dijous, 1 de setembre de 2016

Notes sobre una obra inacabada


                 Altolaguirre, Lorca i l'Espanya que no va poder ser.

 
  
  No podem dir que la recuperació de la memòria de l'etapa republicana i del reconeixement de les víctimes del franquisme hagi estat precisament encomiable. Més aviat al contrari. No solament no s'ha fet prou justícia, sinó que alguns individus que havien col-laborat amb la dictadura o els seus hereus directes s'han permès, fins i tot, donar lliçons de democràcia a tort i a dret. La transició va permetre l'oblit. I amb això estem, tot i els esforços esmerçats per redreçar aquesta anomalia. Una situació que fa que encara desconeixem fets i personatges que van exercir la seva activitat social i cultural durant la República.

    
Altolaguirre i Concha Méndez amb la seva filla.
  Fa 80 anys del cop d'estat i de l'inici de la Guerra Civil. També de l'assassinat de Lorca, un mes més tard. De tot això en parlaré breument, però permeteu-me abans que faci referència a un literat important, un poeta notable, tot i que no massa conegut, malauradament. Em refereixo a Manuel Altolaguirre. 
  
  L'atzar, adesiara un tribut impagable de la nostra existència, ho pot ser també en la literatura, per exemple. Quan hom cerca, troba, a vegades sense fer un gran esforç. Com quan ens topem davant d'un llibre, d'un autor, que acabarem llegint amb fruïció. És el cas de Manuel Altolaguirre, del qual en tenia un coneixement molt fugaç, i del seu llibre,Caballo griego, adquirit, per cert, al preu absolutament mòdic d’un euro (sí un euro, i, a més, tan impecable que no semblava que fos de segona mà). La cultura (no tota, tanmateix) a l'abast de (gairebé) tothom. Davant, però, de la manca d'interès institucional i d'un IVA que podríem qualificar d'anticultural, més educació cultural, més pensament crític.
  El llibre inclou unes memòries inacabades del mateix nom que van des de la seva infantesa fins a l'inici de l'exili. El volum es completa amb d'altres textos sobre poesia i teatre. Un retrat de la realitat cultural espanyola dels anys 30 i d'alguns dels seus protagonistes. Commovedores són les pàgines que dedica a Lorca, un record sentit a la seva figura i a la seva obra.

  Poeta, editor i impressor malagueny, Altolaguirre va formar part de l'anomenada generació del 27. Impulsor amb Emilio Prados de la revista Litoral, edità textos de bona part dels poetes del moment. Al principi de la Guerra Civil s'uní a la Alianza de Intelectuales Antifascistas i va dirigir La Barraca, el grup teatral de caràcter ambulant i popular que pretenia divulgar obres clàssiques en zones de l'estat menys afavorides culturalment. Amic de Lorca, Cernuda...col-laborà amb Buñuel i escriví alguns guions cinematogràfics. La mort, en un accident, el va sorprendre just en el moment que havia tornat a Espanya, l’any 1959, després de dues dècades a l’exili. Justament aquestes memòries queden interrompudes per aquest fet. Només que obrim el llibre pel començament ens trobem amb aquestes belles paraules: “Después de la muerte el alma no se siente desnuda. El alma se viste con su memoria, se limita con ella, iluminándola desde adentro con su inteligencia y con su voluntad de modo que nada de lo vivido por ella queda oculto” (de Prólogo a mis recuerdos).

  
  Les seves notes sobre poesia i teatre tenen molt d’interès, així com el record de grans figures com Machado, Miguel Hernández, Pedro Salinas, Miguel de Unamuno (“Para Unamuno todo amor es compasivo. Solo se ama lo que se compadece"), Valle Inclán, Cernuda ( “Hoy quiero recordar a Luis Cernuda. Ante el cielo cuadrado, azul, de mi ventana, recuerdo el verso suyo: “Los durmientes desfilan como nubes” y le veo como el soñador más luminoso, como el poeta mejor iluminado de toda la poesía española de hoy. Cuando le conocí, ahora me doy cuenta, estaba misteriosamente dormido. Caminaba desdeñoso por su sueño, un sueño mas alto que la vida y se abandonaba al canto, soñando con la belleza”), Gerardo Diego, Vicente Aleixandre o Concha Méndez, amb qui es casà posteriorment. I Lorca, evidentment. Les seves crítiques literàries són excel-lents.

    
  Després va venir el cop d'estat, la guerra, l'exili... Aquests versos de Lorca presagien allò que s’esdevingué:

   "Todo se ha roto en el mundo./ No queda más que el silencio./ (Dejadme en este campo llorando.)/ El horizonte sin luz/ está mordido de hogueras. ( Ya os he dicho que me dejéis en este campo llorando".)

  Altolaguirre reprèn aquestes paraules i acaba dient sobre el seu amic: "En el campo le dejaron, llorando el campo, no él, cuando los oscuros horizontes de España estaban mordidos de hogueras".

  Que dos dels grans poetes que ha tingut Espanya, Federico García Lorca i Antonio Machado, hagin tingut una mort tràgica, fa pensar, certament.

   
   Altolaguirre ens continua evocant Lorca: "Quien no le haya oído recitar no llegará nunca a conocer del todo su poesía, que nos la daba a leer con sus ojos. Todo el misterio, toda la secreta y profundísima emoción de sus versos la anticipaba con su mirada. Ningún corazón sencillo podía resistir su dominio. Nadie preguntaba por qué (...) Su amor era siempre poético. Declamaba el amor. Luego se quedaba triste”.

  Un projecte social i cultural fou bruscament truncat. Encara quedava molt per fer. Una pena. Però l'anhel de cultura i el talent d'una colla d'artistes fou digne d'admiració. La gran literatura era alhora popular. L'Espanya que hagués pogut ser i no va ser. Aquella Espanya, liberal i republicana, més comprensiva també amb Catalunya, però això ja és un altre tema...

  Acabem, doncs, amb un poema d'Altolaguirre, que porta per títol justament "Despedida":

                                                             
                                                        No hay amor sin sospecha,
                                                        ni reposo sin miedo,
                                                        ni amistad sin codicia.
                                                        Quédate, mundo, adiós.

                                                        Desvelado y atónito me voy.
                                                        En ti todos sollozan,
                                                        suplican, gritan, lloran.
                                                        Quédate, mundo, adiós.

                                                        Sobre tu campo luchan
                                                        gerifalte y paloma,
                                                        y el lobo con la yegua.
                                                        Quédate, mundo, adiós.

                                                        Bajo tu cielo lucha
                                                        el hombre contra el hombre
                                                        para poder vivir.
                                                        Quédate, mundo, adiós. 



 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada