Una qüestió privada, de Beppe Fenoglio
Fa pocs dies, a les pàgines culturals de La Vanguardia s'informava que en els últims temps s'havia observat una tendència a l'alça en les vendes del llibre de fons en algunes lliberies, en detriment de la novetat pròpiament dita. Sembla, doncs, que alguns llibres fins ara poc visibles estan tenint una nova oportunitat. D'altres, però, són més dissortats: són aquells que ja han desaparegut de les llibreries. Només si algú els demana per encàrrec tornaran altre cop al lloc on havien estat, probablement per poc temps o bé també poden esperar, per exemple, la commemoració, aquell any, de l'aniversari del seu autor ( si és una xifra rodona, naturalment). Però no sempre és així. En uns temps on impera la moda i la celeritat allò més habitual és l'oblit.

Beppe Fenoglio ( 1922-1963) fou un escriptor solitari, allunyat, com d'altres autors invisibles, dels cercles literaris i socials.
Les seves obres, d'empremta neorealista, tenen una fort component autobiogràfic, en què sobretot s'hi evoca la seva experiència partisana durant la Segona Guerra Mundial. La seva ciutat natal, Alba (Piemont), i els seus entorns són sovint els escenaris de les seves novel-les i contes. Fenoglio també destacà com a traductor d'autors anglesos (John Donne, Coleridge o Eliot) i en les seves obres no és estrany trobar-hi expressions o termes en aquesta llengua.
Després de la guerra es dedicà bàsicament a escriure, però en vida només publicarà tres obres. A principis de la dècada dels 60 treballa intensament a Una qüestió privada, que s'editarà pocs mesos després de la seva mort i que restarà inacabada. Italo Calvino diu d'aquesta obra: "La novel-la que tots havíem somiat". "...Un llibre de paissatges, de figures ràpides i vives... un llibre de paraules exactes i vertaderes".
![]() |
Beppe Fenoglio i la seva regió natal del Langue. |
La primera frase o el primer paràgraf d'una novel-la o d'un conte s'han de cuidar d'una manera especial; si les seves paraules, el seu to o la seva musicalitat ens enlluernen això no deixa de ser una forma de convidar-nos a continuar el viatge. Així comença Una qüestió privada:
Amb la boca mig oberta, els braços deixats anar al llarg dels flancs, en Milton mirava la casa de la Fulvia, solitària al puig que baixava cap a la ciutat d'Alba.
El cor no li bategava, més aviat semblava que li havia fugit del cos.
Veia els quatre cirerers que flanquejaven el caminet a l'altra banda del portal a penes ajustat, veia els dos fajos que tremolaven força més amunt del teulat fosc i brillant. Les parets encara eren blanquíssimes, sense taques ni marques fumoses, i els xàfecs dels últims dies no les havien destenyit. Totes les finestres estaven tancades, amb cadena, des de feia visiblement molt de temps.
"Quan la tornaré a veure? Abans d'acabada la guerra és impossible. Tampoc no és desitjable. Però el mateix dia que s'acabi la guerra correré a Torí a buscar-la. És tan lluny exactament de mi com la nostra victòria."
És una novel-la d'amor i de guerra, amb un llenguatge poètic i evocador, un estil precís i contingut. Hi ha una descripció de la Resistència, gens mítica, on allò humà es mostra en la seva essència, lluny de falsos heroïsmes. I sempre el paissatge, boirós, plujós i éssers humans cansats, de forts valors morals, que davallen per camins i camps, sovint enfangats.
Sis dies abans de morir va aparèixer a "La Gazzetta del Popolo" el seu darrer text publicat en vida: "La soledat".
Una qüestió privada. Beppe Fenoglio. Traducció de Xavier Lloveras. Editorial Empúries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada