Una nit a l'aeroport

  Algú de la tripulació em va dir, poc abans que l'avió aterrés: "El lloc més segur de Barcelona per passar la nit és la T1". Això em va deixar més tranquil, certament.  

  L'hora que arribava l'avió procedent de Bolonya a l'aeroport del Prat també era l'hora que marxava el darrer tren cap a Vic (dos quarts d'onze de la nit). L'aparell portava un retard d'unes tres hores. Les condicions climatològiques adverses en foren la causa, segons ens van dir. De fet, havia estat un vol força accidentat, amb ziga-zagues en alguns trams i uns quants llampecs clarament percebuts a través de les finestretes. 

Fotografia de Rui Palha.

  Com que ningú no em vindria a buscar, la millor opció era passar, doncs, la nit a l'aeroport, concretament a la mateixa T1. Però no amb la intenció de dormir o de romandre quiet en algun lloc mentre el temps s'esmuny. Això es pot fer sempre. Calia buscar noves sensacions. Havia de ser l'ocasió (encara que forçada per les circumstàncies) de viure una experiència diferent. Restaven unes quantes hores per endavant, abans no sortís el primer tren des de l'estació de Sants, a un quart de set del matí. 

  En el moment que s'abandona una ciutat, un paisatge o un territori, la rutina sembla altre cop prevaldre sobre la nostra existència. Tots els retorns s'assemblen, sobretot si són amb avió. La ment, aleshores, comença un procés d'adaptació. Tanmateix, gaudint d'una experiència anòmala, no excessivament incòmoda però, pot acabar sent força gratificant. Un darrer acte de resistència abans no retornem a la vida rutinària.

    
  A les onze de la nit, en el moment que entro a la T1 després d'haver baixat de l'avió, encara hi ha força gent que circula amunt i avall. A fora, plou intensament. M'assec en una taula d'un dels dos bars que no tancaran en tota la nit. Demano un entrepà. No és pas barat, però és el que hi ha. Prop d'on em trobo, en una altra taula, una dona jove té el rostre afligit i amb algunes llàgrimes als ulls. De tant en tant ens creuem la mirada. M'agradaria dir-li alguna cosa, encara que sigui banal. Potser ella també ho desitja. O no. Observo davant seu una safata amb dues begudes idèntiques. Espera una persona o algú l'ha deixada? En pocs minuts s'hi presenta un home, segurament el que abans l'acompanyava. Gairebé no es diuen res, només uns breus mots. Al cap de poc se'n van. Aleshores miro cap a l'esquerra. Una noia, sola, escolta música a través d'uns auriculars; a l'altre extrem del bar, una altra noia, somrient, parla a través d'una tablet. Entre les hores que passem dormint i les hores que restem sols, quantes hores ens queden a la vida per parlar amb les altres persones? Amb totes les que em trobi aquesta nit no les tornaré a veure, probablement, mai més. En aquests moments, intueixo secrets, misteris, històries increïbles... que no sabré mai.  

Fotografia de Rui Palha.

  De mica en mica, els passadissos es buiden; una part del personal de l'aeroport comença a marxar. A causa dels retards en els vols, han tingut unes quantes hores més de feina. Cobraran, però serà una misèria. N'hi ha d'altres que encara treballen, prop de les portes d'embarcament, insòlitament bullicioses a mitjanit: són vols endarrerits cap a Eivissa,Tallin o Malta. A fora, continua plovent. Dos avions resten aturats en una de les pistes, gairebé a les fosques. A la barra del bar, un individu ebri xerra sense parar. Ningú no li diu res. El deixen que faci; ja se'n cansarà, pensen.

  Dono un cop d'ull als llocs de destinació i m'imagino que m'embarco cap a una d'aquestes ciutats. I després, què? L'embarcament a Tallin acaba a la 1:30. Un passatger no pot pujar, li falta una maleta que no arriba. Finalment, s'ha quedat a terra. Ha esperat cinc hores. Haurà d'agafar, doncs, un altre vol. A la 1:50 n'arriba un altre, aquest de Palma de Mallorca. Tres persones porten una ensaïmada. Tot és ben normal.
  Als monitors de televisió emeten esports durant tota la nit. Només se sent la veu monòtona del locutor. A aquesta hora estan donant un partit de tennis femení. No hi ha ningú més a prop meu.
  Em dirigeixo cap a la porta d'embarcament del vol de Tallin. Allí, el responsable de control m'atén amb amabilitat: "Les persones d'aquest vol han estat molt pacients, tot i les hores de retard; es nota que són d'una cultura nòrdica". Admet que ha tingut sort: no li ha tocat Eivissa. Allà, les queixes són constants. Ho he pogut comprovar in situ.

  Ha parat de ploure. La calma i el silenci tornen a l'aeroport. Però els vols no deixen de sortir; això sí, són més espaiats. A les 2,20 surt un vol en direcció Heràklio, la capital de Creta. Deu minuts més tard arriba un avió procedent de Madrid. Torno a les sales d'espera. Alguns viatgers dormen en els bancs, subjectant (amb força) les seves maletes. Entro a la zona de detecció i control al personal de tripulació. Ningú no s'estalvia de passar pel cordó de seguretat. Mai no se sap què pot passar.

Fotografia de Rui Palha.

  No em puc quedar quiet, m'he d'anar d'anar movent. El cafè m'ha ajudat perquè la son no m'acabi tombant. Em trobo una noia, adormida, amb la maleta al seu costat, lliure. No la vull despertar per dir-li, tot i que de bon grat li ho faria saber. Prop d'allà, una altra dona, italiana, sembla que parli sola. Un home, al seu costat, se l'escolta, impassible. Una mica més enllà de les 3, apareixen els usuaris que agafaran els primers vols del matí; es creuen amb el personal de neteja. Molts d'aquests viatgers agafaran el de Buenos Aires. Porta nou hores de retard. El cansament, la resignació es fan evidents en els seus rostres. Tenen l'esperança, així els ho han fet saber, que el vol sortirà d'aquí a dues hores.

  Gairebé a les cinc en surt un altre cap a Poznan. Tot seguit prenc el bus i em deixa a la T2. Més cues d'embarcament. Més ciutats, més rostres de son i de fatiga. En un s'hi ha dibuixat un somriure; què estarà pensant?

  A les 5:42 surt el primer tren cap a Sants. L'agafo. Quan hi arribo només falten deu minuts perquè surti el tren en direcció Vic, el primer del matí. Una hora i mitja més i ja seré a casa, si tot va bé. No aconsegueixo dormir. Llegeixo el diari. A través de la finestra contemplo el paisatge. Porta posat un vel de color blanc. Sí, és la boira de la plana. Al cap d'unes hores, quan ja m'hagi despertat, em diran que ha estat plovent tota una eternitat.



  Nota: Agraeixo a Rui Palha la seva amabilitat i el seu consentiment per la publicació de les fotografies.