diumenge, 28 de maig de 2017

L'esvoranc




Albrecht Dürer. Peònies (vers el 1500).
Una flor argentada. Una papallona s’hi apropa i veu com creix, cada vegada més.

Europa, una flor argentada de llum vibrant, amb petits talls vermells. 

Al seu darrera, com si fos un enorme decorat, Júpiter.

L'estança principal de la nau s'ha omplert de llum. Era com un d'aquells dies radiants d'estiu a la Terra. Però d'això ja en fa molts anys.
Més enllà de Júpiter semblava no haver-hi més espai.

Quan has pogut tocar la superfície d'Europa, blanca i freda, la teva mà ha quedat impregnada de sal vermella i blava. S'havia acumulat a la vora d'unes esquerdes, les portes d'entrada als oceans d'aigua líquida que hi havia en el seu interior. 

Un món d'una bellesa minimalista, muda. Un món d'ombres inquietants i de vasos sanguinis. Un cementiri de fotons crepusculars. Un món fred, voltat d'abismes: un cel pregon però íntim, un mirall lluent per on passaven els blaus més foscos de l’espectre; Júpiter, omnipresent, desmesurat; corromput i meravellós alhora. El Sol era tan lluny que només era capaç de fer arribar una llum cansada i trista. 
Un món sense núvols, sense vent, sense pluja.

Unes hores després, has pogut veure el cràter Phyll. Has començat el descens. Júpiter havia mudat en una ploma d’ocell de color carbassa. Allà dins, tot era més fosc. Et senties oprimit per les parets de la glacera; has pensat en fer-hi un forat, trobar una sortida com fos, encara que haguessis de cavar dies i dies.

Un dia més tard, però, estaves, immòbil i corprès, davant d’un munt d’objectes dispersos; s'hauria pogut dir que no eren més que simples deixalles cobertes per una mena de pols blanquinosa, freda i lluent, posades a l’aire lliure, com petites tombes humils. 
Llibres, quadres, fotografies... Una part de l'herència cultural de la Terra. Ja fa molts anys, les autoritats, establertes a Plutó, havien decidit portar-les fins aquí. Hauries de fer-ne, novament, la catalogació. Després hom ja decidiria què caldria fer.

T'has fixat, sobretot, en una pintura, un retrat que semblava inacabat: Jove veneciana. Signava Albrecht Dürer. Any 1505.

Els teus ulls han brillat com dues gotes de llum, el front s'ha endurit, les dents mossegaven amb força el llavi inferior. Tot allò que t’envoltava, especialment el quadre que observaves meravellat, t'era familiar, d’alguna manera t'ha semblat que d’aquell món, el que hi havia dins de la pintura, també era el teu. Havien passat mil cinc-cents anys però semblava que fos ahir.




Pels voltants de Nuremberg, Europa, mitjans d’abril de 1528.


Cavalcaves per uns marges, voltat de fonoll i de romaní, havia nevat tres hores seguides, era un polsim tendre, la llum del capvespre infonia pietat. Flors blanques i vermelles s’alternaven. Un vent fred bressolava les branques dels esbarzers.

En el camí a Nuremberg has vist un pagès que amuntegava troncs, carruatges que anaven desbocats per camins polsosos. Has vist també homes penjats i cases cremades. La guerra, ja se sap. Però de tot això ja en feia moltes hores. 




Dürer. Vista de Nuremberg (1497).


Quan has arribat a la ciutat ja era fosc. Tot era quietud. Les torxes il-luminaven les parets exteriors dels habitatges fets de fusta. Has deixat el cavall en un estable. T’has dirigit a una de les cases emplaçades al final d’un carrer. El vent havia foragitat els núvols, el cel tornava a ser lluent.

Han passat un parell de minuts abans la porta no s’ha obert. La llum imperfecta de la torxa ha permès descobrir un rostre femení assolat per múltiples arrugues, la majoria de les quals semblaven unir-se amb un coll estret i torçat, incapaç d’aguantar la testa. Només el nas i la boca conservaven encara una aparença juvenil. La resta del cos, una mica encorbat, havia quedat a l’ombra.

—Perdoni les molèsties, ja sé que és una mica tard, però que em podria rebre el senyor Albrecht Dürer?

Sense moure’s, amb ulls feixucs, la dona, amb una veu suau i reposada, ha contestat:

—L’Albrecht va morir fa dues setmanes. Demà al matí, si vol, podrà visitar la seva tomba. Només és a cinc minuts d’aquí... Però vostè, qui és? — ha afegit, aixecant una mica més la veu, sense deixar, però, el to discret i serè.

T’has quedat uns segons mirant fixament com cremava el foc de la torxa. Tot seguit, has tombat cap a l’esquerra i, abans de marxar, has deixat anar un “ho sento molt”. Ho has dit tan baix, que a ella li ha fet la sensació que aquestes paraules havien estat pronunciades des de l’altra punta de la ciutat.

L’endemà, tornava a lluir el sol i ja no feia tan fred. A l’entrada del cementiri, has arrencat unes flors. Trepitjar l’herba i la grava d’aquests llocs sempre t’ha causat una gran impressió. Una dona molt vella s’havien agenollat davant la tomba, mirant el terra, amb els ulls closos. No has trobat ningú més.

Al migdia has coincidit, en una plaça, amb la dona de la vigília. Portava un cabàs ample que gairebé li tocava a terra i anava acompanyada d’una dona més jove, la seva criada. La primera, avançant-se unes passes, t’ha dit:

—Si ve d’aquí una hora, li ensenyaré el taller del meu marit. L’obra que desitja veure...

Només entrant, a mà dreta, a dins d’uns calaixos hi havien cinc o sis quaderns que estaven escrits amb una lletra molt petita. Eren apunts que l’artista havia fet en els seus viatges per Itàlia i pels Països Baixos. Entre fragment i fragment, hi intercalava dibuixos de plantes, insectes o paisatges dels llocs per on passava. Eren d’un realisme prodigiós. Dibuixos, xilografies, gravats, pots de pintura i planxes de coure omplien taules i parets. “No he tingut temps d’ordenar-los, ha quedat tal com ell ho va deixar”.

En un racó del fons s’amuntegaven fòssils marins, conquilles, gerros de porcellana xinesa, llibres sobre geometria, perspectiva i ètica. Una de les primeres edicions impreses de la Bíblia, també. Davant mateix, clavada en una paret, has pogut veure una reproducció d’un mussol, d’expressió malenconiosa. Al costat, un dibuix de la mare de l’artista, quan ja era molt gran: “Era una de les seves peces més estimades, com l’oli que aviat podrà veure”.

En efecte, a l’altra banda de l’habitació, al costat d’unes aquarel-les que representaven amb tota mena de detalls plantes i animals, hi havia una pintura d’una noia pèl-roja, de mirada serena, sobre un fons negre. “No se’n va voler desprendre mai, devia tenir alguna mena de significat per a ell, tampoc no va tenir esma d’acabar-lo. Però de tot això no en va dir mai res”.

La pesta, però també les ganes de tornar a Itàlia fan que el pintor deixi per un temps la seva ciutat. A finals d’agost de 1505 arriba a Venècia, una ciutat que coneixia prou bé, ja que hi havia estat deu anys abans. Allà coincideix casualment amb una noia d’origen sefardita que vivia a Ferrara, i que es trobava aquells dies a Venècia visitant uns familiars. Seyla, aquest era el seu nom.

—La coneixeu? —li ha preguntat finalment la dona.

Sí, te’n recordes molt bé. La vas conèixer cinc anys després que Dürer li hagués fet el retrat. Havies hagut de deixar la Península Ibèrica. Et vas instal-lar a Ferrara, on ja hi havia una comunitat jueva força nombrosa. Era una noia molt bonica; te’n vas enamorar gairebé a l’instant. Però ella s’acabà casant amb un comerciant de Vicenza.

En una de les trobades que havíeu tingut t’havia dit que un pintor del nord que començava a ser molt famós li havia fet un retrat. Després, ella acabà marxant de la ciutat. No la vas tornar a veure mai més.

Quan fosquejava, després d’acomiadar-te de les dues dones, has tornat a pujar dalt del cavall i has enfilat el camí de sortida de la ciutat. No arribaries a Ferrara abans de quinze dies, potser vint, això si res no t’ho impedís.

Has contemplat els camps perifèrics. El món semblava girar, amb totes les estrelles...

Més endavant, t’has creuat amb un camperol que tornava a la ciutat i li has demanat si coneixia el nom de l’astre més brillant. Esperaves que et digués Venus, però justament aquella nit la llum que brillava amb més força era la de Júpiter.

I tu i el teu cavall heu desaparegut en la nit.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada