Mahler

Gustav Mahler ( 1860-1911).

L'aire és dens, una tensió s'ha alliberat i ha creat una pertorbació. El silenci és càlid, a punt de trencar-se per algun motiu inconegut. Una plaça somorta, una llum ombrívola; no hi ha ningú. Només se sent el remor suau d’unes fulles que malden per continuar en els arbres. A la fi, la tensió esclata i neix un so que fa pensar en una música i concretament en una marxa fúnebre una mica estranya, un fenomen que s’accentua a mesura que el to s’incrementa progressivament. Al cap d’una estona, tanmateix, disminueix la seva intensitat, fins a apagar-se completament. Però tot seguit sorgeix una altra música, aquest cop més alegre fins a distingir-se amb més claredat en pocs segons: és un vals. Una mica peculiar, però, ja que tot i que vol imitar el típic vals vienès, es diferencia d’aquest per unes tonalitats imprecises, grotesques, fins i tot; només dura uns instants i també s'acaba extingint; després, reneix la marxa fúnebre, però tampoc s’acaba d’imposar del tot i torna a desaparèixer; és el torn, a continuació, d'una altra melodia, més lírica i malencònica.

Fotografia d'Ernst Haas.

Aquests ritmes i músiques tan diferents es respecten, l'ordre s'ha acomplert en tot moment, cadascuna sabia en quin precís instant havia d'actuar, quan alguna callava també intuïa que en pocs instants s'encendria de nou. 
Una fulla s'ha separat d'un arbre; el seu ball, un punt ridícul, ha seguit la música, ara més melangiosa, ara més alegre. Una trista benaurança ha cobert aquell paratge. La tristesa que ens dóna a vegades la bellesa d’una obra. La plaça continuava ben deserta. Però semblava que tothom escoltava des de les seves cambres, en silenci. 
Al cap de pocs minuts, però, ha aparegut un individu que baixava d'un carrer de més avall i s'ha acostat a un banc situat en un extrem de la mateixa plaça; allà hi havia un paper mig arrugat que, en desplegar-lo, s'hi podien veure inscrites unes lletres en les quals s'hi podia llegir que avui quan els darrers raigs del sol abandonessin aquell indret s’interpretaria el tercer moviment de la primera simfonia de Gustav Mahler. Només aquest moviment. Allò que s’havia sentit era una mena d’assaig, un esbós. Potser només havia existit en la imaginació de cadascú.

Gustav Mahler treballava en les seves composicions durant els estius, enmig de la naturalesa, en el silenci d'uns entorns priviligiats. L'amor, el sofriment, la bellesa però també l'humor sobrevolen les seves obres. La Primera simfonia i El cant de la Terra, aquesta darrera amb textos de poemes xinesos clàssics, són probablement les seves obres més personals; el darrer moviment de El cant de la Terra, que es coneix com "L'adéu", és, com indica el mateix nom, la seva manera d'acomiadar-se d'aquest món, i ho fa amb una delicadesa extrema. Aquesta composició fou estrenada el mes de novembre del 1911, sota la direcció de Bruno Walter. Mahler feia sis mesos que havia mort. Mig any més tard, al juny del 1912, el mateix director estrenava la Novena simfonia.
Només faltaven dos anys per què esclatés la Primera Guerra Mundial. La música del compositor no fou àmpliament interpretada i valorada fins a la dècada dels 60. El seu moment havia arribat.


Referència bibliogràfica:

Gustav Mahler. Bruno Walter. Pròleg de Pierre Boulez. Alianza Editorial.