dijous, 20 d’octubre de 2016

El retorn de Dostoievski




  Després de llegir Dostoievski, necessito retrobar-me amb Txékhov. Ambdós extraordinaris, no cal dir-ho. Si fa no fa em passa el mateix quan, després d'escoltar Mahler, em plau acudir a Bach per gaudir d'una de les seves peces meravelloses. Òbviament, tots dos sublims. És com si després de navegar per un mar agitat, ple d'elements tempestuosos, desitgéssim la calma o directament el redós d'una platja deserta. Amb tot, hi ha matisos: qui no recorda els adagios de Mahler i els seus silencis que produeixen una certa basarda.... Sigui on sigui, però, ens continua assetjant la complexitat i el misteri de la naturalesa humana i de l'Univers en general.
   
  Fa uns mesos vaig llegir en un diari ( La Vanguardia, 27-7-16) la següent notícia: “Descobreixen a Omsk els fonaments de la presó on va passar quatre anys Dostoievski”. Una dramàtica experiència que no només el va trasbalsar personalment sinó que també va significar per a l'escriptor rus una immersió en les interioritats de l'ésser humà. Un material inexhaurible que més tard va abocar admirablement en les seves grans novel-les.
  Quan torna a la "societat" després d’uns anys d’absència, aquest home porta un equipatge carregat d’impressions, fetes de llum però també d'ombra, de molta ombra. 
  Ell mateix ho va reconèixer: l’estada al penal siberià va comportar una mena de purificació, una conversió no solament moral i religiosa, sinó una porta d’entrada al món, sovint ocult, dels humiliats i dels ofesos, dels marginats de la història. Transformà un jove escriptor idealista, amb inquietuds polítiques i socials, en un dels grans autors de la literatura universal. La seva influència travessa el segle XX, fins a l'actualitat. Pocs ho han fet amb tanta escalfor i vehemència com l'autor rus. Potser Nietzsche, Freud i pocs més.
  No estem afirmant, tanmateix, que el seu empresonament i la resurrecció posterior d’entre els morts fou l’única causa de tot plegat, però és innegable que hi contribuí d’una forma decisiva. Com també va influir en la seva personalitat el simulacre d’execució que havia patit anteriorment, acusat de “crims contra la seguretat de l’estat”, fruit, en darrer terme, d'una accben pacífica: la divulgació de la famosa carta que el crític literari Vissarion Belinski havia escrit a Gógol. Al darrer moment, la sentència de mort fou commutada i, en comptes d'això, Dostoievski va ser deportat a Omsk. Arribà a aquesta població de Sibèria un 23 de gener de 1850. N’aconseguí eixir un 15 de febrer de 1854. Llavors va servir com a soldat ras a Semipalàtinsk, en el límit de la regió (actualment Semei, Kazakhstan; ciutat tristament famosa, per cert, per haver estat el principal centre de proves nuclears durant el règim soviètic).  
  Entre els anys 1827 i 1846, el número de persones desterrades en aquella vasta planúria va assolir les 159.000. La ciutat, d'uns sis mil habitants, estava envoltada d’un desert àrid. Dostoievski vivia enmig de les dunes. Allà l’autor treballava en els manuscrits d’allò que serien les seves Memòries de la Casa Morta, els apunts del viatge a l’infern. Ho feia als vespres, amb l'única llum d'una espelma. 


Van Gogh. La ronda de presos (1890). Museu Puixkin, Moscou.
  En una obra molt recomanable, Dostoievski lee a Hegel en Siberia y rompe a llorar (Ed. Galaxia Gutenberg), l’autor, László Földényi, apunta com Hegel havia considerat el món inconegut i abismal de Sibèria un territori fora de la història. Així és com l'escriptor rus es va sentir en una mena de no-existència. Però la vida, tanmateix, podia anar més enllà de la història i de la raó. Quan Dostoievski va creuar els Urals el gener de 1850, no solament abandona l’espai europeu, sinó també el temps europeu (històric). Es topa amb una porta que és l'entrada a l’infern. En una carta escrita quatre anys més tard al seu germà Mikhaïl, afirma: “Va ser trist l’instant que vam creuar els Urals. Els cavalls i els trineus es van perdre en el torb. Vam baixar, era de nit i ens vam quedar allí de peu, esperant que traguessin els trineus. Estàvem rodejats de neu i de tempestat; era la frontera d’Europa, amb Sibèria davant nostre, i en el seu interior, el destí misteriós, i amb tot el passat a les nostres espatlles; fou trist i em van caure les llàgrimes”.
  Allà, en el penal, l'absurd l'embolcalla, la rutina impera, l'home és despullat de tota humanitat. Hi ha un enorme sofriment, però també un anhel immens de llibertat, simbolitzat, per exemple, en una àguila de l'estepa ferida que els presos deixen lliure, fruit d'una compassió tardana.
  No retorna a Sant Petersburg fins a finals de 1859. A partir d’aquí comença la prolífica i nova etapa d’escriptor. Posa en net els primers capítols de les Memòries de la Casa Morta. El resultat és una reflexió realista i profunda sobre la condició humana. Una crònica, un document autobiogràfic sota la forma de novel-la? Molts dels caràcters dels presos i de les seves famílies els aplicà posteriorment en bona part dels personatges de les seves novel-les: Ivan i Alioixa Karamàzov, Rakòlnikov i Sònia Mermalàdova, el príncep Mixkin... Una mirada compassiva i de comprensió cap a l'ésser humà i la seva dissort. Una lliçó de vida: “Recordo que tan sols l’anhel de resurrecció, d’una vida nova, em va donar la força per esperar i confiar”. El sofriment immerescut pot ser redemptor?

   
   Potser menys coneguda que les seves obres posteriors (Crim i càstig, L’idiota, Els germans Karamàzov), ens trobem davant, tanmateix, d'un document excepcional. Una obra polifònica que va causar una forta impressió a Rússia. El narrador cedeix la seva veu a les veus dels presos que conten, dramatitzen i fins i tot escenifiquen les seves històries. Una tècnica literària que beu de la tradició oral russa. De fet, semblantment, és el que fa, també d'una manera admirable, Svetlana Aleksiévitx, per exemple a La pregària de Txernòbil (Voces de Chernóbil en l'edició en castellà), un altre monument literari colpidor sobre el dolor i el sofriment. Però els dos escriptors, en les seves obres, ens mostren també la capacitat immensa d'amor i de solidaritat de què és capaç l’ésser humà, fins i tot enmig de la desgràcia.

 

  Memòries de la Casa Morta. Fiodor Dostoievski. En català, editat per Adesiara i amb traducció de Jaume Creus. En castellà, publicat per Alba Editorial i traduït per Jesús García Gabaldón i Fernando Otero Macías.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada