El nom no fa la cosa, però...

Fa més o menys un any estava obsedit per crear una publicació digital social i cultural. Finalment, el projecte quedà estroncat. No es va arribar a concretar. Havia pecat d'una certa ingenuïtat. És molt possible. Pensava que amb il-lusió qualsevol entrebanc podria ésser vençut. 

És evident que, amb això, no n'hi ha prou. Quantes coses cal tenir en compte, i les econòmiques són importants, sens dubte. Encara que no s'hi guanyés cap euro, però les despeses...

En tot cas em va servir per veure d'una altra manera El desert blau, un espai, com podeu observar, sense cap mena de pretensió. No ha deixat mai de ser modest, petit, si voleu, però que continua alimentat de somnis que no han declinat.

Diuen que tenir propòsits a la vida ens manté ben desperts en una existència, a vegades, més aviat vulgar i un pèl tumultuosa. Però amb els projectes cal anar pas a pas; sovint volem veure com llueix el terrat d'una casa, sense tenir present que primer li cal disposar d'una base, d'uns fonaments ben afermats. 

Em movia complagut pels continguts de la publicació, en els apartats que hi hauria i, sobretot, en el seu nom. Van passar davant meu multitud de títols, alguns m'agradaven més que d'altres, lògicament, però no vaig acabar de trobar aquell amb el qual em sentís totalment satisfet (i que no hagués estat utilitzat anteriorment). Encara els tinc apuntats:

Lluna de novembre, La cova del sol, Pluja de maig, El pensament del migdia, Minves de gener, Ronda de nit, Passatges, L'atzur...

També d'altres que remeten a noms de persones, de llocs (existents o ja desapareguts) o mitològics: Dora, Minerva, Eos, Amaltea, Orfeu, Xènua, Vent de Djémila, Sahel, Abdera...

I més: Tangència, Mirador (en una mena d'homenatge al setmanari català dels anys 30), Somnis, Silencis, Revolta, Cadències, Obertura, Llindar, Encontres, Camp de l'Arpa (com el barri de Barcelona), El Contemporani (en record de la revista russa político-literària del segle XIX, fundada per Puixkin), Lluerna, Estampes...

El noms no fan la cosa, però ens condueixen a una pluralitat de mons i d'idees, a records i a desitjos probablement mai no satisfets, a preguntes que no sabem respondre i que són "les més apassionants", en paraules de l'escriptor Adam Zagajewski.

Per cert, el nom El desert blau, va aparèixer, crec, de forma gairebé immediata, no hi vaig pensar-hi massa. I així s'ha quedat.

Edward Hopper. Rooms by the sea (1951).

El cor és un caçador solitari

     
(Apunts sobre Carson McCullers)

Carson McCullers (1917-1967).

Lula Carson Smith McCullers neix a Columbus (Geòrgia, EUA). Hi viurà els seus primers disset anys, abans de traslladar-se a Nova York. En aquesta primera època, ja mostra un interès especial per la música, la lectura i l’escriptura, en la qual s’inicia ideant petites representacions teatrals. La infància i l'adolescència, amb les seves decepcions i esperances, i la problemàtica del Sud, seran dos dels temes cabdals en la seva obra literària posterior. En una entrevista a la BBC (1962) afirmava: “Tots els escriptors escriuen a partir de sí mateixos, de les escenes de la seva infància. Crec que, quan un compleix els quinze anys, les coses ja s’han ficat a la memòria, les impressions ja estan allà”. La lectura de l’autobiografia d’Isadora Duncan li desvetlla el desig de viatjar per Europa, anhel compartit per altres escriptors nord-americans de la mateixa època.

Als vint-i-dos anys, Carson McCullers publica la seva primera novel-la, la qual causarà un gran impacte: The Heart is a Lonely Hunter (1940). Després apareixeran Reflections in a Golden Eye (1941), que escriurà en dos mesos, The Member of the Wedding (1946) i The Ballad of the Sad Café (1951), entre d'altres. En alguna ocasió havia dit: "Sí, l'infinit dolor que provoca el fet d'estimar sense ser estimat és un tema molt recurrent a la meva obra".
Les seves relacions amb James Reeves, amb qui es casarà dues vegades, sofriran diverses períodes de pujades i baixades fins a un trencament definitiu. Durant bona part de la seva vida es veu colpejada per una malaltia que la condemna a passar llargues temporades a l’hospital, sobretot a partir de l’any 1958. Tanmateix, aquests entrebancs no priven que deixi d’escriure gairebé fins al final de la seva vida. A l’edat de cinquanta anys mor, a Nyack, a l’estat de Nova York.

Walker Evans. Lousiana, 1935.

Les seves obres, especialment les abans esmentades, són magnífiques, d'una delicadesa i d'un agror alhora gens habitual, escrites amb una prosa poètica excel-lent. Veiem-ne alguns fragments:

"La ciutat es trobava al bell mig del Sud. Els estius eren llargs, i els mesos de fred hivernal ben pocs. Gairebé sempre, el cel era d'un blau resplendent i petava un sol abrusador". (De El cor és un caçador solitari*).

John Singer, sord-mut, solitari, un dels personatges de ficció que més empremta m'han deixat. Protagonista de la mateixa novel-la, així ens el descriu l'autora: "Els seus ulls grisos semblaven engolir tot el que el voltava, i en el seu rostre seguia present aquella expressió de pau que generalment es troba en les persones molt sàvies o molt tristes".

En un altre passatge, hi apareix Mick, un dels personatges femenins de l'obra, una mena d'alter ego de l'autora, preadolescent, amant de la música: "Al mes de gener començà una peça molt bonica, que es titulava: Això que vull i no sé què és. Era una cançó preciosa, lenta i suau".

Així comença The Member of the Wedding: "Va passar l’estiu verd i boig que la Frankie tenia dotze anys. Aquell estiu feia molt de temps que la Frankie no formava part de res. No pertanyia a cap club ni era membre de res al món".**

Al desembre de 1959 va escriure unes Notes sobre l'escriptura, a la revista Esquire. Allà fa referència novament a la temàtica de les seves obres: "La mayoría de mis temas tienen por base la soledad espiritual(...) El amor, y en particular el amor que se siente por alguien que es incapaz de devolver o de recibir ese amor, motiva la elección que hago cuando describo personajes grotescos, personajes cuya incapacidad física es el símbolo de la incapacidad espiritual que les impide amar o recibir amor, de su soledad espiritual".
(...) "A mi no me gusta la palabra "prosa": es demasiado prosaica. La buena, la bella prosa debe estar iluminada por el resplandor de la poesía. Toda prosa debería ser poética, y toda poesía, evidente como la prosa".

Tornem, per acabar, a l'entrevista de la BBC de l'any 1962, cinc anys abans de la mort de l'escriptora: "Durant la infància, la meva ocupació preferida era la música(...). Ara, ja no puc tocar, per culpa del meu braç, però escolto música diàriament. Naturalment, trobo a faltar poder tocar. Començava la jornada amb un preludi i una fuga de Bach, per entonar el dia. Això ajuda molt a escriure. En l'escriptura, allò que més intensament busco és la musicalitat(...)".

“Nadie ha expresado como ella la gran soledad del pueblo norteamericano y el sufrimiento que ésta conlleva, sobre todo en ese Sur donde todo es soñado, donde todo forma parte de una irrealidad “bañada en ron”. Para mí, Carson McCullers, hija del Sur fascinada por la nieve, supo responder a la pregunta: “Cuando la nieve se ha fundido, ¿donde está lo blanco? Lo blanco está en su obra”.

                                                                    André Bay, editor francès de l’obra de Carson McCullers.



* El cor és un caçador solitari. C. McCullers. Traducció de Ramon Folch i Camarasa. Edicions 62.

** Frankie Addams. C. McCullers. Traducció de Jordi Martin Lloret. Editorial Empúries.