divendres, 30 de setembre del 2016

El silenci d'Edmond Jabès

                                                                                 
  
  
Eduardo Chillida. Espacio para el espíritu (1995).
  Quan encara vivia a El Caire, Edmond Jabès deixava la ciutat i es passava hores i hores sol al desert. Anar al desert és un acte de resistència en particular enfront de la violència o del nihilisme? Com diu el filòsof Josep Maria Esquirol: “Qui va al desert no pot ser considerat un desertor”. No dimiteix, de cap manera, de la seva responsabilitat davant del món. 
  Aquesta experiència física i espiritual de Jabès fou determinant en la seva escriptura: "En les proximitats de la ciutat, el desert representava per a mi una ruptura salvadora"(1). El desert no és simplement una metàfora, sinó un espai privilegiat de l’experiència de la paraula. La paraula necessita del silenci perquè adquireixi una nova dimensió, tot i que “en aquest silenci, la proximitat de la mort es fa sentir de tal manera que es fa difícil suportar quelcom més terrible(1). Només els nòmades, per haver nascut en el desert, saben transformar aquest silenci en una força vital. Però si volem escriure hem de fer callar primer les paraules que ens agiten. Quan Jabès es topa amb un silenci imposat, una pàgina en blanc, per exemple, cal aprofitar aquest fons silenciós per escriure el text. El blanc conté tots els colors i el silenci ens diu moltes coses. L'essència que fa néixer la paraula pròpia

Edmond Jabès (El Caire, 1912- París, 1991).
  En el seu llibre fragmentari, d'escriptura bella i suggestiva, Un extranjero con, bajo el brazo, un libro de pequeño formato (2), reflexiona sobre la paraula i el llibre, la condició d’exiliat i d’estranger o sobre el judaisme:La ausencia de testigos esta noche ha hecho de cada uno de nosotros el testigo de un ausente. Novament apareix aquesta relació entre la paraula i el silenci: Sabiendo que a menudo son fatales, callamos las palabras que hacen daño. Así toda confesión de sufrimiento es silencio de una palabra... Escribir, escribir este silencio. No hay palabras para el adiós”. Però és possible expressar, amb paraules ben escollides, l’inexpressable? El dolor, el sofriment, per exemple? El dolor no puede, en sí mismo, pensarse. Se piensa a partir de lo que de él nos dice la persona que sufre, y su relato confirma la existencia del mal... Hi ha una part important del patiment que mai no podrem expressar: Nunca conoceré tu sufrimiento, ni tu el mío”.  
    
  Com podem transmetre el dolor que no hem viscut, doncs? Parafrasejant Roland Barthes quan deia que sempre es fracassa quan es parla d’allò que s’estima, podem dir si fa no fa el mateix pel que fa al dolor. No és fàcil expressar amb paraules una sensació, afegia. I a més si es tracta d’una sensació o un sentiment extrem en el límit de l’experiència humana.

  Jabès va admetre com fou decisiu el descobriment de l'obra de Max Jacob: "Ell em va ensenyar a ser jo mateix, és a dir, diferent ". Estem davant d'un autor necessari i singular, certament, els mots del qual donen testimoni d'una tradició i d'una experiència (utilitzant les paraules d'Emmanuel Lévinas) que travessen gairebé tot el segle XX.


  
  (1) Fragments de Del desert al llibre, entrevista de Marcel Cohen a Edmond Jabès, seleccionats i traduïts per José Ángel Valente.

  (2) Traducció castellana (Ed. Galaxia Gutenberg) a càrrec de Cristina González de Uriarte i Maryse Privat, amb epíleg de J.A. Valente, de l'original en francès Un Étranger avec, sous les bras, un livre de petit format.  
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada