dimecres, 26 d’abril del 2017

Nocturns




Sovint, la vida només dóna a qui no demana. Com més busques, menys trobes. Quan trobes, potser allò és efímer, però si l'hagués buscat i, a més, ho hagués fet amb obstinació, de ben segur que no l'hagués trobat.

Dues noies prop meu, en un banc de la plaça de la Virreina, a Gràcia. Parlen sobre un amic comú. Una li diu a l'altra: "En Lluís és un romàntic (...) Se l'estima molt". La miro de reüll. Sembla interessant, per com diu les coses, sobretot. Té una cara bonica. Al cap de poc, s'aixequen i se'n van.

Prefereixo que la llum no brilli damunt l'aigua. Els petits diamants que no s'enfonsen m'enceguen. Em fan perdre la raó. Em costa recuperar, després, la calma.



Fotografia de Brassaï.


El mar és fet de tristesa, aquest matí. Un hàlit de boira a l'horitzó. El món s'acaba davant meu. M'oprimeix, però sóc conscient dels meus límits. És per això que encara em sento més petit.
   
Ara sóc jo qui s'aixeca. En un carrer adjacent a la plaça, em trobo la mateixa noia, sola. Ens mirem una, dues vegades. Una mica més avall, davant d'un cinema, m'aturo. Em somriu. L'he perdut.

Errors que cometem per algunes coses que diem i, sobretot, per les no dites. Després ja és massa tard.

Un gat negre camina per la teulada d'un edifici, abillat per un cel clar. Explosió de roselles en els marges. Groc i verd pertot. Em sento una mica estrany.

La noia ha marxat. Li podia haver dit alguna cosa. No sé perquè però passa que hi ha un cert temor a fer el ridícul. Pocs minuts després, ho he lamentat. Hagués preferit fer el ridícul. Mil vegades més.

Les notícies del diari són encara més tristes en dies de molt de sol.

He tornat dues vegades més a la plaça de la Virreina, al mateix banc, a la mateixa hora. No l'he vista més. Suposo que havia de ser així.

Aquestes nits, Júpiter és el cos més brillant del firmament. Es fa difícil suportar-ho. No pel planeta, que no hi té res a veure en tot això, sinó per l'enuig que porto dins meu per no haver dit ni una paraula. Quan em semblava que ho havia de fer.

Plou. Uns quants cargols tendres (per la seva joventut i per la seva delicada constitució) surten d'un terreny ple de vegetació, circulant pel paviment que hi ha al davant. Tinc una sensació ambigua. Per una banda em plau la seva innocència, la seva calma, la seva manera de fer. Però sé que també alguns d'ells seran esclafats per vianants poc curosos. És una pena. Què pensaran en aquell moment les roselles que els estan mirant?

A la gran ciutat, enmig de la multitud, sóc un espectre que només veig espectres. Si tots caminéssim amb més lentitud podríem dibuixar millor els rostres. Comprendre millor l'altre. Fins i tot saber llegir alguns somriures o els signes d'una tristesa que, ara per ara, ens és inconeguda.

Mai no sabré el teu nom ni a què et dediques. Si amagaves algun secret, tampoc no ho sabré mai.

Ara mateix trobo repòs i quietud en l'escriptura o en certes formes de jazz. Un exemple: John Coltrane em fa sentir com si enmig de l'hivern hi germinés una temptativa d'estiu.


Nicolas de Staël. Le Pont des Arts la nuit (1954).


No em considero ni religiós ni espiritual. Més aviat sóc "sensible" a certes coses. No entenc com algú amb sensibilitat, educació i delicadesa se'l pot qualificar d'espiritual (ara no parlo per mi). No és necessari. La meva consideració, tanmateix, per qualsevol forma d'espiritualitat, sempre que no s'imposi a l'altre. Sempre que tingui respecte per qualsevol altra forma de vida lliure.


Les coses a les quals sóc sensible poden anar variant. Però sí, intento ser fidel als ritmes de la natura i als senyals íntims que marquen l'amor i/o l'amistat envers una persona. També a la llum diürna, a la llum nocturna. A la música, a la paraula ben dita, al silenci...


Només em queda dir-te adéu. Ens vàrem trobar uns segons i no ens vam dir res. Potser era millor així. No ho sé. Una llàstima.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada