divendres, 30 de setembre del 2016

El silenci d'Edmond Jabès

                                                                                 
  
  
Eduardo Chillida. Espacio para el espíritu (1995).
  Quan encara vivia a El Caire, Edmond Jabès deixava la ciutat i es passava hores i hores sol al desert. Anar al desert és un acte de resistència en particular enfront de la violència o del nihilisme? Com diu el filòsof Josep Maria Esquirol: “Qui va al desert no pot ser considerat un desertor”. No dimiteix, de cap manera, de la seva responsabilitat davant del món. 
  Aquesta experiència física i espiritual de Jabès fou determinant en la seva escriptura: "En les proximitats de la ciutat, el desert representava per a mi una ruptura salvadora"(1). El desert no és simplement una metàfora, sinó un espai privilegiat de l’experiència de la paraula. La paraula necessita del silenci perquè adquireixi una nova dimensió, tot i que “en aquest silenci, la proximitat de la mort es fa sentir de tal manera que es fa difícil suportar quelcom més terrible(1). Només els nòmades, per haver nascut en el desert, saben transformar aquest silenci en una força vital. Però si volem escriure hem de fer callar primer les paraules que ens agiten. Quan Jabès es topa amb un silenci imposat, una pàgina en blanc, per exemple, cal aprofitar aquest fons silenciós per escriure el text. El blanc conté tots els colors i el silenci ens diu moltes coses. L'essència que fa néixer la paraula pròpia

Edmond Jabès (El Caire, 1912- París, 1991).
  En el seu llibre fragmentari, d'escriptura bella i suggestiva, Un extranjero con, bajo el brazo, un libro de pequeño formato (2), reflexiona sobre la paraula i el llibre, la condició d’exiliat i d’estranger o sobre el judaisme:La ausencia de testigos esta noche ha hecho de cada uno de nosotros el testigo de un ausente. Novament apareix aquesta relació entre la paraula i el silenci: Sabiendo que a menudo son fatales, callamos las palabras que hacen daño. Así toda confesión de sufrimiento es silencio de una palabra... Escribir, escribir este silencio. No hay palabras para el adiós”. Però és possible expressar, amb paraules ben escollides, l’inexpressable? El dolor, el sofriment, per exemple? El dolor no puede, en sí mismo, pensarse. Se piensa a partir de lo que de él nos dice la persona que sufre, y su relato confirma la existencia del mal... Hi ha una part important del patiment que mai no podrem expressar: Nunca conoceré tu sufrimiento, ni tu el mío”.  
    
  Com podem transmetre el dolor que no hem viscut, doncs? Parafrasejant Roland Barthes quan deia que sempre es fracassa quan es parla d’allò que s’estima, podem dir si fa no fa el mateix pel que fa al dolor. No és fàcil expressar amb paraules una sensació, afegia. I a més si es tracta d’una sensació o un sentiment extrem en el límit de l’experiència humana.

  Jabès va admetre com fou decisiu el descobriment de l'obra de Max Jacob: "Ell em va ensenyar a ser jo mateix, és a dir, diferent ". Estem davant d'un autor necessari i singular, certament, els mots del qual donen testimoni d'una tradició i d'una experiència (utilitzant les paraules d'Emmanuel Lévinas) que travessen gairebé tot el segle XX.


  
  (1) Fragments de Del desert al llibre, entrevista de Marcel Cohen a Edmond Jabès, seleccionats i traduïts per José Ángel Valente.

  (2) Traducció castellana (Ed. Galaxia Gutenberg) a càrrec de Cristina González de Uriarte i Maryse Privat, amb epíleg de J.A. Valente, de l'original en francès Un Étranger avec, sous les bras, un livre de petit format.  
 

divendres, 23 de setembre del 2016

La força d'estimar



                                                                    "L'amor desarmat és la força més poderosa del món". 

                                                                                                          Martin Luther King

  
Fotografia de Saul Leiter.
  Racisme, xenofòbia, odi i discriminació envers l'altre, violència... Haurem de conviure, poc o molt, per sempre més amb això? Us pot semblar una pregunta ingènua, absurda, quan aquestes actituds, malauradament, han existit sempre. L'home és àngel i dimoni alhora, ja ho sabem. Però, aleshores, hem de caure en la resignació?  Evidentment, no. L'educació i la cultura continuen sent més necessàries que mai, però no son suficients. Què més ens cal, doncs? Polítiques que puguin combatre la desigualtat social i la pobresa, per exemple? No hi ha prescripcions màgiques, tanmateix. Com actuar davant la por, la malfiança, els prejudicis? Pot el pensament lliure, responsable, atent a la dignitat humana, fer front a certs aspectes que atenyen a la part més irracional de l'individu? Ens caldria, en primer lloc, conèixer, comprendre, tenir cura del qui sofreix. Coratge i determinació, certament. No renunciar a la convivència i a la bellesa. Ningú no ens va dir que el camí havia de ser fàcil. 

