Cotlliure*

                                                   

  El mar semblava que s'hagués evaporat; només existia en una forma residual, inerta, i el seu color era indefinible. La tarda era grisa; la llum del vagó s'havia encès feia molt poc. Algunes persones es deien algunes coses, però les seves veus m'arribaven amb poca claredat. El tren anava mig buit. A cada estació que paràvem baixava més gent de la que pujava. 

  Al meu costat hi havia asseguda una noia. La seva atenció només es dirigia a unes partitures que havia disposat davant seu. Els seus ulls eren d'un color verd fosc. Va néixer en mi la curiositat per saber més coses d'ella, però no li vaig dir res. Només l'observava.

Fotografia d' Édouard Boubat.

  Havia tret d'una carpeta dos quaderns, un amb peces per a piano de Frédéric Chopin i un altre amb notes també per a teclat de Johann Sebastian Bach. Primer va obrir el d'aquest últim. Sabia exactament quina peça o quin fragment cercava. Un cop l’havia trobat i sobre les mateixes notes, assajava, movent els dits amunt i avall, a dreta i esquerra, talment com si la pàgina de la partitura fos el teclat d’un piano. La imaginació feia emergir la música, dipositada en una forma molt fragmentada en la meva ment, que tan podria ser alguna de les variacions Goldberg com una suite per a clavicèmbal. Aquesta melodia anava acompanyada també del so produït pels seus dits en picar sobre la partitura, del remor de fons del moviment del tren, de les portes que s’obrien i es tancaven a cada parada o bé per les paraules dites dins del vagó. 
  
  La mirada fixa i concentrada de la noia semblava ignorar tot el que l’envoltava. En el seu món, era l'única inquilina, ella i la música que l'acompanyava. Després, ha deixat el quadern de Bach i ha obert el de Chopin. Ha anat directament a una pàgina que sabia de memòria i ha fet el mateix ritual. En aquest cas, la música de Chopin, un dels seus nocturns, per exemple, ha agafat el relleu de la de Bach. El vagó s'havia convertit en una capsa de música on sonaven de forma alternativa els dos músics. Poc abans d’arribar a Cotlliure, ha desat totes les partitures dins de la carpeta, s'ha aixecat, les nostres mirades s'han creuat, només en aquest moment, i ha baixat quan el tren s'ha aturat a Portvendres. He mirat primer el terra, després a través de la finestra. No hi havia ningú.
  

René Magritte

  A la sortida del túnel que deixa aquesta estació, he percebut com la badia, fent una  semicircumferència  gairebé perfecta, començava a projectar, en el seu perímetre, una sèrie de llums de tots els colors, que lluitaven inútilment contra un cel tenyit d'un blau fosc. En arribar, poc després, a Cotlliure, ja era de nit. La llum dels fanals era feble. L’hora, silenciosa. Poques persones caminaven pels carrers; el vent accentuava la sensació de fred. Només en girar una cantonada, a pocs metres de l’hotel, he sentit el morir de les ones sobre la sorra. Aquest so es barrejava amb una música suau que sortia de l’interior d’una petita taverna situada gairebé arran de platja i que ja tenia la persiana mig abaixada. Ja no he sentit res més. 
  No ens havíem dit res, però vaig seguir pensant en ella durant tota la nit. No l'he tornada a veure mai més.



   *Relat que remet, en part, a una història real.

Carel Fabritius

  A finals de juny d'aquest any tornarà a obrir el Mauritshuis, a L'Haya, un dels museus amb una de les col-leccions més belles del món. De moment resta tancat per reformes. Durant aquests mesos, una part del seu fons ha viatjat ( i de fet encara ho està fent) per diverses parts del món, com el Japó, els Estats Units i actualment la podem admirar a Itàlia (a Bolonya, concretament). El passat 19 de gener va tancar l'exposició que s'havia fet a la Frick Collection, a Nova York, amb un enorme èxit de públic. Però les cues no van ser degudes únicament per contemplar l'obra de Vermeer, "La noia de la perla", sinó també per un petit i deliciós quadre de Carel Fabritius, "La cadernera". Si abans ja era apreciat per crítics i amants de l'art, ara ha esdevingut famós gràcies, en bona part, per un llibre escrit per Donna Tartt. Sembla, però, que sigui ara que s'hagi descobert aquesta petita obra mestra. "La noia de la perla" també va haver d'esperar un llibre i una pel-lícula per ser més coneguda. Gairebé es convertí en un fenomen mediàtic i de consum. És positiu això?
 
  Carel Fabritius fou un dels alumnes més reeixits de Rembrandt i probable mestre de Vermeer. Se’n conserven poquíssimes obres. Un incendi a la ciutat on vivia, Delft, no solament acabà amb la seva pròpia vida quan només tenia trenta-dos anys, sinó que gran part de les seves pintures foren destruïdes ( sembla ser que només se’n conserven vuit o nou, reconegudes com a pròpies de l’artista). La primera vegada que vaig veure aquesta obra fou en una reproducció sobre la portada del llibre de Primo Levi,  Si això és un home, en una edició catalana dels anys 90. Aquesta pintura, tants anys perduda, fou redescoberta l’any 1859, en un graner, per Théophile Thoré ( veure l'entrada d'aquest blog dedicada a Vermeer). Com havia anat a parar fins allà? Com va aconseguir salvar-se de l’incendi? Hi han coses que probablement no les sabrem mai. Un secret que la mateixa pintura guarda dins seu.
 
  Pocs dies després d’aquest incendi, el mateix mes d’octubre de 1654, un cronista i pintor de la ciutat, Egbert Van del Poel ( 1621-1664), en va representar una imatge a l’oli d’aquest episodi que destruí bona part de la ciutat. Dues dècades després, Arnold Bon va incloure un elogi poètic dedicat a la memòria de Fabritius a la “Història de Delft”, de Van Bleyswijck, publicat el 1680.
 
  Només feia quatre anys que Carel Fabritius s’havia establert a Delft; anteriorment havia treballat de fuster i a principis de la dècada dels 40, havia estat deixeble, com hem dit, de Rembrandt. Però el seu primer mestre fou, sens dubte, el seu propi pare, Pieter Carelsz, sagristà, primer cantor del l’església del poble i aficionat a la pintura. Sembla ser que Carel també fou influït pels paisatges xinesos que estaven impresos sobre les porcellanes amb les quals comercialitzava la companyia d’Índies, d’enorme profusió en aquella època.

  Diuen que Vermeer tenia tres obres de Fabritius a casa seva. Probablement mai tampoc no sabrem la identitat d’aquests quadres, i si algun d’ells encara es conserva i està entre els atribuïts al pintor o bé formen part de l’àmplia llista de la sèrie d’obres destruïdes a l’incendi de la ciutat ( és bonic pensar, però, que “La cadernera” hagués pogut pertànyer a Vermeer). Com d’altres artistes de talent morts en plena joventut, mai no sabrem tampoc on hagués arribat la magnitud de l’obra de Fabritius, però amb quadres com l’esmentat i en d’altres de conservats ( com per exemple els seus dos autoretrats o d’una tela també exquisida titulada “El sentinella”), podem arribar a fer-nos una idea de la seva enorme creativitat i sensibilitat.

Un llibre oblidat

                          
              Una qüestió privada,  de Beppe Fenoglio



Fa pocs dies, a les pàgines culturals de La Vanguardia s'informava que en els últims temps s'havia observat una tendència a l'alça en les vendes del llibre de fons en algunes lliberies, en detriment de la novetat pròpiament dita. Sembla, doncs, que alguns llibres fins ara poc visibles estan tenint una nova oportunitat. D'altres, però, són més dissortats: són aquells que ja han desaparegut de les llibreries. Només si algú els demana per encàrrec tornaran altre cop al lloc on havien estat, probablement per poc temps o bé també poden esperar, per exemple, la commemoració, aquell any, de l'aniversari del seu autor ( si és una xifra rodona, naturalment). Però no sempre és així. En uns temps on impera la moda i la celeritat allò més habitual és l'oblit.
 
Moltes d'altres obres, en canvi, hauran estat menys afortunades. Per exemple, l'edició catalana de l'obra de Beppe Fenoglio, Una questione privata. Publicada l'any 1988, actualment es troba descatalogada. Ara només cal esperar una reedició, si és que es produeix. De moment es pot aconseguir en algunes biblioteques o bé en alguna llibreria de vell. I així el públic tornaria a tenir la oportunitat de llegir una magnífica novel-la en català( a menys que es prefereixi l'original en italià o bé en castellà, que sí que es troba)  i (re)descobrir un autor encara força desconegut al nostre país. En castellà s'han traduït en els darrers temps algunes de les seves obres més remarcables com Il partigiano Johnny (Sajalín Editores) i anterioment La malora ( La ruina, Ediciones Bassarai) o La paga del sabato ( Ediciones Barataria).

Beppe Fenoglio ( 1922-1963) fou un escriptor solitari, allunyat, com d'altres autors invisibles, dels cercles literaris i socials.
Les seves obres, d'empremta neorealista, tenen una fort component autobiogràfic, en què sobretot s'hi evoca la seva experiència partisana durant la Segona Guerra Mundial. La seva ciutat natal, Alba (Piemont),  i els seus entorns són sovint els escenaris de les seves novel-les i contes. Fenoglio també destacà com a traductor d'autors anglesos (John Donne, Coleridge o Eliot) i en les seves obres no és estrany trobar-hi expressions o termes en aquesta llengua.
Després de la guerra es dedicà bàsicament a escriure, però en vida només publicarà tres obres. A principis de la dècada dels 60 treballa intensament a Una qüestió privada, que s'editarà pocs mesos després de la seva mort i que restarà inacabada. Italo Calvino diu d'aquesta obra: "La novel-la que tots havíem somiat". "...Un llibre de paissatges, de figures ràpides i vives... un llibre de paraules exactes i vertaderes".

Beppe Fenoglio i la seva regió natal del Langue.

La primera frase o el primer paràgraf d'una novel-la o d'un conte s'han de cuidar d'una manera especial; si les seves paraules, el seu to o la seva musicalitat ens enlluernen això no deixa de ser una forma de convidar-nos a continuar el viatge. Així comença Una qüestió privada:

Amb la boca mig oberta, els braços deixats anar al llarg dels flancs, en Milton mirava la casa de la Fulvia, solitària al puig que baixava cap a la ciutat d'Alba.
    El cor no li bategava, més aviat semblava que li havia fugit del cos.
    Veia els quatre cirerers que flanquejaven el caminet a l'altra banda del portal a penes ajustat, veia els dos fajos que tremolaven força més amunt del teulat fosc i brillant. Les parets encara eren blanquíssimes, sense taques ni marques fumoses, i els xàfecs dels últims dies no les havien destenyit. Totes les finestres estaven tancades, amb cadena, des de feia visiblement molt de temps.
    "Quan la tornaré a veure? Abans d'acabada la guerra és impossible. Tampoc no és desitjable. Però el mateix dia que s'acabi la guerra correré a Torí a buscar-la. És tan lluny exactament de mi com la nostra victòria."

És una novel-la d'amor i de guerra, amb un llenguatge poètic i evocador, un estil precís i contingut. Hi ha una descripció de la Resistència, gens mítica, on allò humà es mostra en la seva essència, lluny de falsos heroïsmes. I sempre el paissatge, boirós, plujós i éssers humans cansats, de forts valors morals, que davallen per camins i camps, sovint enfangats.

Sis dies abans de morir va aparèixer a "La Gazzetta del Popolo" el seu darrer text publicat en vida: "La soledat".


Una qüestió privada. Beppe Fenoglio.  Traducció de Xavier Lloveras. Editorial Empúries.