divendres, 16 de setembre del 2016

Quan el cel era de color carbassa


    

  Au revoir, été. Però abans no arribin els primers freds, comencin a caure les fulles, els cels es facin més profunds i la llum més seductora, recordem algunes notícies que ens ha deixat l'estiu pel que fa a qüestions relacionades amb la Terra i l'Univers:
 


 1) Revista Nature, 24 d'agost. Un equip de científics, dirigit pel català Guillem Anglada-Escudé, anuncia la descoberta d'un planeta, anomenat Pròxima b, que orbita l’estrella Pròxima del Centaure (un astre que forma part del sistema Alpha Centauri). A més, segons les dades recollides, podrien donar-se les condicions adients perquè fos un cos amb possibilitats d'haver-hi vida.
  Després del Sol, és l'estrella més propera a nosaltres (uns 4,2 anys llum de distància). Una mica més gran que la Terra, el planeta triga poc més d’onze dies a fer una volta al l'entorn del seu astre, una nana vermella, molt més petita que el nostre Sol. 
  Podria tenir aigua, però per ser habitable caldria que tingués una atmosfera prou densa per fer front a les radiacions que vénen de l'exterior. 
  Fem una mica de ciència ficció, si se'm permet, i suposem que a Pròxima b hi habita una civilització que ha assolit uns nivells d'intel-ligència certament elevats (deixem-ho només que es tracta d'una societat avançada tecnològicament). Els seus potents radiotelescopis han pogut esbrinar, d'això ja fa uns quants anys, que un petit planeta que orbita una estrella que anomenarem Sol podria contenir una gran quantitat d'aigua (en les seves tres quartes parts, aproximadament). Això faria que la possibilitat d'haver-hi vida sigui molt alta. Tanmateix, aquests hipotètics éssers, haurien decidit no explorar-lo. Potser perquè la maldat instal-lada en aquest planeta blau els podria contaminar. Això no vol dir que no coneixin la noció del mal, però ells no haurien estat capaços de fer allò que hem fet els humans: alterar el planeta sense cap tipus de mesura, discriminar i matar-nos entre nosaltres. O potser sí, no ho sabem. Sortosament, però, la capacitat d'estimar continua sent prou alta...
  És curiós, però, que quan reflexionem sobre vida intel-ligent en d'altres sistemes estel-lars, sempre pensem en l'agressivitat que poden tenir envers nosaltres i no en la possibilitat que puguin matar-se entre ells. Ens sembla inconcebible. Però trobem ben normal la violència que exerceix un ésser humà contra un altre.

Comparativa entre les diverses estrelles.
 
 

  2) Uns dies més tard. Un senyal intens s’ha percebut en un radiotelescopi rus procedent d’una estrella situada a 94 anys llum, la HD 164595. Es detectà el 2015, però no s’ha fet públic fins ara, quan s'ha vist que podria tenir un cert fonament. Els científics recomanen que se segueixi estudiant amb profunditat. S'ignora, exactament, en què consisteix i quin és el seu origen.Tot i això caldrà continuar analitzant l'empremta rebuda i, sobretot, veure si es repeteix en les properes setmanes o mesos. El 1977 també es detectà un senyal d'origen desconegut però no es va tornar a repetir mai més. 
  Podríem parlar, doncs, d’un signe procedent d’alguna civilització "intel-ligent"? Haurem d'esperar. Veurem si aquest tipus de vida és un fenomen comú a l'Univers o bé és una raresa que es dóna de tant en tant. Més enllà d'un descobriment científic d'enorme importància, no hi ha dubte que un fet així tindria unes implicacions filosòfiques excepcionals.  
  Les circumstàncies que haurien pogut fer possible aquesta vida serien semblants a les que es van donar a la Terra És possible una vida que no sigui de carboni, d'oxigen o d'aigua, per exemple? Ara per ara ens sembla inconcebible, però d'altres formes de vida podrien donar-se, bé que diferents de la nostra, probablement.
    

  3) Notícia a l’Ara (2-9-16), recollint un article publicat a Nature. “Troben el fòssil més antic del món a causa del desgel de l’Àrtic”. Concretament s'ha localitzat a Groenlàndia. La descoberta ha estat realitzada per un equip australià. El fòssil, de tipus estromatòlit (roques laminades originades per l'activitat dels microbis), té 3700 milions d’anys d'existència, 220 més que el més antic conegut fins ara.  Així doncs, la vida va aparèixer a la Terra més d’hora del que ens pensàvem, segons es dedueix d'aquesta troballa. En aquella època, la Terra encara estava en una fase de formació. El cel era d’un color carbassa i els mars de color verd. Els asteroides impactaven sobre la Terra. Justament fou gràcies sobretot als estromatòlits, amb l'alliberament de grans quantitats d'oxigen, que la nostra atmosfera va canviar substancialment. Les molècules d'oxigen (i de nitrogen) a l'atmosfera permeten la dispersió de la llum d'ona curta, especialment la blava. Amb l'oxigen ( i també perquè l'ull és més sensible al blau) aquest color acabà regnant al cel i de retruc als nostres mars i oceans 

Estromatòlit fòssil trobat a Groenlàndia. Font: National Geographic.
  
  L'ésser humà, fruit d'incomptables processos físics i químics i també amb molt d'atzar, va aparèixer a última hora, com aquell qui diu. És cert, va ser el primer ésser viu que es va demanar d'on venia i el lloc que ocupava en el Cosmos, entre d'altres qüestions de caire existencial, però també fou el primer que ha tingut la capacitat de destruir el planeta i, per tant, podria ser el responsable que el color del cel torni a ser de color carbassa com abans o, fins i tot, fer que la nit sigui eterna. Llavors potser no hi seran els estromatòlits per començar de bell nou.  
  Perquè això no passi, només depèn de nosaltres. En aquest planeta som uns convidats i la nostra existència és limitada, finita. Com l'Univers.

         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada