divendres, 29 de novembre de 2013

Un diumenge d'agost (un petit relat)



                                               UN DIUMENGE D'AGOST



He trucat a la residència per què li diguessin a la mare que avui l’aniria a veure més tard, cap a les vuit del vespre. No hi podia anar abans. Havia d’acompanyar la Julie a l’estació. Al matí m’havia dit que marxava. De fet, ja m’ho esperava. Potser per això no he plorat. Però no he pogut evitar que em travessés una tristesa que m’ha cremat per dins. Li havia agafat molt d’afecte, tot i que només la coneixia des de feia cinc dies. Havien passat com una exhalació, però cinc dies també poden ser una eternitat, sobretot quan donen una mica de sentit a tota una existència.
A les sis, tan bon punt he sortit del museu, he agafat el bus número 35, que em deixava al carrer Balmat, prop de la Universitat. Allà, en una pensió petita i sense gaire encant, tal com m’havia confessat, s'hi havia allotjat durant aquests dies. Tot i així hi havia estat bé. M’esperava fora. Sense dir-nos gairebé res, li he agafat una bossa i hem caminat un parell de minuts cap a la parada del tramvia. Allà s’esperava força gent; he sentit com una parella comentava la pel-lícula que feia poc havia anat a veure. No els havia agradat gaire, pel que he pogut copsar. Però mentre ho deien no havien deixat de somriure. Al meu costat, una família, amb dos nens, carregada d’objectes de tota mena; segurament havien passat el dia en un dels parcs de la ciutat.
De tant en tant mirava la Julie, ella mirava el terra. Li notava els ulls brillants, el rostre una mica tens, suavitzat per una tènue tristesa, potser. Un rostre d'una bellesa estranya, tanmateix.
El tramvia venia ple de gent. M’ha preguntat si em trobava bé, li he contestat que sí, amb un mig somriure. M’he fixat en el seu perfil. Durant molts dies l'hauria de dibuixar mentalment. He preferit no tenir cap fotografia seva. 
En passar per la Plaça Neuve, el sol il-luminava amb generositat els edificis i els arbres; uns nens jugaven més enllà, tot era molt tranquil. Quan deixàvem la plaça, la llum del sol ha impactat sobre la seva cara. M’ha commogut i he preferit mirar cap una altra direcció. De lluny veia una part del llac, d'un blau profund i d'una calma nítida, com la mateixa tarda de diumenge. Abans de deixar el Pont du Mont-Blanc, he mirat enrere i m’he preguntat quants anys feia que aquells edificis de la riba esquerra es van construir. M'ha vingut a la ment aquella pintura de Konrad Witz que cada dia admirava i que representa un episodi de la Bíblia, en el qual, però, els personatges són simples pescadors, una mica matussers, en un espai natural sorprenentment realista per l'art de l'època: s'hi percep clarament el mateix llac de Ginebra.
Encara que no ens dèiem res hagués desitjat, però, que el trajecte no s’hagués acabat mai. Començava a distingir de lluny l’estació de Cornavin, però pensava que no ens hi aturaríem, per què, simplement, això no s’havia de donar. Només calia seguir la riba del llac i continuar el viatge més enllà de la tarda, de la nit... Sense una destinació fixa.
El tren cap a Estrasburg sortia a les set i vint. Encara quedaven vint-i-cinc minuts. Hem pres un cafè, al mateix bar de l’estació. El silenci no ens incomodava. Ja ens ho havíem dit tot i senzillament, no calia dir res més. Les mirades i els gestos parlaven per nosaltres. Sobretot la mirada.
D'una petita bossa n'he tret un llibre. Li he donat. Era una antologia de petits poemes en prosa d'un autor que ella coneixia molt bé. Se l'ha mirat, sorpresa. No s'ho esperava. M'ha dit que per no oblidar-me no calia que li hagués regalat aquest llibre. Però ara que el tenia era impossible d’oblidar-me. He callat. Tot seguit, li he dit que mentre el llegís, no em feia por que no pensés amb mi; però un cop l’hagués acabat...Pensar en això m'era insuportable. M'ha dit que potser algun dia ens tornaríem a veure; jo li he contestat que no. Era millor que no ens tornéssim a veure. Perquè després d’un retrobament hi tornaria haver un altre adéu. I senzillament no creia que estigués preparat per tornar a viure un altre cop la mateixa situació. I si algun dia ella tornava a Ginebra segurament seria per un altre motiu, potser per què hauria conegut una altra persona. Ella m’ha apartat la mirada i s’ha aixecat. Li he dit que encara era massa d’hora i que sentia haver-li dit aquelles paraules. Ha tornat a asseure’s però ja no ens hem dit res més.
Una veu llunyana anunciava el tren a Estrasburg. Faltaven deu minuts. Hem sortit del bar. Les nostres mirades han coïncidit per darrera vegada, al vestíbul de l'estació. Ha marcat el bitllet i s’ha allunyat escales avall en direcció a l'andana. Un dolor sobtat ha fet que m’apartés i sortís amb celeritat de l'edifici. No ho sé si ella s'ha girat encara una última vegada per mirar-me. Ja no ho he vist. A fora, el sol devallava, l’aire era una mica fresc. M'he assegut en un banc i observava la gent que entrava i sortia, la majoria estudiants, però també famílies que havien aprofitat el diumenge per sortir de la ciutat.
Cap a tres quarts de vuit, el tramvia em deixava a l’entrada del barri de Carouge. Només havia de caminar uns cinc minuts per arribar a la residència. El sol s'extingia, la seva llum era molt feble. Carouge és una zona tranquil-la de Ginebra, on els seus habitants semblen actuar amb una mena de quietud i de concentració admirables. A aquella hora hi havia molt poca gent. Era l’hora de sopar, i l’endemà s’havia d’anar a treballar. Quan he entrat a la residència, hi regnava un silenci absolut, d'un caire diferent, però, del que havia experimentat feia uns minuts, a l'estació. Un silenci -un enorme buit- que encara m’havia d’acompanyar durant molt de temps.


H. Gruyaert



                                              Tot té un final, fins i tot la pena.
                                              I la mirada queda aturada al vidre, com una fulla al tancat.
                                              Pots servir-te aigua. Fer dringar les claus.
                                              La soledat és la persona al quadrat.

                                                              Joseph Brodsky. ( Primers versos del poema A Urània.                                                                Traducció de Judit Díaz Barneda).


J. Brodsky (1940-1996) fou un gran poeta rus; un dels més destacats del segle XX. Fa poc temps ha aparegut una antologia de poemes seus traduïts al català, Poemes escollits, precisament a càrrec de Judit Díaz, i publicada per edicions de 1984. Una edició molt recomanable. Uns poemes d'una riquesa extraordinària. Com diu David Castillo en el pròleg d'aquesta edició, Brodsky és un arquitecte de les imatges poètiques, un geògraf de la dimensió entre l'espai i el temps.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada