dimarts, 11 d’abril del 2017

Silvestre & company



  
La infància, "la meva única pàtria" deia Rilke. El primer cop que vàrem veure el mar, l'impacte del primer amor, aquell llibre que ens va commoure, els personatges animats televisius que ens van captivar... Avui, em quedo amb aquests últims. Penso, per exemple, en els Looney Tunes. No és un exercici de nostàlgia, no cal. És reviure només uns moments d'emoció (encara no esmorteïts), un petit homenatge, també, a uns curts d'animació que ens havien fet gaudir. Després ja van venir, un cop et fas més gran, algunes interpretacions que encara feien pujar més l'interès. Què en resta de tot allò?
D'aquests dibuixos ens queda una ironia i un humor ben peculiars que bevia de l'absurd dels germans Marx. Esmentem alguns dels seus protagonistes: El Correcamins i el seu etern perseguidor, el Coiot; el fracassat Silvestre i el seu anhel mai satisfet: cruspir-se el canari Piuet (sí, en català se'n diu així); l'insolent i enginyós Buggs Bunny; el malcarat Sam Bigotis; l'ingenu i reflexiu Porky; Speedy Gonzales, el ratolí més ràpid del planeta. O la simpàtica àvia, mestressa i protectora d'en Piuet. A vegades també acollia a la seva bonica casa el gat Silvestre, amb el seu característic nas vermell de pallasso, i el seu "amic", el gos buldog Hèctor. Això sí, havien de deixar tranquil el "pobre" canari. Un avís sobretot per en Silvestre.
La gran majoria d'aquests personatges foren creats per Friz Freleng (1906-1995) i Chuck Jones (1912-2002). Ambdós van dirigir molts dels curts d'animació de la Warner. Freleng va crear més tard el dibuix de la també mítica Pantera Rosa, juntament amb David H. DePatie.


Silvestre i Piuet, personatges dels Looney Tunes, de l'estudi d'animació Warner Bros.



En aquests dibuixos, no hi havia una separació radical entre el bé i el mal. Així, les malifetes d'en Silvestre, per exemple, eren inofensives i els seus constants fracassos ens provocaven una sincera compassió. Persecucions inacabables i absurdes, com Sísif, l'etern condemnat a pujar una roca al cim d'una muntanya. Símbol de l'esforç, la voluntat, el viure simplement, lluny del triomf i de l'èxit fàcils que ens propugnen a base de fórmules màgiques. Qui no recorda encara en Piuet dient:

M'ha semblat veure un gatet bufonet...

Sí, sí, l'he vist!

I tot seguit el gatet bufonet passava a ser un gatot dolentot. S'ho havia buscat. Però en el fons tenia un bon cor...
Uns dibuixos que, sense els efectes especials d'avui, ens donaven un missatge crític que ens venia dir que no tot és blanc o negre, i que els colors, els somriures, també poden formar part de les nostres vides.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada