diumenge, 10 de novembre de 2013

Per començar...

                                   "Home lliure, sempre estimaràs el mar"                                                                          Charles Baudelaire
  



  
El desert és un lloc eminentment solitari; pot ser un espai de reflexió, de contemplació però també d'acció. Difícilment es deixa dominar i pot ser font d'incerteses i de sorpreses, malgrat la seva aparent monotonia. Sovint no sabem distingir el seu límit i, com el mar, es caracteritza per la seva imprecisió. L'horitzó sembla anunciar-nos el pas d'una dimensió a una altra, potser una forma d'utopia que no defuig la mesura humana ni allò terrenal.
  A vegades, es converteix en un lloc de trànsit, entre la il-lusió i el desencís; un mirall on s'hi reflecteix tan la imaginació com la realitat, sense saber on comença una i on acaba l'altra.
  La vida hi és, tanmateix. S'amaga, no es mostra clarament, però sabem que és allà. Un arbre, un simple matoll o un animaló que ha sortit del cau. O bé una mica d'aigua en un riu que crèiem sec, sota una llum que adopta múltiples colors. Quan només queda el negre aleshores veiem clarament no una sinó dues o més estrelles. Si no fa vent, regna el silenci més absolut. O potser, tot plegat, és només un miratge?


Fotografia de Harry Gruyaert




  La llibertat contempla el blau*. El blau és llibertat. Com la llibertat és també una llibreria, per exemple. Llegir un llibre sense imposicions ja és un acte lliure. O els pensaments que sorgeixen lliurement, que travessen fronteres i estan al servei únicament de la pròpia consciència i de la dignitat humana. O una cultura que actua al marge de les convencions i dels límits que li confereix el sistema. Llibertat és, també, caminar a l'atzar, sense presses, dirigint la mirada a allò extern o simplement al nostre interior a la recerca d'alguna cosa inconeguda. Com el flâneur, en el seu vagareig gairebé etern, immers en els seus pensaments secrets que no gosa dir a ningú. Però en la seva actitud solitària sempre està disposat a trobar unes paraules càlides per a l'amistat i l'amor.
  Per a ell, la ciutat també pot ser un immens desert, amb tota la seva ambivalència, i és en el capvespre on tornarà a trobar aquell blau (en el taronja o en el vermell, fins i tot) que s'apropa a les enormes possibilitats i matisos del gris i que ell identifica com una mena de llibertat que no sap ben bé definir. I acaba dubtant de gairebé tot.

                                             

                                                                   
Ernst Haas  (1959).

              

 *Alexander Blok.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada