dissabte, 7 de desembre de 2013

La vida somiada...


       
"Dues papallones extraviades i inconscients en una ciutat sense mirada"
                                                                                             
                                                                                       Patrick Modiano 


                                         
                                   
                         LA VIDA SOMIADA DELS ÀNGELS




Fa quinze anys, l'any 1998, es va estrenar a França la primera pel-lícula d'un director que fins llavors només havia realitzat uns quants curtmetratges, Erick Zonca. El film es titulà La vie rêvée des anges (La vida somiada dels àngels). Pocs mesos després, a principis del 1999, el film arribava a les sales de cinema del nostre país. Fou molt elogiada, tan pel públic com per la crítica, i fou premiada en diversos certàmens, entre els quals el del Festival de Cannes.

A vegades, moltes de les empremtes que ens deixa la vida i que en el seu moment ens van impactar d'una forma perceptible s'acaben esmorteïnt o apagant del tot amb el pas del temps. Aquest fet no és gens estrany. La causa pot ser que el senyal que ens varen deixar no tingué la profunditat que sospitàvem o bé, degut a l'allau d'informació que ens envolta, noves idees o imatges substitueixen les que ja hi havien, les quals acaben caient malgrat no haver assolit encara un estat de maduració suficient. Tanmateix, per què la contemplació d'una determinada obra d'art, d'un paissatge o d'un somriure dibuixat en un rostre, per exemple, continuen gravats en el nostre interior, tot i haver passat tants anys? Per a mi, això continua amagant un misteri i el fet que poguem conviure amb aquesta experiència és una de les meravelles, crec, que ens regala l'existència. 

Élodie Bouchez
És el cas, per exemple, de la pel-lícula que he esmentat i que comentaré, breument, tot seguit. 
La història commovedora que relata conté una força i una intensitat tan grans que, malgrat el temps transcorregut, continua sòlidament impresa a la meva memòria. Especialment inoblidable el paper que realitzen les dues actrius protagonistes: Élodie Bouchez (Isa) i Natacha Régnier (Marie). Poques vegades he vist en el cinema una interpretació que m'ha arribat tan endins: una naturalitat i un registre de sentiments admirables. Tot desprèn una emoció pura, transparent. 

En una ciutat mitjana europea, serem testimonis de l'encontre entre dues noies solitàries i de caràcters oposats. Isa, malgrat la hostilitat de l'entorn, immersa en la precarietat laboral, manté una actitud alegre i optimista, amb unes enormes dosis de generositat i solidaritat. Marie, d'un caràcter més esquiu i irritable, una personalitat potser més fràgil i vulnerable, feta d'una membrana excessivament sensible al dolor que li provoca la mateixa vida i en particular la relació que té amb un noi, el qual li amaga les seves veritables intencions.
En el fons, el film planteja la difícil recerca de l'amor, la necessitat d'afecte i de sentir-se plenament estimat. Només d'aquesta manera les ferides es poden guarir. Si més no en part. Com diu John Berger, si hi hagués algú en aquest món sense ferides, viuria sense desig*. Però també tenim la solidaritat, que apareix sovint sense desitjar-la, i és una altra manera de sentir la bellesa intangible de l'existència. En tot cas, una bella i trista història sobre la solitud i l'amistat; amb moments d'humor, també, i amb un final on s'entreveu una petita llum i on s'albira un futur una mica millor.

Es nota que el director estima els seus personatges i nosaltres no podem evitar tampoc sentir un afecte especial  i fins i tot una certa compassió envers l'Isa i la Marie; una compassió més propera a una condició fraternal de solidaritat que a una altra dominada per la caritat o la llàstima, que moltes vegades no porten enlloc. 
Les paraules de Patrick Modiano que encapçalen aquest escrit, extretes d'un dels seus llibres ( Un pedigree), crec que poden definir, malgrat la seva brevetat, l'estat de les dues protagonistes; això sí, sempre que de la paraula inconsciència n'extreiem el sentit positiu, potser no molt allunyat d'altres termes com la innocència o la ingenuïtat.
 
Natacha Régnier
Tot i no ser estrictament una pel-lícula social ( ja que la seva riquesa va molt més enllà, com ja hem dit) sí que s'hi percep una crítica de la societat contemporània i d'unes formes laborals inestables i injustes. El film, desproveït de banda sonora, només incorpora una peça musical als crèdits finals. L'autoria és de Yann Tiersen, un dels primers treballs que va fer en el cinema, abans d'Amélie.
Erick Zonca només ha dirigit, a part de La vie rêvée des anges, dues pel-lícules més, entre les quals cal destacar també Le petit voleur ( El petit lladre). Élodie Bouchez i Natacha Régnier han treballat en d'altres pel-lícules posteriorment, amb una trajectòria força brillant. La primera també ha participat en sèries de televisió, mentre que la segona ha fet incurssions en el món de la música; per exemple, va col-laborar en un dels millors treballs de Yann Tiersen, "L'absente".


Per acabar també m'agradaria esmentar una altra pel-lícula estrenada l'any 1999, Rosetta, dels germans Dardenne, que en certa manera comparteix amb el primer film un component de crítica social i una situació de solitud i de desarrelament. La protagonista (extraordinària també Émilie Dequenne) és una noia que intenta trobar un treball digne per no caure en la marginació i en l'exclusió social. Un film també d'una gran qualitat i que ens convida a una atenta reflexió sobre la societat actual.
Quan de tant en tant evoco algunes de les pel-lícules que m'han impressionat més, sempre acaben sortint La vie revée des anges i Rosetta. M'és impossible d'oblidar-les.


* Del llibre Esa belleza, de John Berger i de Marc Trivier, publicat per Bartleby Editores i amb traducció de Jaime Priede, una breu reflexió sobre l'obra escultòrica d'Alberto Giacometti.




 
   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada