diumenge, 30 de març de 2014

Cotlliure*

                                                   

  El mar semblava que s'hagués evaporat; només existia en una forma residual, inerta, i el seu color era indefinible. La tarda era grisa; la llum del vagó s'havia encès feia molt poc. Algunes persones es deien algunes coses, però les seves veus m'arribaven amb poca claredat. El tren anava mig buit. A cada estació que paràvem baixava més gent de la que pujava. 
  Al meu costat hi havia asseguda una noia. La seva atenció només es dirigia a unes partitures que havia disposat davant seu. Els seus ulls eren d'un color verd fosc. Va néixer en mi la curiositat per saber més coses d'ella, però no li vaig dir res. Només l'observava.

Fotografia d' Édouard Boubat.
  Havia tret d'una carpeta dos quaderns, un amb peces per a piano de Frédéric Chopin i un altre amb notes també per a teclat de Johann Sebastian Bach. Primer va obrir el d'aquest últim. Sabia exactament quina peça o quin fragment cercava. Un cop l’havia trobat i sobre les mateixes notes, assajava, movent els dits amunt i avall, a dreta i esquerra, talment com si la pàgina de la partitura fos el teclat d’un piano. La imaginació feia emergir la música, dipositada en una forma molt fragmentada en la meva ment, que tan podria ser alguna de les variacions Goldberg com una suite per a clavicèmbal. Aquesta melodia anava acompanyada també del so produït pels seus dits en picar sobre la partitura, del remor de fons del moviment del tren, de les portes que s’obrien i es tancaven a cada parada o bé per les paraules dites dins del vagó. 
  
  La mirada fixa i concentrada de la noia semblava ignorar tot el que l’envoltava. En el seu món, era l'única inquilina, ella i la música que l'acompanyava. Després, ha deixat el quadern de Bach i ha obert el de Chopin. Ha anat directament a una pàgina que sabia de memòria i ha fet el mateix ritual. En aquest cas, la música de Chopin, un dels seus nocturns, per exemple, ha agafat el relleu de la de Bach. El vagó s'havia convertit en una capsa de música on sonaven de forma alternativa els dos músics. Poc abans d’arribar a Cotlliure, ha desat totes les partitures dins de la carpeta, s'ha aixecat, les nostres mirades s'han creuat, només en aquest moment, i ha baixat quan el tren s'ha aturat a Portvendres. He mirat primer el terra, després a través de la finestra. No hi havia ningú.
  
René Magritte
  A la sortida del túnel que deixa aquesta estació, he percebut com la badia, fent una  semicircumferència  gairebé perfecta, començava a projectar, en el seu perímetre, una sèrie de llums de tots els colors, que lluitaven inútilment contra un cel tenyit d'un blau fosc. En arribar, poc després, a Cotlliure, ja era de nit. La llum dels fanals era feble. L’hora, silenciosa. Poques persones caminaven pels carrers; el vent accentuava la sensació de fred. Només en girar una cantonada, a pocs metres de l’hotel, he sentit el morir de les ones sobre la sorra. Aquest so es barrejava amb una música suau que sortia de l’interior d’una petita taverna situada gairebé arran de platja i que ja tenia la persiana mig abaixada. Ja no he sentit res més. 
  No ens havíem dit res, però vaig seguir pensant en ella durant tota la nit. No l'he tornada a veure mai més.



   *Relat que remet, en part, a una història real.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada