Sempre hi ha algú que t'espera

  

  
  Temptejo altre cop la noció d'amistat a través d'un llibre que en parla explícitament. Més que acotar-la, cal deixar que voli lliurement. Em posaré, doncs, a divagar una mica sobre això. D'alguns conceptes trobo que se n'abusa en excés; la llibertat, per exemple, però també de l'amistat. En aquest cas, em permeto fer categories. Caldria tenir cura a no posar en un mateix sac amics, coneguts i saludats, com deia en Pla. I entre els amics els que ho acaben sent en un sentit més profund i sincer. Una mena de reivindicació, si voleu, de la vàlua i del prestigi d'un vincle afectiu canviant, sobretot en èpoques d'amistats virtuals. No ens ha de fer mandra cercar i utilitzar la paraula exacta per definir cada relació o situació que ens trobem a la vida. No és fàcil, però potser en algun cas podríem inventar-nos algun terme que pogués descriure amb més precisió un sentiment imprevist i poc clar (estic pensant, per exemple, en el verb amistar). No deixa de ser una mena de joc divertit. En l'afany per posar nom a tot (amb voluntat conscient o no d'uniformitzar) no pensem que potser allò que hem classificat com a tal no s'adiu ben bé a una realitat, sovint incerta. 

Le Pont Neuf, París. Brassai.

  Deixar de banda la simplicitat o la banalitat quan parlem d'aquests temes no és incompatible amb l'humor. De dolor, naturalment, també n'hi ha. No saps perquè allò que funcionava tan bé, de sobte ha fet figa. Però les esquerdes no han sorgit espontàniament, eren allà i alguna cosa, probablement, ja intuíem. Però també, en algun moment, l'amistat pot haver traspassat la línia que la separava de l'amor. Potser n'exigim massa d'algunes coses? Qui s'imposa ell mateix un nivell d'exigència o de compromís davant de certs conceptes o actituds, no té dret també de demanar-los als altres? Potser no. Rotundament, no. Hom no pot deixar de ser com és, però sí incloure una certa relativització a determinats valors de la seva existència. No és bo ser dogmàtic. Cal acceptar l'altre com és. Una vida finita i la certesa, per alguns, que només tenim aquest món, ens prescriu, com a mínim, una altra evidència en un mar ple d'incerteses: l'ànsia d'estimar, fugir d'una solitud no volguda, sentir que tens la confiança i la solidaritat d'una altra persona. Els mateixos sentiments que tu també pots sentir per ella.

  
  El llibre en qüestió ja no es troba a les llibreries (com a mínim l'edició catalana, publicada per Empúries l'any 2000 i amb traducció de Maria Simon), però sí en algunes biblioteques. El seu títol és Elogi de l'amistat, de Tahar Ben Jelloun, un autor de reconeguda trajectòria literària i alhora compromès amb els problemes del nostre temps. Nascut a Fes, Marroc, l'any 1944 però resident des de fa molts anys a França, ens parla en aquesta breu obra d'alguns dels amics que l'han acompanyat al llarg de la seva vida. He fet una selecció d'alguns fragments curts, més aviat són frases que poden viure independentment, tot i el risc en treure-les del seu context. En tot cas, si podeu, no deixeu de llegir el llibre sencer:

L'amistat no pot existir sense reciprocitat a l'hora d'escoltar.
 
Les nostres trobades eren escasses però d'una intensitat excepcional.
 
Les ferides d'amistat són inconsolables.
 
Respectar una dona és poder-s'hi plantejar l'amistat, cosa que no exclou ni el joc de la seducció ni, fins i tot, el desig i l'amor en alguns casos.

Dóna sempre sense esperar res a canvi ( en referència a una amiga seva, Odette).

 La Leïla té els ulls plens de llum. Les seves rialles són un do de la bondat. La seva és una gran amistat.

Scarlett Johansson i Thora Birch en una escena de Ghost World.

Exigència amical: dir el que es pensa sense ferir, és clar.

La Jo reivindica la transparència i la franquesa.
 
L'amistat no es diu, es viu. És presència.
 
Sempre disposat a ajudar els altres, no demana mai que l'ajudin (en referència a un altre amic).

L'amor assoleix la maduresa i la serenitat si l'amistat l'ajuda. Cal temps, generositat i lucidesa.

Sempre present però mai pesada, aquesta hauria de ser la divisa de qualsevol amistat.

Només hi pot haver amistat de debò entre gent de bé ( Ciceró dixit).


  Per acabar us esmento dues pel-lícules esplèndides que tot i ser molt diferents entre si, tenen l'amistat com un dels seus temes principals:


Ghost World (2001), de Terry Zwigoff, amb Thora Birch, Scarlett Johansson i Steve Buscemi. Basada en el còmic del mateix nom de Daniel Crowes, és una comèdia àcida gens convencional que segueix el vaivé de dues adolescents que no acaben de trobar el seu lloc en el món, amb una visió molt crítica sobre la societat consumista actual. Una d'elles, Enid (T.Birch), estableix una peculiar relació d'amistat i d'amor amb un individu solitari i malcarat, col-leccionista de discos antics. Una entranyable pel-lícula que explora altres formes de relació amistosa basades en la comprensió i la sinceritat. Magnífica la interpretació dels tres actors principals.


