dimecres, 26 d’abril del 2017

Nocturns




Sovint, la vida només dóna a qui no demana. Com més busques, menys trobes. Quan trobes, potser allò és efímer, però si l'hagués buscat i, a més, ho hagués fet amb obstinació, de ben segur que no l'hagués trobat.

Dues noies prop meu, en un banc de la plaça de la Virreina, a Gràcia. Parlen sobre un amic comú. Una li diu a l'altra: "En Lluís és un romàntic (...) Se l'estima molt". La miro de reüll. Sembla interessant, per com diu les coses, sobretot. Té una cara bonica. Al cap de poc, s'aixequen i se'n van.

Prefereixo que la llum no brilli damunt l'aigua. Els petits diamants que no s'enfonsen m'enceguen. Em fan perdre la raó. Em costa recuperar, després, la calma.



Fotografia de Brassaï.


El mar és fet de tristesa, aquest matí. Un hàlit de boira a l'horitzó. El món s'acaba davant meu. M'oprimeix, però sóc conscient dels meus límits. És per això que encara em sento més petit.
   
Ara sóc jo qui s'aixeca. En un carrer adjacent a la plaça, em trobo la mateixa noia, sola. Ens mirem una, dues vegades. Una mica més avall, davant d'un cinema, m'aturo. Em somriu. L'he perdut.

Errors que cometem per algunes coses que diem i, sobretot, per les no dites. Després ja és massa tard.

Un gat negre camina per la teulada d'un edifici, abillat per un cel clar. Explosió de roselles en els marges. Groc i verd pertot. Em sento una mica estrany.

La noia ha marxat. Li podia haver dit alguna cosa. No sé perquè però passa que hi ha un cert temor a fer el ridícul. Pocs minuts després, ho he lamentat. Hagués preferit fer el ridícul. Mil vegades més.

Les notícies del diari són encara més tristes en dies de molt de sol.

He tornat dues vegades més a la plaça de la Virreina, al mateix banc, a la mateixa hora. No l'he vista més. Suposo que havia de ser així.

Aquestes nits, Júpiter és el cos més brillant del firmament. Es fa difícil suportar-ho. No pel planeta, que no hi té res a veure en tot això, sinó per l'enuig que porto dins meu per no haver dit ni una paraula. Quan em semblava que ho havia de fer.

Plou. Uns quants cargols tendres (per la seva joventut i per la seva delicada constitució) surten d'un terreny ple de vegetació, circulant pel paviment que hi ha al davant. Tinc una sensació ambigua. Per una banda em plau la seva innocència, la seva calma, la seva manera de fer. Però sé que també alguns d'ells seran esclafats per vianants poc curosos. És una pena. Què pensaran en aquell moment les roselles que els estan mirant?

A la gran ciutat, enmig de la multitud, sóc un espectre que només veig espectres. Si tots caminéssim amb més lentitud podríem dibuixar millor els rostres. Comprendre millor l'altre. Fins i tot saber llegir alguns somriures o els signes d'una tristesa que, ara per ara, ens és inconeguda.

Mai no sabré el teu nom ni a què et dediques. Si amagaves algun secret, tampoc no ho sabré mai.

Ara mateix trobo repòs i quietud en l'escriptura o en certes formes de jazz. Un exemple: John Coltrane em fa sentir com si enmig de l'hivern hi germinés una temptativa d'estiu.


Nicolas de Staël. Le Pont des Arts la nuit (1954).


No em considero ni religiós ni espiritual. Més aviat sóc "sensible" a certes coses. No entenc com algú amb sensibilitat, educació i delicadesa se'l pot qualificar d'espiritual (ara no parlo per mi). No és necessari. La meva consideració, tanmateix, per qualsevol forma d'espiritualitat, sempre que no s'imposi a l'altre. Sempre que tingui respecte per qualsevol altra forma de vida lliure.


Les coses a les quals sóc sensible poden anar variant. Però sí, intento ser fidel als ritmes de la natura i als senyals íntims que marquen l'amor i/o l'amistat envers una persona. També a la llum diürna, a la llum nocturna. A la música, a la paraula ben dita, al silenci...


Només em queda dir-te adéu. Ens vàrem trobar uns segons i no ens vam dir res. Potser era millor així. No ho sé. Una llàstima.






dimarts, 11 d’abril del 2017

Silvestre & company



  
La infància, "la meva única pàtria" deia Rilke. El primer cop que vàrem veure el mar, l'impacte del primer amor, aquell llibre que ens va commoure, els personatges animats televisius que ens van captivar... Avui, em quedo amb aquests últims. Penso, per exemple, en els Looney Tunes. No és un exercici de nostàlgia, no cal. És reviure només uns moments d'emoció (encara no esmorteïts), un petit homenatge, també, a uns curts d'animació que ens havien fet gaudir. Després ja van venir, un cop et fas més gran, algunes interpretacions que encara feien pujar més l'interès. Què en resta de tot allò?
D'aquests dibuixos ens queda una ironia i un humor ben peculiars que bevia de l'absurd dels germans Marx. Esmentem alguns dels seus protagonistes: El Correcamins i el seu etern perseguidor, el Coiot; el fracassat Silvestre i el seu anhel mai satisfet: cruspir-se el canari Piuet (sí, en català se'n diu així); l'insolent i enginyós Buggs Bunny; el malcarat Sam Bigotis; l'ingenu i reflexiu Porky; Speedy Gonzales, el ratolí més ràpid del planeta. O la simpàtica àvia, mestressa i protectora d'en Piuet. A vegades també acollia a la seva bonica casa el gat Silvestre, amb el seu característic nas vermell de pallasso, i el seu "amic", el gos buldog Hèctor. Això sí, havien de deixar tranquil el "pobre" canari. Un avís sobretot per en Silvestre.
La gran majoria d'aquests personatges foren creats per Friz Freleng (1906-1995) i Chuck Jones (1912-2002). Ambdós van dirigir molts dels curts d'animació de la Warner. Freleng va crear més tard el dibuix de la també mítica Pantera Rosa, juntament amb David H. DePatie.


Silvestre i Piuet, personatges dels Looney Tunes, de l'estudi d'animació Warner Bros.



En aquests dibuixos, no hi havia una separació radical entre el bé i el mal. Així, les malifetes d'en Silvestre, per exemple, eren inofensives i els seus constants fracassos ens provocaven una sincera compassió. Persecucions inacabables i absurdes, com Sísif, l'etern condemnat a pujar una roca al cim d'una muntanya. Símbol de l'esforç, la voluntat, el viure simplement, lluny del triomf i de l'èxit fàcils que ens propugnen a base de fórmules màgiques. Qui no recorda encara en Piuet dient:

M'ha semblat veure un gatet bufonet...

Sí, sí, l'he vist!

I tot seguit el gatet bufonet passava a ser un gatot dolentot. S'ho havia buscat. Però en el fons tenia un bon cor...
Uns dibuixos que, sense els efectes especials d'avui, ens donaven un missatge crític que ens venia dir que no tot és blanc o negre, i que els colors, els somriures, també poden formar part de les nostres vides.


 

diumenge, 2 d’abril del 2017

Sota la llum d'una llàntia


                                                                             
                                                                                    Jo pretenc comprendre la natura i seguir-la.
           

                                                                                                                              Epictet


Amb quaranta anys, Marc Aureli (121-180 dC) és nomenat emperador de Roma. Acomplirà aquesta tasca amb un elevat sentit del deure. Féu reformes per tal d'eliminar les penalitats i la crueltat que sofrien moltes persones, en particular els esclaus, però els canvis foren parcials. La seva passió, tanmateix, va ser la filosofia. El seu mestre principal fou Epictet, precisament un esclau, posteriorment exiliat, un dels grans noms de l'estoïcisme romà, tot i que no va escriure res. Admirava també Sòcrates, Diògenes i Heràclit.

No va viure uns anys gens fàcils. Es veu obligat, segons les circumstàncies del moment, a defensar els límits d'influència de l'Imperi Romà, cada vegada més amenaçats per diversos pobles com els marcomans o els sàrmates. A partir del 170 va liderar diverses campanyes militars que van tenir lloc a les planes del Danubi.


Joachim Patinir. Caront creuant la llacuna Estígia (1520).


En una època trista i fatigada, Marc Aureli, com Boeci pocs segles després, troba consol en la filosofia. Entre batalla i batalla, a l'entrada de la nit o a l'alba, disposa d'uns moments per escriure. És necessària una fortalesa moral i una virtut que només pot trobar en ell mateix. Una ciutat, Vindobona, l'actual Viena; un riu, el Danubi. Una tenda, una llàntia, el silenci...

"Cal ser igual que un penya-segat contra el qual s'estavellen constantment les ones de la mar. El penya-segat es manté ferm i al seu voltant s'apaivaga l'agitament de l'aigua" (IV, 49).

Les seves reflexions, escrites en grec, foren dites A si mateix. És la seva consciència qui parla. És un diàleg amb ell mateix. Percep la filosofia com aquella disciplina que Sòcrates va definir com el diàleg solitari de l'ànima. Els seus temes tenen a veure amb la mutació de l'Univers i el canvi continu; la necessitat de compassió i de generositat; la necessitat de viure segons la natura i la raó. 

S'ha fet fosc. Neva sobre el Danubi, la quietud impressiona, els homes dormen. Només se senten els flocs de neu besant el terra, el gemec d'un soldat que pateix insomni, o els renills d'un cavall una mica nerviós
Com una cuca de llum. Així és, en la immensitat de la nit, l'estança de Marc Aureli.  

Reprèn la ploma: "Al teu interior hi ha la font del bé, una font que pot rajar sempre, si sempre hi burxes" (VII, 59). Davant dels fets externs, cal mostrar-se impertorbable (ataràxia). La resignació, la modèstia, la serenitat d'ànim, com la que mostra Sòcrates en la seva condemna a mort, és una lliçó que hauríem d'acollir. "Deixa ja de discutir sobre quina manera ha de ser l'home bo, ans sigues un home d'aquesta mena" (X, 16). 
Com ho va fer també Epictet, reivindica la paciència: "Davant d'allò penós hi ha la paciència, i la resignació davant del destí". 

Cal anar vers el bé comú i gaudir de la bona harmonia amb la comunitat: "Allò que no és útil a l'eixam tampoc no és útil a l'abella" (VI, 54). El bé, doncs, és quelcom d'útil i ha de ser una preocupació constant de l'home bo i honrat. Allò que ha de prevaldre és la sociabilitat, ja que "els humans han estat constituïts per mor d'ajudar-se els uns amb els altres" (VII, 55).

"La llum d'una llàntia, fins que s'extingeix, brilla i no perd pas la seva resplendor. Tanmateix, s'extingiran abans la veritat que hi ha en tu, la justícia i la prudència"? (XII, 15).

Les coses canvien constantment. El foc és el símbol d'aquesta transformació. Cap cosa no desapareix en el no-res: "...Qualsevol part meva serà assignada per transformació a una part de l'univers, alhora que aquesta part es transformarà de bell nou en una altra part de l'univers, i així a l'infinit" (V, 13). Som com petites gotes en la immensitat del cosmos.

El temps present no és res més que un punt de l'eternitat, ínfim en comparació amb el temps de l'univers. Què és el temps? "El temps és un riu fet de coses que s'esdevenen i un corrent impetuós; tan habitual com la rosa en primavera i els fruits durant l'estiu" (IV,43).

L'estoïcisme romà (Sèneca, Epictet, Marc Aureli) tracta, sobretot, de l'ètica. No hi ha lloc per a l'atzar. Sí una acceptació del destí (governat per una raó còsmica). Vol dir això que la revolta és absent? En tot cas és una proposta dels estoics (així com d'altres escoles filosòfiques) per accedir a aquesta calma interior, sense defugir, però, les injustícies presents en el món. 

Marc Aureli mor, suposadament a causa de la pesta, a la mateixa Vindobona, l'any 180. Les seves Meditacions són considerades com un dels textos antics més impressionants per la seva sinceritat i la seva grandesa moral. Divuit segles després de ser escrites continuen sent llegides amb enorme interès. Les preocupacions humanes, en essència, segueixen sent les mateixes.




 Bibliografia:


-Enquiridió/Reflexions. Epictet/ Marc Aureli. Traducció de Joan Leita. Ed. Laia. Textos filosòfics.
 

-La saviesa de l'esclau. Epictet. Antologia. Edició a càrrec de M. Teresa Fau. Editorial Proteus.

-Història social de la Filosofia
(V. I). Bertrand Russell. Traducció de Jordi Solé-Tura. Edicions 62.


-Antología de la literatura griega. Selecció i introducció de Carlos García Gual i Antonio Guzman. Alianza Editorial.