  Martin Luther King fou un home d'acció però va saber també reflexionar atentament sobre la injustícia, buscant sempre la comprensió i l'entesa. Un referent, sens dubte, i d'enorme vigència avui. Al país on va néixer, els EEUU, hi continuen existint actes d'injustícia i de discriminació, especialment cap a la població negra, com hem vist aquests dies. Però el tema, naturalment, sigui en la forma que sigui, és d'ordre global. 
  Recomano especialment la lectura d'una de les seves obres: La força d'estimar. Els textos inclosos són colpidors. La paraula, utilitzada a fi de bé, pot tenir, ens ho demostra, molta força. No es desvià, en la seva lluita per l'alliberament de la comunitat negra i per la pau, de la pràctica de la no-violència, seguint l'exemple de Thoreau, Tolstoi o Gandhi. Beu de l'evangeli, però és crític amb l'església que coopera amb la injustícia social i amb la segregació racial. Discrepa del comunisme per menystenir la llibertat individual i amb el principi polític del "fi justifica els mitjans", així com també rebutja el capitalisme, per la seva febre consumista o pel valor que atorga als diners.

  Va viure immers en un món de violència i de barbàrie (què poc hem avançat en aquest sentit). Ell, que va practicar la no violència, va tenir una mort violenta. Renuncià a la por (no era gens fàcil), al conformisme i al fatalisme. S'armà de coratge, confià en la força de la paraula. La no-violència, per tant, no és no-acció. Amb voluntat de comprendre i d’estimar, va impulsar polítiques de reconciliació, confiant en l’adveniment d’una època de fraternitat i de justícia. 

   He triat uns quants fragments del llibre (n’hagués pogut posar molts més). Són d'una lucidesa i d'una profunditat i claredat, alhora, admirables:


Un reflexiu Martin Luther King.
"La fortalesa d'esperit sense la tendresa de cor és freda i egoista i deixa la vida de l'home en un hivern perpetu, mancada de l'escalfor de la primavera i la calor grata de l'estiu".

"La pietat pot néixer de l'interès per una abstracció anomenada humanitat, però la simpatia creix des d'una preocupació per un ésser humà particular, que jeu en un camí perdut de la vida". 

"Solament la bondat pot extirpar el mal, solament l'amor pot vèncer l'odi"

"Si admetem que la vida val la pena d'ésser viscuda i que l'home té el dret de sobreviure, hem de trobar una alternativa a la guerra".


  Trobo en la figura de King el cristianisme més autèntic, més sincer i de més fondària ( jo que no em considero un entès en el tema). Penso que és aquí quan aquell es troba amb l’humanisme agnòstic i ateu, solidari i fraternal. Per dir-ho d'una altra manera, on els pensaments de King i d'Albert Camus, per exemple, ambdós pensadors de la revolta i de l'amor, conflueixen en un mar comú que mira amb compassió l'ésser humà que sofreix i que cerca amb obstinació l'equilibri entre la justícia i la llibertat.  
   El sofriment immerescut pot ser redemptor? King ens fa veure que cal transformar, en tot cas, el sofriment en una força creadora. La indiferència és el pitjor que ens pot passar, resulta paralitzant i enterboleix la vida. També cal defugir el fatalisme. Com deia el periodista Jaume Lorés: “L’antídot contra el fatalisme no es troba en l’optimisme sinó en la radical lucidesa”.



  La força d’estimar. Martin Luther King. Traducció de Josep Vallverdú. Editorial Proa.



divendres, 16 de setembre del 2016

Quan el cel era de color carbassa


    

  Au revoir, été. Però abans no arribin els primers freds, comencin a caure les fulles, els cels es facin més profunds i la llum més seductora, recordem algunes notícies que ens ha deixat l'estiu pel que fa a qüestions relacionades amb la Terra i l'Univers:
 


 1) Revista Nature, 24 d'agost. Un equip de científics, dirigit pel català Guillem Anglada-Escudé, anuncia la descoberta d'un planeta, anomenat Pròxima b, que orbita l’estrella Pròxima del Centaure (un astre que forma part del sistema Alpha Centauri). A més, segons les dades recollides, podrien donar-se les condicions adients perquè fos un cos amb possibilitats d'haver-hi vida.
  Després del Sol, és l'estrella més propera a nosaltres (uns 4,2 anys llum de distància). Una mica més gran que la Terra, el planeta triga poc més d’onze dies a fer una volta al l'entorn del seu astre, una nana vermella, molt més petita que el nostre Sol. 
  Podria tenir aigua, però per ser habitable caldria que tingués una atmosfera prou densa per fer front a les radiacions que vénen de l'exterior. 
  Fem una mica de ciència ficció, si se'm permet, i suposem que a Pròxima b hi habita una civilització que ha assolit uns nivells d'intel-ligència certament elevats (deixem-ho només que es tracta d'una societat avançada tecnològicament). Els seus potents radiotelescopis han pogut esbrinar, d'això ja fa uns quants anys, que un petit planeta que orbita una estrella que anomenarem Sol podria contenir una gran quantitat d'aigua (en les seves tres quartes parts, aproximadament). Això faria que la possibilitat d'haver-hi vida sigui molt alta. Tanmateix, aquests hipotètics éssers, haurien decidit no explorar-lo. Potser perquè la maldat instal-lada en aquest planeta blau els podria contaminar. Això no vol dir que no coneixin la noció del mal, però ells no haurien estat capaços de fer allò que hem fet els humans: alterar el planeta sense cap tipus de mesura, discriminar i matar-nos entre nosaltres. O potser sí, no ho sabem. Sortosament, però, la capacitat d'estimar continua sent prou alta...
  És curiós, però, que quan reflexionem sobre vida intel-ligent en d'altres sistemes estel-lars, sempre pensem en l'agressivitat que poden tenir envers nosaltres i no en la possibilitat que puguin matar-se entre ells. Ens sembla inconcebible. Però trobem ben normal la violència que exerceix un ésser humà contra un altre.

Comparativa entre les diverses estrelles.
 
 

  2) Uns dies més tard. Un senyal intens s’ha percebut en un radiotelescopi rus procedent d’una estrella situada a 94 anys llum, la HD 164595. Es detectà el 2015, però no s’ha fet públic fins ara, quan s'ha vist que podria tenir un cert fonament. Els científics recomanen que se segueixi estudiant amb profunditat. S'ignora, exactament, en què consisteix i quin és el seu origen.Tot i això caldrà continuar analitzant l'empremta rebuda i, sobretot, veure si es repeteix en les properes setmanes o mesos. El 1977 també es detectà un senyal d'origen desconegut però no es va tornar a repetir mai més. 
  Podríem parlar, doncs, d’un signe procedent d’alguna civilització "intel-ligent"? Haurem d'esperar. Veurem si aquest tipus de vida és un fenomen comú a l'Univers o bé és una raresa que es dóna de tant en tant. Més enllà d'un descobriment científic d'enorme importància, no hi ha dubte que un fet així tindria unes implicacions filosòfiques excepcionals.  
  Les circumstàncies que haurien pogut fer possible aquesta vida serien semblants a les que es van donar a la Terra És possible una vida que no sigui de carboni, d'oxigen o d'aigua, per exemple? Ara per ara ens sembla inconcebible, però d'altres formes de vida podrien donar-se, bé que diferents de la nostra, probablement.
    

  3) Notícia a l’Ara (2-9-16), recollint un article publicat a Nature. “Troben el fòssil més antic del món a causa del desgel de l’Àrtic”. Concretament s'ha localitzat a Groenlàndia. La descoberta ha estat realitzada per un equip australià. El fòssil, de tipus estromatòlit (roques laminades originades per l'activitat dels microbis), té 3700 milions d’anys d'existència, 220 més que el més antic conegut fins ara.  Així doncs, la vida va aparèixer a la Terra més d’hora del que ens pensàvem, segons es dedueix d'aquesta troballa. En aquella època, la Terra encara estava en una fase de formació. El cel era d’un color carbassa i els mars de color verd. Els asteroides impactaven sobre la Terra. Justament fou gràcies sobretot als estromatòlits, amb l'alliberament de grans quantitats d'oxigen, que la nostra atmosfera va canviar substancialment. Les molècules d'oxigen (i de nitrogen) a l'atmosfera permeten la dispersió de la llum d'ona curta, especialment la blava. Amb l'oxigen ( i també perquè l'ull és més sensible al blau) aquest color acabà regnant al cel i de retruc als nostres mars i oceans 

Estromatòlit fòssil trobat a Groenlàndia. Font: National Geographic.
  
  L'ésser humà, fruit d'incomptables processos físics i químics i també amb molt d'atzar, va aparèixer a última hora, com aquell qui diu. És cert, va ser el primer ésser viu que es va demanar d'on venia i el lloc que ocupava en el Cosmos, entre d'altres qüestions de caire existencial, però també fou el primer que ha tingut la capacitat de destruir el planeta i, per tant, podria ser el responsable que el color del cel torni a ser de color carbassa com abans o, fins i tot, fer que la nit sigui eterna. Llavors potser no hi seran els estromatòlits per començar de bell nou.  
  Perquè això no passi, només depèn de nosaltres. En aquest planeta som uns convidats i la nostra existència és limitada, finita. Com l'Univers.