Au revoir les enfants (1987), de Louis Malle, amb Gaspard Manesse i Raphäel Fetjö, entre d'altres. Irène Jacob, una de les grans actrius franceses de les dues darreres dècades, va debutar amb aquest film. En bona part autobiogràfica, Malle hi descriu l'amistat progressiva entre dos nens, un d'ells jueu, a punt d'entrar en l'adolescència, que coincideixen en un internat catòlic francès durant la Segona Guerra Mundial. La fidelitat, la traïció o la literatura com a refugi i plaer són d'altres dels temes que aborda Malle, sempre en una forma continguda no exempta d'emoció, amb un dels finals més colpidors de la història del cinema.

LHC: una mica de llum a la matèria fosca

  Fa poques setmanes s’ha posat novament en marxa el LHC (Large Hadron Collider), el major accelerador de partícules del planeta, situat prop de Ginebra. Ha estat un parell d’anys aturat per fer-hi tasques de manteniment i millorar-ne les prestacions. S’hi esperen amb delit noves descobertes fonamentals que ajudin a comprendre una mica més alguns dels secrets que amaga l’Univers.

National Geographic. Fotografia de Børge Ousland.

  Entre d’altres aspectes que s’han pogut perfeccionar destaca un augment en la seva potència, fet que permetrà, per exemple, que el xoc entre les partícules (bàsicament protons) es produeixi a una energia més gran. Això podria significar l’aparició de noves partícules elementals. Per tant s’obre tot un ventall d’enormes possibilitats que ens podria ajudar a entendre el motiu pel qual la matèria s’imposà a l’antimatèria en els primers instants de l’Univers o la constitució de l’anomenada matèria fosca. El LHC ja ens va donar fa tres anys una gran notícia: la descoberta del bosó de Higgs, la partícula que juga un paper essencial perquè els altres corpuscles puguin tenir massa.
 

  La matèria ordinària només representa el 5% del cosmos. És la que forma les estrelles, els planetes o els mateixos éssers vius. La resta és invisible, és a dir, no emet fotons. La seva naturalesa és encara una incògnita. Són la matèria fosca (un 25% del total) i l’energia fosca (un 70%). La primera només es detecta pels seus efectes gravitatoris i la seva existència és necessària per mantenir les estrelles orbitant al voltant del centre galàctic o les pròpies galàxies a l’interior dels cúmuls. Amb la matèria visible no n’hi havia prou per explicar aquest fet, si suposem (tot fa pensar que és d’aquesta manera) que la llei de la gravetat segueix sent vàlida a grans escales de l’Univers. En pocs mesos o anys podran aparèixer en el LHC partícules fins ara desconegudes, algunes de les quals podrien constituir la matèria fosca? És possible, però també que n’acabin sortint noves incògnites. La ciència és com una nina russa. Un viatge que neix de l'amor al coneixement i que es transforma en quelcom meravellós i inesgotable.

    Si la matèria fosca continua envoltada de misteri, què podem dir de l’energia fosca que va aparèixer fa uns anys de forma sorprenent, quan ningú se l’esperava, la qual ha esdevingut un enigma més gran? Sabem que aquesta exerceix una força de repulsió que fa que les galàxies es desplacin cada vegada més ràpid, allunyant-se progressivament. Però la seva naturalesa no la coneixem, encara.

  

Piero della Francesca. El somni de Constantí.

  La ciència, com gairebé tota activitat humana, té en la curiositat un dels seus fonaments bàsics. Òbviament que cal tota una tecnologia d’allò més complexa per tirar endavant operacions d’aquest tipus, però sense un esperit crític i curiós això no fóra possible. La ciència també és ètica i cultura. Si aquella no tingués un fons humanista ja no seria plenament ciència, sinó que romandria sotmesa a d’altres interessos, com malauradament ha passat (i passa) de tant en tant. La cultura científica té i hauria de tenir encara més en el futur un paper essencial a la nostra societat. La ciència també és estètica. Les imatges, per exemple, que rebem de mons llunyans inconeguts o de més a prop, ja siguin serens o caòtics, ens poden transmetre bellesa o fins i tot un grau elevat de poesia. A vegades no ens calen imatges, n’hi ha prou amb quedar-nos en una teoria científica o en una fórmula matemàtica. Finalment, la ciència ha de ser ben explicada. No n’hi ha prou en comunicar. S’ha de comunicar bé, sense deixar de ser rigorós. En l’època de les noves tecnologies i de la immediatesa cal continuar exercint una bona divulgació científica. Fins i tot poden obrir-se noves perspectives que poden ajudar a entendre amb més profunditat la complexitat del nostre entorn.

    
  Aquest any es presenta apassionant, en particular per la cosmologia. Si més no pel que fa a les commemoracions. És el centenari de la teoria general de la relativitat d’Einstein i els cinquanta anys de la descoberta experimental de la radiació còsmica de fons, l’empremta de la llum que resta de la gran explosió que, a manca d’una teoria millor, fou la que va originar el nostre Univers.