per 2 a 0. L'atenció informativa es dirigeix a un extrem del camp, on un jugador de l'equip valencià, Pape Diop, balla uns instants davant d'un grup d'aficionats del conjunt matalasser. Immediatament uns quants jugadors rivals s'encaren amb el futbolista en considerar aquest acte com una provocació absurda. Molta gent devia pensar el mateix. Però la causa d'aquesta actitud es va saber després. L'endemà, en comparèixer davant la premsa, el jugador s'explicava:
  "Iba a sacar un córner y parte de la afición del Atlético empezó a hacer gritos de mono. Para quitar hierro, me puse a bailar, pero no insulté a nadie. No tengo nada en contra la afición del Atlético porque sólo ha sido una parte la que ha gritado".

  El migcampista del Llevant va demanar abolir per sempre més aquest tipus de comportaments racistes, habituals en els camps de futbol: "Es un tema que me afecta mucho y que me lo hacen en muchos campos. No sé si es racismo o es falta de respeto pero tiene que acabar ya que a los jugadores negros les hagan ese sonido".
  Això va passar una setmana després del ja famós gest del plàtan de Dani Alves, i que va donar la volta al món. Algú va dir que l’acte del brasiler havia tingut més efecte que molts dels discursos de Lincoln. Després, moltes persones, solidaritzant-se amb el jugador, es van deixar fotografiar menjant-se un plàtan. Sí, fou un gest potent, irònic, hàbil i bellament subtil per part del futbolista, però aconseguí defugir aquestes conductes execrables?

   No som ingenus, però hem de pensar que alguna cosa queda. La majoria dels que ho fan no es consideren racistes, però és correcte tractar-los simplement com les víctimes d'un entorn procliu i contaminat? En tot cas, hom és responsable dels seus actes, en particular d’aquells més estúpids, incívics o contraris a la convivència.

  La lluita, en bona part, ha de ser pedagògica. S’observa com joves escolaritzats en entorns de diversitat són més immunes a formes de discriminació cultural o religiosa, per exemple. Ho han viscut d’una manera ben natural. La pura uniformitat no sol ser atractiva. Tot i això, conviure amb fenòmens que beuen d’un fons més o menys irracional ho complica una mica més. Fóra preocupant, però, que gestos com els de Dani Alves o d'altres s'acabin oblidant o siguin considerats com simples anècdotes simpàtiques. La intolerància, l’odi, reneixen amb l'oblit i la debilitat. Sempre esperen el moment idoni per tornar a emergir. Quan menys ho esperem.
 

  Fa uns anys, Guus Hiddink, aleshores entrenador del València, es va negar a començar un partit de futbol si no retiraven abans unes banderes nazis que onejaven en una part de l'estadi. Tot i el temps passat encara es recorda amb admiració l'actitud del tècnic holandès, però des de llavors encara no s'ha aconseguit foragitar del tot aquests emblemes feixistes dels camps de futbol ni en d'altres espais. Sovint per manca de determinació i desinterès per part dels directius dels clubs de futbol i de les autoritats polítiques competents. El temps no hauria de normalitzar o suavitzar fets infausts de la nostra història sinó procurar dignificar les víctimes de l’horror i de la desmemòria.
 

Rosa Parks. Al seu darrere, Martin Luther King.

  El segle XX està ple de petits gestos que han donat lloc a transformacions més o menys tangibles. A vegades la denúncia i els canvis que pretenien no s'han deixat entreveure fins passat uns anys. Són moments íntims, breus, però d'una enorme força simbòlica. Quan ens referim a la lluita pels drets civils pensem, per exemple, en Rosa Parks. Va ser un desafiament admirable, un gest ple de coratge que sacsejà consciències i els fonaments d’uns poders que fins llavors havien permès unes lleis injustes (que no s’acabarien aquí, tanmateix). Aquell dia, quan Rosa Parks es va negar a cedir el seu seient, reservat a blancs, part de la humanitat va ser conscient que viure en aquell

sistema era insuportable i calien canvis profunds.
  Però potser un dels gestos més impactants del segle passat fou el dels atletes amb el puny alçat, en el podi, després de la final dels 200 m als Jocs Olímpics de Mèxic de 1968. Fou contemplat in situ per milers de persones i moltes més ho van veure per televisió.

  El món de l'esport, en general, no ha destacat mai a l'hora de manifestar amb contundència un missatge polític i social. De fet és bastant curós quan es tracta d’expressar opinions d'aquest tipus. No s’ha de barrejar política i esport, ens diuen. Però obliden que l’esport professional ja és política i, sobretot, negoci.

  És per això també que aquest gest va tenir tanta ressonància. Tot i que només es tractava d'un acte que exigia justícia i reprovava una discriminació endèmica. Avui, insistir en això, pot semblar una obvietat, però potser no ho és tant. En molts àmbits, les desigualtats continuen. La població negra dels Estats Units i la d'altres països pateix encara situacions d'injustícia i de violència. Com també ho són les mirades inquisidores adreçades des de certs sectors de la societat. Una mirada que denota aversió, rancúnia o por és una mirada bruta. 

  En aquell moment, l'actitud del Comitè Olímpic Internacional va ser lamentable. Poca cosa podia esperar-se d'un organisme poc clar i sospitós, en què els interessos econòmics i de poder han estan per damunt, sovint, de l’ètica i dels valors més nobles de l’esport. Els atletes foren reprimits, amb l'amenaça de ser expulsats. També fou condemnat a l'ostracisme l'australià Peter Norman, l'únic blanc del podi i que simpatitzà amb la causa dels seus companys, Tommie Smith i John Carlos. Gestos com aquest tenen un valor ingent; hom no pensa en les conseqüències que podran tenir en la seva carrera esportiva i en la vida personal. Això no importa. Fas en aquell moment, gairebé d'una forma improvisada, allò que creus més just i que el cor et diu que has de fer. Cadascú n'acabarà fent la seva interpretació. Però un gest d'aquestes característiques sempre hauria de tenir l'admiració del món civilitzat.

 

  Nova York, Café Society, principis de 1939. Billie Holiday canta per primera vegada “Strange Fruit”. La música i la lletra de la cançó havien estat escrites per un poeta jueu del Bronx, Abel Meeropol. S’havia inspirat en una fotografia feta el 7 d’agost de 1930, on s’hi veia dos ciutadans negres, Abram Smith i Thomas Shipp, penjats d’un arbre, linxats per uns ciutadans blancs.

  “Arbres del sud amb fruites estranyes./ Sang a les fulles i sang a les arrels”. Així comença el poema. Billie Holiday, després de l’actuació, ja fora de l’escenari, plora amargament. Les fruites estranyes sempre fan plorar. Abans, ara i sempre.

Billie Holiday.

Nocturns

Sovint, la vida només dóna a qui no demana. Com més busques, menys trobes. Quan trobes, potser allò és efímer, però si l'hagués buscat i, a més, ho hagués fet amb obstinació, de ben segur que no l'hagués trobat.

Dues noies prop meu, en un banc de la plaça de la Virreina, a Gràcia. Parlen sobre un amic comú. Una li diu a l'altra: "En Lluís és un romàntic (...) Se l'estima molt". La miro de reüll. Sembla interessant, per com diu les coses, sobretot. Té una cara bonica. Al cap de poc, s'aixequen i se'n van.

Prefereixo que la llum no brilli damunt l'aigua. Els petits diamants que no s'enfonsen m'enceguen. Em fan perdre la raó. Em costa recuperar, després, la calma.

Fotografia de Brassaï.

El mar és fet de tristesa, aquest matí. Un hàlit de boira a l'horitzó. El món s'acaba davant meu. M'oprimeix, però sóc conscient dels meus límits. És per això que encara em sento més petit.
   
Ara sóc jo qui s'aixeca. En un carrer adjacent a la plaça, em trobo la mateixa noia, sola. Ens mirem una, dues vegades. Una mica més avall, davant d'un cinema, m'aturo. Em somriu. L'he perdut.

Errors que cometem per algunes coses que diem i, sobretot, per les no dites. Després ja és massa tard.

Un gat negre camina per la teulada d'un edifici, abillat per un cel clar. Explosió de roselles en els marges. Groc i verd pertot. Em sento una mica estrany.

La noia ha marxat. Li podia haver dit alguna cosa. No sé perquè però passa que hi ha un cert temor a fer el ridícul. Pocs minuts després, ho he lamentat. Hagués preferit fer el ridícul. Mil vegades més.

Les notícies del diari són encara més tristes en dies de molt de sol.

He tornat dues vegades més a la plaça de la Virreina, al mateix banc, a la mateixa hora. No l'he vista més. Suposo que havia de ser així.

Aquestes nits, Júpiter és el cos més brillant del firmament. Es fa difícil suportar-ho. No pel planeta, que no hi té res a veure en tot això, sinó per l'enuig que porto dins meu per no haver dit ni una paraula. Quan em semblava que ho havia de fer.

Plou. Uns quants cargols tendres (per la seva joventut i per la seva delicada constitució) surten d'un terreny ple de vegetació, circulant pel paviment que hi ha al davant. Tinc una sensació ambigua. Per una banda em plau la seva innocència, la seva calma, la seva manera de fer. Però sé que també alguns d'ells seran esclafats per vianants poc curosos. És una pena. Què pensaran en aquell moment les roselles que els estan mirant?

A la gran ciutat, enmig de la multitud, sóc un espectre que només veig espectres. Si tots caminéssim amb més lentitud podríem dibuixar millor els rostres. Comprendre millor l'altre. Fins i tot saber llegir alguns somriures o els signes d'una tristesa que, ara per ara, ens és inconeguda.

Mai no sabré el teu nom ni a què et dediques. Si amagaves algun secret, tampoc no ho sabré mai.

Ara mateix trobo repòs i quietud en l'escriptura o en certes formes de jazz. Un exemple: John Coltrane em fa sentir com si enmig de l'hivern hi germinés una temptativa d'estiu.

Nicolas de Staël. Le Pont des Arts la nuit (1954).

No em considero ni religiós ni espiritual. Més aviat sóc "sensible" a certes coses. No entenc com algú amb sensibilitat, educació i delicadesa se'l pot qualificar d'espiritual (ara no parlo per mi). No és necessari. La meva consideració, tanmateix, per qualsevol forma d'espiritualitat, sempre que no s'imposi a l'altre. Sempre que tingui respecte per qualsevol altra forma de vida lliure.


Les coses a les quals sóc sensible poden anar variant. Però sí, intento ser fidel als ritmes de la natura i als senyals íntims que marquen l'amor i/o l'amistat envers una persona. També a la llum diürna, a la llum nocturna. A la música, a la paraula ben dita, al silenci...


Només em queda dir-te adéu. Ens vàrem trobar uns segons i no ens vam dir res. Potser era millor així. No ho sé. Una llàstima.

Silvestre & company

  
La infància, "la meva única pàtria" deia Rilke. El primer cop que vàrem veure el mar, l'impacte del primer amor, aquell llibre que ens va commoure, els personatges animats televisius que ens van captivar... Avui, em quedo amb aquests últims. Penso, per exemple, en els Looney Tunes. No és un exercici de nostàlgia, no cal. És reviure només uns moments d'emoció (encara no esmorteïts), un petit homenatge, també, a uns curts d'animació que ens havien fet gaudir. Després ja van venir, un cop et fas més gran, algunes interpretacions que encara feien pujar més l'interès. Què en resta de tot allò?
D'aquests dibuixos ens queda una ironia i un humor ben peculiars que bevia de l'absurd dels germans Marx. Esmentem alguns dels seus protagonistes: El Correcamins i el seu etern perseguidor, el Coiot; el fracassat Silvestre i el seu anhel mai satisfet: cruspir-se el canari Piuet (sí, en català se'n diu així); l'insolent i enginyós Buggs Bunny; el malcarat Sam Bigotis; l'ingenu i reflexiu Porky; Speedy Gonzales, el ratolí més ràpid del planeta. O bé la simpàtica àvia, mestressa i protectora d'en Piuet. A vegades també acollia a la seva bonica casa el gat Silvestre, amb el seu característic nas vermell de pallasso, i el seu "amic", el gos buldog Hèctor. Això sí, havien de deixar tranquil el "pobre" canari. Un avís sobretot per en Silvestre.
La gran majoria d'aquests personatges foren creats per Friz Freleng (1906-1995) i Chuck Jones (1912-2002). Ambdós van dirigir molts dels curts d'animació de la Warner. Freleng va crear més tard el dibuix de la també mítica Pantera Rosa, juntament amb David H. DePatie.

Silvestre i Piuet, personatges dels Looney Tunes, de l'estudi d'animació Warner Bros.

En aquests dibuixos, no hi havia una separació radical entre el bé i el mal. Així, les malifetes d'en Silvestre, per exemple, eren inofensives i els seus constants fracassos ens provocaven una sincera compassió. Persecucions inacabables i absurdes, com Sísif, l'etern condemnat a pujar una roca al cim d'una muntanya. Símbol de l'esforç, la voluntat, el viure simplement, lluny del triomf i de l'èxit fàcils que ens propugnen a base de fórmules màgiques. Qui no recorda encara en Piuet dient:

—M'ha semblat veure un gatet bufonet...

—Sí, sí, l'he vist!

I tot seguit el gatet bufonet passava a ser un gatot dolentot. S'ho havia buscat. Però en el fons tenia un bon cor...
Uns dibuixos que, sense els efectes especials d'avui, ens donaven un missatge crític que ens venia dir que no tot és blanc o negre, i que els colors, els somriures, també poden formar part de les nostres vides.