diumenge, 14 de maig de 2017

Fruites estranyes

                     

  
Ara, de fruites estranyes ja no se’n troben. No és l’època. Fa un temps sí que n’hi havia. Fins i tot, en els dies de collita, “una collita estranya i amarga”, al voltant dels arbres s’hi reunia un gran nombre de persones exaltades. En els seus rostres hi havia odi i felicitat. Els únics que no entenien massa què passava eren els nens.
  Ara, l’odi és més delicat, més civilitzat. Sobretot si el divulga un senyor distingit, vestit elegantment. Porta corbata, té la cara fina i blanca. El cabell, llis, de color pastanaga, però també hauria pogut ser negre.
  L’odi té la rara virtut, com l’amor, que pot brotar en qualsevol individu. Li cal només una mica d’aigua, una llum adequada, un terreny fèrtil... Això sí, s’ha de propagar com el foc. Tot plegat, no sembla massa difícil.
  Els temps han canviat, sí. Però l’odi segueix sent odi. Aquell senyor pulcrament abillat podria ser un polític o un professor d’universitat. Si és un polític, podríem pensar que desitja el bé i el benestar de tothom.
  En el fons, però, només té cura d’uns quants, dels seus. Promet coses que sap que no podrà complir. Molts o pocs, tant és, li riuen les gràcies o comparteixen els seus eslògans simples, estridents, plens d’odi. Sí, els temps han canviat, però...


W. Kentridge. Bird Catcher (2006), de la sèrie 'Preparing the Flute'.

 
  Diumenge, 18 de maig de 2014. Partit d'anada de l'eliminatòria entre el Llagostera i el Racing de Santander per pujar a la Segona Divisió A del futbol espanyol. Una aficionada efectua una sèrie de gestos racistes dirigits al jugador negre de l'equip càntabre, Mamadou Koné. La imatge, oferta pels mitjans de comunicació, és prou diàfana. S'observa també que prop seu hi ha uns nens; fins i tot un d'ells contempla l’escena. El tema no és nou, sobretot en els camps de futbol. Llocs on podem trobar els aspectes més nobles de la condició humana, però també episodis deplorables. Sempre hi hauran espais més propicis que d’altres perquè emergeixin els sentiments irracionals més pregons i foscos: el rebuig a l'altre, l'odi a la diferència o l'apologia d'una determinada forma de violència. Però també hi ha noblesa i solidaritat. És de justícia esmentar-ho. No és casualitat que quan li van demanar a Albert Camus on havia après amb més profunditat sobre la condició humana digués que al teatre i a un camp de futbol. Esport, per cert, que l’escriptor nascut a Algèria havia practicat de molt jove, fent de porter, justament el jugador de l’equip que passa més temps prop de la grada. Com la d’escriptor, professió solitària, de visió privilegiada, enllaç entre el públic i el terreny de joc.
 
  Diumenge, 4 de maig de 2014. El Llevant acaba de guanyar l'Atlètic de Madrid per 2 a 0. L'atenció informativa es dirigeix a un extrem del camp, on un jugador de l'equip valencià, Pape Diop, balla uns instants davant d'un grup d'aficionats del conjunt matalasser. Immediatament uns quants jugadors rivals s'encaren amb el futbolista en considerar aquest acte com una provocació absurda. Molta gent devia pensar el mateix. Però la causa d'aquesta actitud es va saber després. L'endemà, en comparèixer davant la premsa, el jugador s'explicava:
  "Iba a sacar un córner y parte de la afición del Atlético empezó a hacer gritos de mono. Para quitar hierro, me puse a bailar, pero no insulté a nadie. No tengo nada en contra la afición del Atlético porque sólo ha sido una parte la que ha gritado".
  El migcampista del Llevant va demanar abolir per sempre més aquest tipus de comportaments racistes, habituals en els camps de futbol: "Es un tema que me afecta mucho y que me lo hacen en muchos campos. No sé si es racismo o es falta de respeto pero tiene que acabar ya que a los jugadores negros les hagan ese sonido".
  Això va passar una setmana després del ja famós gest del plàtan de Dani Alves, i que va donar la volta al món. Algú va dir que l’acte del brasiler havia tingut més efecte que molts dels discursos de Lincoln. Després, moltes persones, solidaritzant-se amb el jugador, es van deixar fotografiar menjant-se un plàtan. Sí, fou un gest potent, irònic, hàbil i bellament subtil per part del futbolista, però aconseguí defugir aquestes conductes execrables?
   No som ingenus, però hem de pensar que alguna cosa queda. La majoria dels que ho fan no es consideren racistes, però és correcte tractar-los simplement com les víctimes d'un entorn procliu i contaminat? En tot cas, hom és responsable dels seus actes, en particular d’aquells més estúpids, incívics o contraris a la convivència.
  La lluita, en bona part, ha de ser pedagògica. S’observa com joves escolaritzats en entorns de diversitat són més immunes a formes de discriminació cultural o religiosa, per exemple. Ho han viscut d’una manera ben natural. La pura uniformitat no sol ser atractiva. Tot i això, conviure amb fenòmens que beuen d’un fons més o menys irracional ho complica una mica més. Fóra preocupant, però, que gestos com els de Dani Alves o d'altres s'acabin oblidant o siguin considerats com simples anècdotes simpàtiques. La intolerància, l’odi, reneixen amb l'oblit i la debilitat. Sempre esperen el moment idoni per tornar a emergir. Quan menys ho esperem.
 
  Fa uns anys, Guus Hiddink, aleshores entrenador del València, es va negar a començar un partit de futbol si no retiraven abans unes banderes nazis que onejaven en una part de l'estadi. Tot i el temps passat encara es recorda amb admiració l'actitud del tècnic holandès, però des de llavors encara no s'ha aconseguit foragitar del tot aquests emblemes feixistes dels camps de futbol ni en d'altres espais. Sovint per manca de determinació i desinterès per part dels directius dels clubs de futbol i de les autoritats polítiques competents. El temps no hauria de normalitzar o suavitzar fets infausts de la nostra història sinó procurar dignificar les víctimes de l’horror i de la desmemòria.
 
Rosa Parks. Al seu darrere, Martin Luther King.
  El segle XX està ple de petits gestos que han donat lloc a transformacions més o menys tangibles. A vegades la denúncia i els canvis que pretenien no s'han deixat entreveure fins passat uns anys. Són moments íntims, breus, però d'una enorme força simbòlica. Quan ens referim a la lluita pels drets civils pensem, per exemple, en Rosa Parks. Va ser un desafiament admirable, un gest ple de coratge que sacsejà consciències i els fonaments d’uns poders que fins llavors havien permès unes lleis injustes (que no s’acabarien aquí, tanmateix). Aquell dia, quan Rosa Parks es va negar a cedir el seu seient, reservat a blancs, part de la humanitat va ser conscient que viure en aquell
sistema era insuportable i calien canvis profunds.
  Però potser un dels gestos més impactants del segle passat fou el dels atletes amb el puny alçat, en el podi, després de la final dels 200 m als Jocs Olímpics de Mèxic de 1968. Fou contemplat in situ per milers de persones i moltes més ho van veure per televisió.
  El món de l'esport, en general, no ha destacat mai a l'hora de manifestar amb contundència un missatge polític i social. De fet és bastant curós quan es tracta d’expressar opinions d'aquest tipus. No s’ha de barrejar política i esport, ens diuen. Però obliden que l’esport professional ja és política i, sobretot, negoci.
  És per això també que aquest gest va tenir tanta ressonància. Tot i que només es tractava d'un acte que exigia justícia i reprovava una discriminació endèmica. Avui, insistir en això, pot semblar una obvietat, però potser no ho és tant. En molts àmbits, les desigualtats continuen. La població negra dels Estats Units i la d'altres països pateix encara situacions d'injustícia i de violència. Com també ho són les mirades inquisidores adreçades des de certs sectors de la societat. Una mirada que denota aversió, rancúnia o por és una mirada bruta. 
  En aquell moment, l'actitud del Comitè Olímpic Internacional va ser lamentable. Poca cosa podia esperar-se d'un organisme poc clar i sospitós, en què els interessos econòmics i de poder han estan per damunt, sovint, de l’ètica i dels valors més nobles de l’esport. Els atletes foren reprimits, amb l'amenaça de ser expulsats. També fou condemnat a l'ostracisme l'australià Peter Norman, l'únic blanc del podi i que simpatitzà amb la causa dels seus companys, Tommie Smith i John Carlos. Gestos com aquest tenen un valor ingent; hom no pensa en les conseqüències que podran tenir en la seva carrera esportiva i en la vida personal. Això no importa. Fas en aquell moment, gairebé d'una forma improvisada, allò que creus més just i que el cor et diu que has de fer. Cadascú n'acabarà fent la seva interpretació. Però un gest d'aquestes característiques sempre hauria de tenir l'admiració del món civilitzat.
 
  Nova York, Café Society, principis de 1939. Billie Holiday canta per primera vegada “Strange Fruit”. La música i la lletra de la cançó havien estat escrites per un poeta jueu del Bronx, Abel Meeropol. S’havia inspirat en una fotografia feta el 7 d’agost de 1930, on s’hi veia dos ciutadans negres, Abram Smith i Thomas Shipp, penjats d’un arbre, linxats per uns ciutadans blancs.

  “Arbres del sud amb fruites estranyes./ Sang a les fulles i sang a les arrels”. Així comença el poema. Billie Holiday, després de l’actuació, ja fora de l’escenari, plora amargament. Les fruites estranyes sempre fan plorar. Abans, ara i sempre.


Billie Holiday.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada