Carel Fabritius

  A finals de juny d'aquest any tornarà a obrir el Mauritshuis, a L'Haya, un dels museus amb una de les col-leccions més belles del món. De moment resta tancat per reformes. Durant aquests mesos, una part del seu fons ha viatjat ( i de fet encara ho està fent) per diverses parts del món, com el Japó, els Estats Units i actualment la podem admirar a Itàlia (a Bolonya, concretament). El passat 19 de gener va tancar l'exposició que s'havia fet a la Frick Collection, a Nova York, amb un enorme èxit de públic. Però les cues no van ser degudes únicament per contemplar l'obra de Vermeer, "La noia de la perla", sinó també per un petit i deliciós quadre de Carel Fabritius, "La cadernera". Si abans ja era apreciat per crítics i amants de l'art, ara ha esdevingut famós gràcies, en bona part, per un llibre escrit per Donna Tartt. Sembla, però, que sigui ara que s'hagi descobert aquesta petita obra mestra. "La noia de la perla" també va haver d'esperar un llibre i una pel-lícula per ser més coneguda. Gairebé es convertí en un fenomen mediàtic i de consum. És positiu això?
 
  Carel Fabritius fou un dels alumnes més reeixits de Rembrandt i probable mestre de Vermeer. Se’n conserven poquíssimes obres. Un incendi a la ciutat on vivia, Delft, no solament acabà amb la seva pròpia vida quan només tenia trenta-dos anys, sinó que gran part de les seves pintures foren destruïdes ( sembla ser que només se’n conserven vuit o nou, reconegudes com a pròpies de l’artista). La primera vegada que vaig veure aquesta obra fou en una reproducció sobre la portada del llibre de Primo Levi,  Si això és un home, en una edició catalana dels anys 90. Aquesta pintura, tants anys perduda, fou redescoberta l’any 1859, en un graner, per Théophile Thoré ( veure l'entrada d'aquest blog dedicada a Vermeer). Com havia anat a parar fins allà? Com va aconseguir salvar-se de l’incendi? Hi han coses que probablement no les sabrem mai. Un secret que la mateixa pintura guarda dins seu.
 
  Pocs dies després d’aquest incendi, el mateix mes d’octubre de 1654, un cronista i pintor de la ciutat, Egbert Van del Poel ( 1621-1664), en va representar una imatge a l’oli d’aquest episodi que destruí bona part de la ciutat. Dues dècades després, Arnold Bon va incloure un elogi poètic dedicat a la memòria de Fabritius a la “Història de Delft”, de Van Bleyswijck, publicat el 1680.
 
  Només feia quatre anys que Carel Fabritius s’havia establert a Delft; anteriorment havia treballat de fuster i a principis de la dècada dels 40, havia estat deixeble, com hem dit, de Rembrandt. Però el seu primer mestre fou, sens dubte, el seu propi pare, Pieter Carelsz, sagristà, primer cantor del l’església del poble i aficionat a la pintura. Sembla ser que Carel també fou influït pels paisatges xinesos que estaven impresos sobre les porcellanes amb les quals comercialitzava la companyia d’Índies, d’enorme profusió en aquella època.

  Diuen que Vermeer tenia tres obres de Fabritius a casa seva. Probablement mai tampoc no sabrem la identitat d’aquests quadres, i si algun d’ells encara es conserva i està entre els atribuïts al pintor o bé formen part de l’àmplia llista de la sèrie d’obres destruïdes a l’incendi de la ciutat ( és bonic pensar, però, que “La cadernera” hagués pogut pertànyer a Vermeer). Com d’altres artistes de talent morts en plena joventut, mai no sabrem tampoc on hagués arribat la magnitud de l’obra de Fabritius, però amb quadres com l’esmentat i en d’altres de conservats ( com per exemple els seus dos autoretrats o d’una tela també exquisida titulada “El sentinella”), podem arribar a fer-nos una idea de la seva enorme creativitat i sensibilitat.