Iehuda Amikhai

                                                        



Iehuda Amikhai (1924-2000) és un dels grans poetes del segle XX. Va néixer a Würzburg, Alemanya, en el si d'una família de profundes arrels religioses. Tanmateix, anys després, ja en la seva maduresa, afirmava: "La religió és bona pels nens perquè té un món complet d'imaginació, de llegendes i de fantasia, però als quinze anys vaig deixar de creure. Avui no sóc religiós en absolut, no m'ha quedat res de la religiositat de la meva infància".  El 1935 emigrà a Palestina (curiosament el mateix any que Lea Goldberg), amb els seus pares i la seva germana. També la família directa per part de pare i mare van emigrar. Això féu que l'Holocaust no el colpís d'una forma directa i traumàtica. Però és evident que un fet d'unes dimensions tan brutals influí d'alguna manera en la seva obra i personalitat.
L'experiència de la guerra ( Segona Guerra Mundial, Guerra de la Independència del 1948...), amb el seu dolor i sofriment, es visualitza clarament en els seus primers poemes per donar lloc a una temàtica més íntima on l'amor hi és molt present.
El 1944 succeí un fet que en certa manera canviaria la seva vida: "Els britànics tenien biblioteques mòbils i durant una tempesta de sorra van bolcar els furgons i els llibres van quedar engolits per la sorra. Vaig començar a excavar i vaig ensopegar amb una antologia de poesia anglesa: Eliot, Auden, Dylan Thomas. Fins aquest moment mai no havia escrit poesia. Quan vaig llegir el llibre vaig sentir que jo podia fer això no massa pitjor que ells". 
Quan acaba la guerra comença a estudiar literatura i posteriorment exercirà com a professor d'institut.
Amikhai és un virtuós en l'expressió d'un sentiment, en trobar una paraula precisa per a una determinada acció de la vida quotidiana i aconsegueix elaborar brillantment una síntesi que enclou l'existència simultània d'elements oposats. El seu llenguatge col-loquial, sense pretensions, i l'elecció dels temes que exposa afavoriren, sens dubte, la seva condició de poeta proper, d'una enorme popularitat al seu país i també en d'altres racons del planeta, sense deixar de ser rigorós ni de renunciar a una qualitat literària ni a una coherència personal, malgrat els atacs de la crítica conservadora.
Implicat en el procés de pau amb els palestins, la seva escriptura, malgrat que no va poder canviar massa les coses ( el paper reservat a la literatura encara és bastant humil), potser sí que va ajudar a guarir o en tot cas a apaivagar algunes ferides que colpeixen, de tant en tant, l'ésser humà.

A continuació us deixo una mostra d'uns quants dels seus poemes:
   

                                               Sis poemes a Tamar                                                  

                                                           a)

                                           La pluja parla en silenci,   
                                           ja pots dormir.                                                                                                                               
                                            
                                           Al costat del llit, fressa d'ales d'un diari.                 
                                           No hi ha cap més àngel.                             

                                           Matinaré i subornaré el nou dia,
                                           perquè ens sigui favorable.

Banksy

Plou damunt el camp de batalla 


Plou damunt els meus companys;
damunt els vius
que es tapen el cap amb una manta,
i damunt els morts, 
que ja no es tapen. 
  




                                                     
                                       Oblidar algú                                         


                                 Oblidar algú és com
                                       oblidar-se d'apagar el llum de la terrassa       
                                       i deixar-lo encès de dia.
                                       Però també és per la llum
                                       que recordes.

 

Fotografia de Harry Gruyaert

Banksy

     Jerusalem 1985

Pregàries entaforades a les escletxes
del Mur de les Lamentacions,
paperets arrugats i comprimits.

Per contra, un paper clavat
a la vella porta de ferro
mig coberta per un gessamí:
"No he pogut venir,
espero que ho entenguis."


 


                                          
                                   Poema d'amor i de dolor                              

                             Tot el temps que vam estar junts
                                  fórem com unes bones i útils tisores.

                             Després de separar-nos vam tornar
                                  a ser dos esmolats ganivets
                                  clavats a la carn del món
                                  cadascú al seu lloc. 


                                                Qui oblida 

                                  Qui oblida algú,
                                  n'oblida tres: la persona,
                                  el nom del carrer on viu
                                  i la persona que dóna nom al carrer.

                                  No cal que ploris.
                                  Allà hi havia dos eucaliptus. De segur
                                  que han crescut. Va ser tot just
                                  quan vesprejava. No cal que ploris.

                                  Ara tot s'ha asserenat,
                                  i ho veus normal, millor i no tan dolorós,
                                  com un pare que cria sol un fill petit,
                                  com un fill petit que creix sol amb un pare. 


  Aquests poemes formen part de l'antologia de I. Amikhai, Clavats a la carn del món, editada per Proa i amb traducció de Manuel Forcano.



                                       El mar y la playa


                        El mar y la playa estan siempre juntos. Los dos
                        quieren aprender a hablar, aprender a decir
                        una sola palabra. El mar quiere decir "playa"
                        y la playa quiere decir "mar". Se acercan, llevan
                        millones de años acercándose a la palabra, a la pronunciación
                        de la palabra. Cuando el mar diga "playa" 
                        y la playa diga "mar",
                        llegará la redención al mundo,
                        volverá el mundo al caos.

  Traducció de Raquel García Lozano ( poema inclòs en l'antologia, Un idioma, un paisaje, publicada per Hiperión). De l'acurada introducció d'aquest llibre que ha realitzat la mateixa traductora n'he extret la informació biogràfica essencial del poeta exposada més amunt.
   

    
                          

Édouard Boubat (1956)

Montserrat Roig, periodista

                          DIARI D'UNS ANYS ( 1975-1981)

                                                                              
                                                                             Incapaç com veia de transformar el món...
                                                                             vaig decidir d'escriure'l.
                                                                                                                           M. Roig
                                                                                                      
Dins del panorama literari català de la segona meitat del segle XX, Montserrat Roig (1946-1991) ocupa un lloc especial. No només destacà com a narradora, sinó també com a periodista. La seva honestedat, esperit crític i coratge, així com les seves virtuts literàries, ajudaren a ennoblir i a dignificar aquest ofici. En aquest sentit, contribuí també a què la llengua catalana excel-lís novament en l'àmbit cultural, després de tants anys de foscor. Col-laborà en diversos mitjans escrits ( Destino, Mundo Diario, l'Avui , El Periódico o a Serra d'Or), així com a la televisió, en una activitat que també cultivà brillantment: l'entrevista.

No podem deixar de preguntar-nos, quan evoquem la seva figura, què diria o escriuria avui Montserrat Roig sobre moltes de les coses que passen a la nostra societat. Si la tasca d'intentar transformar el món pot qualificar-se de quimera (encara que això no vol dir que no s'hagi de deixar de lluitar), amb quin delit, tanmateix, esperaríem la seva anàlisi, sempre lúcida, i la seva determinació incisiva però també amb una mica d'ironia, sobre la realitat social, política i cultural actuals. I com viuria plenament el procés polític endegat al nostre país; però també segurament hi podríem percebre o intuir la seva desil-lusió i denúncia en d'altres temes; per exemple, pel que fa a la retallada en els drets socials i laborals, en els casos de corrupció política o bé en l'escassa valoració que té la cultura encara en molts sectors de la nostra societat.

Continuant analitzant la vessant periodística de Montserrat Roig , comentem, tot seguit, un volum on es recullen alguns dels seus articles i que publicà fa un parell d'anys A Contra Vent, una editorial que està fent una gran tasca en donar a conèixer textos sobre el periodisme literari català i l'humor; bàsicament escrits de ( i sobre) figures emblemàtiques del periodisme català dels anys 20 i 30 del segle passat.
El present llibre és una antologia, doncs, d'articles que Montserrat Roig va escriure en diversos mitjans de comunicació entre els anys 1975 i 1981, és a dir, des de poc abans de la mort del dictador i durant el període de l'anomenada transició, bàsicament a publicacions com Mundo Diario o Guía del Ocio; però també hi trobem els primers articles que va fer per l'Avui. 
El pròleg del llibre l'ha escrit el seu fill, Roger Sempere. En un fragment d'aquest, diu: "Hi ha un ideari que Montserrat Roig, amb coherència, no abandonà mai. Com en l'espai, Montserrat Roig es mou en tres eixos: és feminista, catalanista i d'esquerres. Eixos que, en constant aprenentatge, va perfilant i contextualitzant al moment històric sense perdre'n la unitat".

Montserrat Roig, insisteixo, a part de ser una escriptora d'una gran qualitat literària en el camp de la ficció i de l'assaig, fou també una brillant periodista, tal com ho demostren aquesta selecció d'articles i en d'altres que va escriure.
Dos dels seus llibres més emblemàtics que combinava a la perfecció l'assaig amb l'acció d'un periodisme d'anàlisi molt ben documentat i compromès alhora, Els catalans als camps nazis i L'agulla daurada, són fruit d'una mirada curiosa, crítica, que estima amb sincera passió la seva professió i que mitjançant la investigació malda per treure a la llum aspectes mig oblidats de la història europea. El primer llibre és de l'any 1977, època en la qual el tema de l'Holocaust no gaudia encara de la difusió i del coneixement que va tenir en els anys posteriors. A més ho feia a l'entorn d'un episodi traumàtic i gairebé silenciat sobre l'exili, com era el de la deportació i l'extermini de republicans catalans als camps nazis. És un llibre immens, extraordinàriament documentat, un rescat necessari i reparador per a la memòria d'uns fets d'una dimensió brutal. 
El segon llibre fou fruit d'un viatge que Roig va fer a l'antiga Unió Soviètica, concretament a Leningrad ( actualment Sant Petersburg) l'any 1980, convidada per Edicions Progrés de Moscou per tal d'elaborar una llibre sobre el setge que va patir aquesta ciutat durant l'ocupació nazi. Com diu la mateixa autora, aquest llibre és la història d'una passió, d'una ciutat que la va captivar. Una fonda impressió produïda per les vivències que experimentà tot escoltant les histories explicades per alguns dels seus habitants.

Tornant a la selecció d'articles, no solament esdevenen una lliçó d'història sobre aspectes polítics, socials, culturals i de la mateixa vida quotidiana en uns anys d'enorme transcendència, sinó que aporten també petites llums que ajuden a entendre, en certa manera, el nostre present. En aquesta antologia, que ha anat a càrrec de Quim Torra, hi trobem escrits sobre l'exili, els presos polítics, els darrers sospirs d'un règim criminal... però també sobre figures de la cultura catalana com Ovidi Montllor (un altre, com Roig, fill forçat del franquisme) i altres temes com la soledat a les grans ciutats, la vellesa, la necessitat de vetllar per la cultura...

Fotografia a càrrec de Pilar Aymerich.

En aquest sentit, cal destacar, per exemple, l'article que pren el títol de "Cultureta i culturilla", en el qual Montserrat Roig comença comentant unes paraules de l'escriptor Joaquim Marco, que es queixava de la indigència cultural que avui ens envolta. Més endavant, l'autora aporta una reflexió en què afirma que la cultura no és solament acumulació de saber, sinó també actitud cívica de respecte i de convivència, tenir curiositat i reflexió. I acaba dient: "La cultura és, en definitiva, arribar a comprendre els altres a través del coneixement".

D'altres articles a destacar són els següents: "Has guanyat, avi", "Fantasmes històrics", una perspicaç anàlisi del catalanisme i de la relació Catalunya-Espanya, o bé "El darrer sí", on l'escriptora es mostra molt crítica amb la Constitució del 1978, però on també remarca la necessitat de seguir lluitant per què en pocs anys sigui possible un altre marc legal...

Montserrat Roig, veu crítica i insubornable, et seguirem llegint.


Diari d'uns anys (1975-1981) . Montserrat Roig. Editorial A Contra Vent.

La vida somiada...

       
"Dues papallones extraviades i inconscients en una ciutat sense mirada"
                                                                                             
                                                                                       Patrick Modiano 


                                         
                                   
                         LA VIDA SOMIADA DELS ÀNGELS




Fa quinze anys, l'any 1998, es va estrenar a França la primera pel-lícula d'un director que fins llavors només havia realitzat uns quants curtmetratges, Erick Zonca. El film es titulà La vie rêvée des anges (La vida somiada dels àngels). Pocs mesos després, a principis del 1999, el film arribava a les sales de cinema del nostre país. Fou molt elogiada, tan pel públic com per la crítica, i fou premiada en diversos certàmens, entre els quals el del Festival de Cannes.

A vegades, moltes de les empremtes que ens deixa la vida i que en el seu moment ens van impactar d'una forma perceptible s'acaben esmorteïnt o apagant del tot amb el pas del temps. Aquest fet no és gens estrany. La causa pot ser que el senyal que ens varen deixar no tingué la profunditat que sospitàvem o bé, degut a l'allau d'informació que ens envolta, noves idees o imatges substitueixen les que ja hi havien, les quals acaben caient malgrat no haver assolit encara un estat de maduració suficient. Tanmateix, per què la contemplació d'una determinada obra d'art, d'un paissatge o d'un somriure dibuixat en un rostre, per exemple, continuen gravats en el nostre interior, tot i haver passat tants anys? Per a mi, això continua amagant un misteri i el fet que poguem conviure amb aquesta experiència és una de les meravelles, crec, que ens regala l'existència. 

Élodie Bouchez

És el cas, per exemple, de la pel-lícula que he esmentat i que comentaré, breument, tot seguit. 
La història commovedora que relata conté una força i una intensitat tan grans que, malgrat el temps transcorregut, continua sòlidament impresa a la meva memòria. Especialment inoblidable el paper que realitzen les dues actrius protagonistes: Élodie Bouchez (Isa) i Natacha Régnier (Marie). Poques vegades he vist en el cinema una interpretació que m'ha arribat tan endins: una naturalitat i un registre de sentiments admirables. Tot desprèn una emoció pura, transparent. 

En una ciutat mitjana europea, serem testimonis de l'encontre entre dues noies solitàries i de caràcters oposats. Isa, malgrat la hostilitat de l'entorn, immersa en la precarietat laboral, manté una actitud alegre i optimista, amb unes enormes dosis de generositat i solidaritat. Marie, d'un caràcter més esquiu i irritable, una personalitat potser més fràgil i vulnerable, feta d'una membrana excessivament sensible al dolor que li provoca la mateixa vida i en particular la relació que té amb un noi, el qual li amaga les seves veritables intencions.
En el fons, el film planteja la difícil recerca de l'amor, la necessitat d'afecte i de sentir-se plenament estimat. Només d'aquesta manera les ferides es poden guarir. Si més no en part. Com diu John Berger, si hi hagués algú en aquest món sense ferides, viuria sense desig*. Però també tenim la solidaritat, que apareix sovint sense desitjar-la, i és una altra manera de sentir la bellesa intangible de l'existència. En tot cas, una bella i trista història sobre la solitud i l'amistat; amb moments d'humor, també, i amb un final on s'entreveu una petita llum i on s'albira un futur una mica millor.

Es nota que el director estima els seus personatges i nosaltres no podem evitar tampoc sentir un afecte especial  i fins i tot una certa compassió envers l'Isa i la Marie; una compassió més propera a una condició fraternal de solidaritat que a una altra dominada per la caritat o la llàstima, que moltes vegades no porten enlloc. 
Les paraules de Patrick Modiano que encapçalen aquest escrit, extretes d'un dels seus llibres ( Un pedigree), crec que poden definir, malgrat la seva brevetat, l'estat de les dues protagonistes; això sí, sempre que de la paraula inconsciència n'extreiem el sentit positiu, potser no molt allunyat d'altres termes com la innocència o la ingenuïtat.
 

Natacha Régnier

Tot i no ser estrictament una pel-lícula social ( ja que la seva riquesa va molt més enllà, com ja hem dit) sí que s'hi percep una crítica de la societat contemporània i d'unes formes laborals inestables i injustes. El film, desproveït de banda sonora, només incorpora una peça musical als crèdits finals. L'autoria és de Yann Tiersen, un dels primers treballs que va fer en el cinema, abans d'Amélie.
Erick Zonca només ha dirigit, a part de La vie rêvée des anges, dues pel-lícules més, entre les quals cal destacar també Le petit voleur ( El petit lladre). Élodie Bouchez i Natacha Régnier han treballat en d'altres pel-lícules posteriorment, amb una trajectòria força brillant. La primera també ha participat en sèries de televisió, mentre que la segona ha fet incurssions en el món de la música; per exemple, va col-laborar en un dels millors treballs de Yann Tiersen, "L'absente".


Per acabar també m'agradaria esmentar una altra pel-lícula estrenada l'any 1999, Rosetta, dels germans Dardenne, que en certa manera comparteix amb el primer film un component de crítica social i una situació de solitud i de desarrelament. La protagonista (extraordinària també Émilie Dequenne) és una noia que intenta trobar un treball digne per no caure en la marginació i en l'exclusió social. Un film també d'una gran qualitat i que ens convida a una atenta reflexió sobre la societat actual.
Quan de tant en tant evoco algunes de les pel-lícules que m'han impressionat més, sempre acaben sortint La vie revée des anges i Rosetta. M'és impossible d'oblidar-les.


* Del llibre Esa belleza, de John Berger i de Marc Trivier, publicat per Bartleby Editores i amb traducció de Jaime Priede, una breu reflexió sobre l'obra escultòrica d'Alberto Giacometti.




 

   

Un diumenge d'agost (un petit relat)

                                               UN DIUMENGE D'AGOST



He trucat a la residència per què li diguessin a la mare que avui l’aniria a veure més tard, cap a les vuit del vespre. No hi podia anar abans. Havia d’acompanyar la Julie a l’estació. Al matí m’havia dit que marxava. De fet, ja m’ho esperava. Potser per això no he plorat. Però no he pogut evitar que em travessés una tristesa que m’ha cremat per dins. Li havia agafat molt d’afecte, tot i que només la coneixia des de feia cinc dies. Havien passat com una exhalació, però cinc dies també poden ser una eternitat, sobretot quan donen una mica de sentit a tota una existència.
A les sis, tan bon punt he sortit del museu, he agafat el bus número 35, que em deixava al carrer Balmat, prop de la Universitat. Allà, en una pensió petita i sense gaire encant, tal com m’havia confessat, s'hi havia allotjat durant aquests dies. Tot i així hi havia estat bé. M’esperava fora. Sense dir-nos gairebé res, li he agafat una bossa i hem caminat un parell de minuts cap a la parada del tramvia. Allà s’esperava força gent; he sentit com una parella comentava la pel-lícula que feia poc havia anat a veure. No els havia agradat gaire, pel que he pogut copsar. Però mentre ho deien no havien deixat de somriure. Al meu costat, una família, amb dos nens, carregada d’objectes de tota mena; segurament havien passat el dia en un dels parcs de la ciutat.
De tant en tant mirava la Julie, ella mirava el terra. Li notava els ulls brillants, el rostre una mica tens, suavitzat per una tènue tristesa, potser. Un rostre d'una bellesa estranya, tanmateix.
El tramvia venia ple de gent. M’ha preguntat si em trobava bé, li he contestat que sí, amb un mig somriure. M’he fixat en el seu perfil. Durant molts dies l'hauria de dibuixar mentalment. He preferit no tenir cap fotografia seva. 
En passar per la Plaça Neuve, el sol il-luminava amb generositat els edificis i els arbres; uns nens jugaven més enllà, tot era molt tranquil. Quan deixàvem la plaça, la llum del sol ha impactat sobre la seva cara. M’ha commogut i he preferit mirar cap una altra direcció. De lluny veia una part del llac, d'un blau profund i d'una calma nítida, com la mateixa tarda de diumenge. Abans de deixar el Pont du Mont-Blanc, he mirat enrere i m’he preguntat quants anys feia que aquells edificis de la riba esquerra es van construir. M'ha vingut a la ment aquella pintura de Konrad Witz que cada dia admirava i que representa un episodi de la Bíblia, en el qual, però, els personatges són simples pescadors, una mica matussers, en un espai natural sorprenentment realista per l'art de l'època: s'hi percep clarament el mateix llac de Ginebra.
Encara que no ens dèiem res hagués desitjat, però, que el trajecte no s’hagués acabat mai. Començava a distingir de lluny l’estació de Cornavin, però pensava que no ens hi aturaríem, per què, simplement, això no s’havia de donar. Només calia seguir la riba del llac i continuar el viatge més enllà de la tarda, de la nit... Sense una destinació fixa.
El tren cap a Estrasburg sortia a les set i vint. Encara quedaven vint-i-cinc minuts. Hem pres un cafè, al mateix bar de l’estació. El silenci no ens incomodava. Ja ens ho havíem dit tot i senzillament, no calia dir res més. Les mirades i els gestos parlaven per nosaltres. Sobretot la mirada.
D'una petita bossa n'he tret un llibre. Li he donat. Era una antologia de petits poemes en prosa d'un autor que ella coneixia molt bé. Se l'ha mirat, sorpresa. No s'ho esperava. M'ha dit que per no oblidar-me no calia que li hagués regalat aquest llibre. Però ara que el tenia era impossible d’oblidar-me. He callat. Tot seguit, li he dit que mentre el llegís, no em feia por que no pensés amb mi; però un cop l’hagués acabat...Pensar en això m'era insuportable. M'ha dit que potser algun dia ens tornaríem a veure; jo li he contestat que no. Era millor que no ens tornéssim a veure. Perquè després d’un retrobament hi tornaria haver un altre adéu. I senzillament no creia que estigués preparat per tornar a viure un altre cop la mateixa situació. I si algun dia ella tornava a Ginebra segurament seria per un altre motiu, potser per què hauria conegut una altra persona. Ella m’ha apartat la mirada i s’ha aixecat. Li he dit que encara era massa d’hora i que sentia haver-li dit aquelles paraules. Ha tornat a asseure’s però ja no ens hem dit res més.
Una veu llunyana anunciava el tren a Estrasburg. Faltaven deu minuts. Hem sortit del bar. Les nostres mirades han coïncidit per darrera vegada, al vestíbul de l'estació. Ha marcat el bitllet i s’ha allunyat escales avall en direcció a l'andana. Un dolor sobtat ha fet que m’apartés i sortís amb celeritat de l'edifici. No ho sé si ella s'ha girat encara una última vegada per mirar-me. Ja no ho he vist. A fora, el sol devallava, l’aire era una mica fresc. M'he assegut en un banc i observava la gent que entrava i sortia, la majoria estudiants, però també famílies que havien aprofitat el diumenge per sortir de la ciutat.
Cap a tres quarts de vuit, el tramvia em deixava a l’entrada del barri de Carouge. Només havia de caminar uns cinc minuts per arribar a la residència. El sol s'extingia, la seva llum era molt feble. Carouge és una zona tranquil-la de Ginebra, on els seus habitants semblen actuar amb una mena de quietud i de concentració admirables. A aquella hora hi havia molt poca gent. Era l’hora de sopar, i l’endemà s’havia d’anar a treballar. Quan he entrat a la residència, hi regnava un silenci absolut, d'un caire diferent, però, del que havia experimentat feia uns minuts, a l'estació. Un silenci -un enorme buit- que encara m’havia d’acompanyar durant molt de temps.

H. Gruyaert

                                              Tot té un final, fins i tot la pena.

                                              I la mirada queda aturada al vidre, com una fulla al tancat.
                                              Pots servir-te aigua. Fer dringar les claus.
                                              La soledat és la persona al quadrat.

                                                              Joseph Brodsky. ( Primers versos del poema A Urània.                                                                Traducció de Judit Díaz Barneda).


J. Brodsky (1940-1996) fou un gran poeta rus; un dels més destacats del segle XX. Fa poc temps ha aparegut una antologia de poemes seus traduïts al català, Poemes escollits, precisament a càrrec de Judit Díaz, i publicada per edicions de 1984. Una edició molt recomanable. Uns poemes d'una riquesa extraordinària. Com diu David Castillo en el pròleg d'aquesta edició, Brodsky és un arquitecte de les imatges poètiques, un geògraf de la dimensió entre l'espai i el temps.

Una novel-la de L.Goldberg

             Cartes des d'un viatge imaginari, de Lea Goldberg


                                       


Lea Goldberg ( 1911-1970) fou una escriptora nascuda a Königsberg (actual Kaliningrad). Féu estudis de filosofia a Alemanya i l'any 1935 emigrà a Palestina. Destacà com a poeta, narradora i autora de contes infantils. Traduí també diverses obres de la literatura europea a l'hebreu. Per exemple, autors com Shakespeare, Tolstoi, Ibsen o Molière. Des del 1952 exercí com a professora de literatura comparada a la Universitat Hebrea de Jerusalem.
La novel-la que comentarem tot seguit de forma breu, Cartes des d'un viatge imaginari, fou escrita a la dècada dels anys 30 i, malaurament, és l'única obra d'aquesta autora que podem trobar actualment en castellà ( ja no diem en català) a les nostres llibreries. Va aparèixer l'any 2006. Potser no va tenir molt ressò en el seu moment; crec que injustament, malgrat les bones crítiques. Tot obra d'art mereix una segona oportunitat, sobretot si té una qualitat, en aquest cas literària, a part de ser un document d'enorme interès pel que explica i com ho explica.
És una història d'amor particular. Em direu que de fet totes ho són. Potser sí. Però crec que unes més que les altres. 
Ens trobem a la tardor del 1934. La protagonista de l'obra, Rut ( que de fet és un alter ego de la mateixa escriptora), inicia un recorregut imaginari per diverses ciutats europees fugint d'un amor dissortat, des d'on escriurà unes cartes a l'home que estima, a la persona, però, que no li demostra el mateix afecte. En les seves línies hi trobem també descripcions sobre la realitat social i política del moment, així com comentaris sobre literatura, música o pintura. Un to malencònic i poètic impregna les seves paraules; la història significa també un adéu a tota una cultura, greument amenaçada per l'ascens del feixisme.
Us deixo amb dos fragments del llibre, en la veu de la mateixa Rut:

Yo soy poeta. Mi poema no es un sustituto de las joyas. No es coquetería. Un poema es un poema. A lo que más se parece es al amor. En él, como en el amor, lo más difícil es saber dónde termina el cuerpo y dónde empieza el alma, cuáles son los límites entre la forma y el estado de ánimo. Por tanto, la verdadera poesía es erótica en esencia, ya sea poesía religiosa, filosófica o poesía de la naturaleza.

Y también en la nieve he encontrado mi nostalgia y mi soledad, ese deseo de estar cerca de la tierra, de reclinarme sobre ella con amor, aunque sólo sea para calentarla con mi frío interior...

Cartas desde un viaje imaginario. Lea Goldberg. Traducció de Raquel García Lozano. Editorial Pre-Textos.

Willy Ronis