La mer des soirs d’été s’effeuille sur le sable
Jean de La Ville de Mirmont
Jean de La Ville de Mirmont va viure pocs
anys. L’explosió d’un obús el va sepultar en una de les trinxeres de la I
Guerra Mundial. Només va tenir temps d’escriure uns quants poemaris i una
novel-la breu, Les dimanches de Jean
Dézert. Com ell, el protagonista de l’obra és un funcionari parisenc de
vida grisa que viu a la rue du Bac.
Sempre va desitjar escapar d’aquesta
condició de buròcrata a la Prefectura del Sena. No podia deixar d’escriure
poemes però tampoc buscava la glòria literària. Com assenyala el també
escriptor i amic François Mauriac en el pròleg del llibre, Mirmont tenia una
obsessió: el viatge, la partença, no sabia on. Sempre esperava que sorgís
alguna cosa. Suposo, doncs, que com d’altres joves, artistes o no, l’esclat de
la guerra significà una novetat, la possibilitat de viure una experiència
diferent que havia de capgirar un món caduc. Els mateixos camps de batalla on
també van sucumbir Franz Marc, August Macke, Georg Trakl, Ernst Stadler o
Apollinaire, entre d’altres.
Mirmont, abans de marxar al front, deixa uns
versos, que troba la seva mare:
Cette fois, mon cœur, c'est
le grand voyage;
Nous ne savons pas quand nous reviendrons.
Serons-nous plus fiers, plus fous ou plus sages?
Qu'importe, mon cœur, puisque nous partons!
Avant de partir, mets dans ton bagage
Nous ne savons pas quand nous reviendrons.
Serons-nous plus fiers, plus fous ou plus sages?
Qu'importe, mon cœur, puisque nous partons!
Avant de partir, mets dans ton bagage
les plus beaux désirs que
nous offrirons.
Ne regrette rien, car d'autres visage
Ne regrette rien, car d'autres visage
Et d'autres amours nous
consoleront.
Cette fois, mon cœur, c'est le grand voyage.
Cette fois, mon cœur, c'est le grand voyage.
Els seus poemes que formen el recull L’Horizon
chimérique van ser musicats per
Gabriel Fauré, en una de les seves darreres composicions abans de morir.
Jean Dézert té una certa semblança amb la figura del flâneur baudelairià: una apetència pel vagarejar urbà, un cert malestar existencial, immers en l’abúlia i la rutina diàries. Té, així mateix, inquietuds literàries. Li agrada escriure alguns poemes mentre resta a la feina i també prendre, de tant en tant, una sèrie de notes que descriuen alguns esdeveniments de la seva vida quotidiana. De fet, pel seu aspecte exterior, hom diria que és una persona com n’hi ha tantes: “A menos de tropezar con él, nadie lo distinguiría entre la multitud, de tan incoloro como va vestido (...) Sus pies caben cómodamente en unos zapatos cansados.” La seva vida és mediocre. No té grans ambicions, és modest i amb poca imaginació. Només espera els diumenges. És com obrir una finestra i contemplar un paisatge divers i sorprenent: “El domingo es la vida entera para Jean Dézert. A él le gusta ese día que pocas personas comprenden. Él no se cansa de recorrer y errar a lo largo de los grandes bulevares. Si estuviera casado, empujaría un cochecito de niños, como un papá cualquiera”. Viu amb resignació i amb paciència. Saber esperar també pot ser una virtut.
Pablo Picasso. La vida (fragment). |
Jean Dézert té una certa semblança amb la figura del flâneur baudelairià: una apetència pel vagarejar urbà, un cert malestar existencial, immers en l’abúlia i la rutina diàries. Té, així mateix, inquietuds literàries. Li agrada escriure alguns poemes mentre resta a la feina i també prendre, de tant en tant, una sèrie de notes que descriuen alguns esdeveniments de la seva vida quotidiana. De fet, pel seu aspecte exterior, hom diria que és una persona com n’hi ha tantes: “A menos de tropezar con él, nadie lo distinguiría entre la multitud, de tan incoloro como va vestido (...) Sus pies caben cómodamente en unos zapatos cansados.” La seva vida és mediocre. No té grans ambicions, és modest i amb poca imaginació. Només espera els diumenges. És com obrir una finestra i contemplar un paisatge divers i sorprenent: “El domingo es la vida entera para Jean Dézert. A él le gusta ese día que pocas personas comprenden. Él no se cansa de recorrer y errar a lo largo de los grandes bulevares. Si estuviera casado, empujaría un cochecito de niños, como un papá cualquiera”. Viu amb resignació i amb paciència. Saber esperar també pot ser una virtut.
Dézert té un grau de parentiu amb Bartleby i amb alguns dels personatges de Robert Walser i de Kafka. El divorci entre l’home i la seva vida, és a
dir, el sentiment de l’absurd, s’expressa a la perfecció en aquestes paraules:
“Ha empezado la lluvia, lluvia de otoño, sin remisión, definitiva. Llueve en
todas partes, en París, en las afueras, en las provincias. Llueve en las calles
y en las plazas, sobre los simones y sobre los transeúntes, sobre el Sena, que
no lo necesita. Unos trenes salen de las estaciones silbando; otros los
substituyen. Hay gente que se va, gente que vuelve, gente que nace y gente que
muere. El número de almas seguirá siendo el mismo. Y llegó la hora del
aperitivo”. Només té un amic, León Duborjal, perquè “ambos cenan en el mismo
local desde hace casi tres años (...) Cada uno es para el otro un accesorio de la
comida; uno habla, el otro escucha”.
En el seu diari, un dia hi escriu: “Hacia
las seis y cuarto, llaman a la puerta. Una distinguida joven, vestida de luto,
pregunta por monsieur Moureau, el abogado en prácticas. Es en el piso de abajo.
Yo soy Jean Dézert. ¿Quien vendría a verme a mi?" O també simples notes com
aquesta d’un 14 de juliol: “Había banderas en Notre-Dame y bandas de música en
las plazas. Pero yo no sé bailar...”.
Fotografia de Brassaï. |
-Los domingos de Jean Dézert. Jean de La Ville de Mirmont. Prefaci de François Mauriac. Traducció de Lluís M. Todó. Editorial Impedimenta. 2009.