divendres, 7 d’octubre de 2016

La representació del dolor



  
  És possible, tanmateix, representar el dolor? O com a molt només ens hi podem apropar? 
  Reprenc la part final de l'escrit de fa una setmana. La imatge ens permet afinar més que no la paraula quan ens referim a l'expressió del dolor? Cadascú ho viu d'una forma única, fins i tot davant d'un mateix fet. El record o una representació artística mai no podrà ser del tot fidel (potser tampoc cal que ho sigui, es tracta de captar-ne l'essència). Fins i tot es fa difícil formular el nostre propi dolor. Només quan podem comprendre, justament, el dolor de l'altre, des de la contigüitat i, sobretot, des de l'empatia, és quan estarem a prop d'una representació més exacta d'aquell. Un procés, però, que no s'arriba mai a culminar del tot. Parlem-ne una mica més i ho fem a partir de dues obres pictòriques figuratives de dos artistes excel-lents: Antonel-lo da Messina i Gabriel Metsu. 

   
  Messina fou la ciutat on va néixer un dels pintors més importants del Renaixement italià: Antonel-lo. Viatjà pel nord d’Europa (bàsicament a Holanda) d’on n’importà la tècnica de l’oli. Després d’una estada a Venècia, torna a la seva ciutat natal, en els darrers anys de la dècada dels 70 del segle XV, i, precisament allà hi mor l’any 1479. 
  Uns anys abans, cap al 1475, pinta (no sabem on, si a Messina o encara a Venècia) una obra més aviat petita que podem admirar actualment al Museu del Prado, a Madrid. L’obra en qüestió, Crist mort, sostingut per un àngel, té l’extraordinària virtut de crear un impacte emocional plàcid, gens exagerat (potser en això també hi contribueix les seves petites dimensions).  
 Oblidem-nos per un moment quins són els personatges representats i fixem-nos únicament en els rostres i en els gestos que s’hi mostren. Són d'una realitat corprenedora, profundament humans, la seva tragèdia és serena però inexorable. El plor de l’àngel, contingut, sense cap mena d’estridència, d'una compassió íntima, reflexa tota la seva dissort (que és la de bona part de la humanitat), agafant pel braç Jesús agonitzant, si no ja mort. 
  Al fons del quadre hi veiem una imatge de la ciutat natal del pintor, envoltada de vegetació. Pintar una escena històrica en un context actual (en aquell moment el del segle XV) ha estat una pràctica habitual de l’art europeu durant decennis; tanmateix allò que pot diferir una obra de l’altra és el grau de realisme i de veracitat. Una sensibilitat que és també nostàlgia envers un paisatge, una ciutat o un rostre estimat. Però això no solament pot donar-se quan un roman exiliat, sinó també quan torna al lloc d’origen i troba que algunes coses han canviat i ja no tornaran a ser com abans


  Cap al 1660, l'artista holandès Gabriel Metsu (1629-1667) pinta, al meu parer, la seva obra més extraordinària, La nena malalta. El quadre el podem contemplar al Rijksmuseum d'Amsterdam. Novament, una imatge de dolor ens interpel-la, però com la d'abans, fins i tot més, el sofriment es mostra callat. Uns ulls ens miren directament. Són els d'una nena desnerida, mancada de vigor. Gairebé no té esma d'incorporar-se, malgrat l'atenció de la que és segurament la seva mare. Ha acabat de prendre el remei medicinal? Es podrà guarir
  És una imatge estranyament familiar. Malauradament l'hem vista massa sovint: infants víctimes de malalties i de guerres. En aquella època la mortalitat infantil era molt alta. També ho és encara ara en moltes zones del món.
  En l'obra hi dominen els tons ocres; hi despunta, però, el vermell de la faldilla de la dona, com en la pintura d'abans el vermell de la sang de Crist.
  
  Hi ha una ètica en la pintura? Existeix una voluntat de denúncia? Potser sí, però això, crec, no és el més important. L'obra per si mateixa ens parla subtilment. Tenim una responsabilitat envers l'altre. Com respondre a una mirada innocent que sofreix? De quina manera ens interroguen aquestes obres pintades fa uns segles sobre allò que passa avui, en particular al dolor de milers i milers de persones, moltes de les quals infants?








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada