dilluns, 30 de desembre de 2013

Iehuda Amikhai

                                                        



Iehuda Amikhai (1924-2000) és un dels grans poetes del segle XX. Va néixer a Würzburg, Alemanya, en el si d'una família de profundes arrels religioses. Tanmateix, anys després, ja en la seva maduresa, afirmava: "La religió és bona pels nens perquè té un món complet d'imaginació, de llegendes i de fantasia, però als quinze anys vaig deixar de creure. Avui no sóc religiós en absolut, no m'ha quedat res de la religiositat de la meva infància".  El 1935 emigrà a Palestina (curiosament el mateix any que Lea Goldberg), amb els seus pares i la seva germana. També la família directa per part de pare i mare van emigrar. Això féu que l'Holocaust no el colpís d'una forma directa i traumàtica. Però és evident que un fet d'unes dimensions tan brutals influí d'alguna manera en la seva obra i personalitat.
L'experiència de la guerra ( Segona Guerra Mundial, Guerra de la Independència del 1948...), amb el seu dolor i sofriment, es visualitza clarament en els seus primers poemes per donar lloc a una temàtica més íntima on l'amor hi és molt present.
El 1944 succeí un fet que en certa manera canviaria la seva vida: "Els britànics tenien biblioteques mòbils i durant una tempesta de sorra van bolcar els furgons i els llibres van quedar engolits per la sorra. Vaig començar a excavar i vaig ensopegar amb una antologia de poesia anglesa: Eliot, Auden, Dylan Thomas. Fins aquest moment mai no havia escrit poesia. Quan vaig llegir el llibre vaig sentir que jo podia fer això no massa pitjor que ells". 
Quan acaba la guerra comença a estudiar literatura i posteriorment exercirà com a professor d'institut.
Amikhai és un virtuós en l'expressió d'un sentiment, en trobar una paraula precisa per a una determinada acció de la vida quotidiana i aconsegueix elaborar brillantment una síntesi que enclou l'existència simultània d'elements oposats. El seu llenguatge col-loquial, sense pretensions, i l'elecció dels temes que exposa afavoriren, sens dubte, la seva condició de poeta proper, d'una enorme popularitat al seu país i també en d'altres racons del planeta, sense deixar de ser rigorós ni de renunciar a una qualitat literària ni a una coherència personal, malgrat els atacs de la crítica conservadora.
Implicat en el procés de pau amb els palestins, la seva escriptura, malgrat que no va poder canviar massa les coses ( el paper reservat a la literatura encara és bastant humil), potser sí que va ajudar a guarir o en tot cas a apaivagar algunes ferides que colpeixen, de tant en tant, l'ésser humà.

A continuació us deixo una mostra d'uns quants dels seus poemes:
   

                                               Sis poemes a Tamar                                                  

                                                           a)

                                           La pluja parla en silenci,   
                                           ja pots dormir.                                                                                                                               
                                            
                                           Al costat del llit, fressa d'ales d'un diari.                 
                                           No hi ha cap més àngel.                             

                                           Matinaré i subornaré el nou dia,
                                           perquè ens sigui favorable.




Banksy

Plou damunt el camp de batalla 


Plou damunt els meus companys;
damunt els vius
que es tapen el cap amb una manta,
i damunt els morts, 
que ja no es tapen. 
  




                                                     
                                       Oblidar algú                                         


                                 Oblidar algú és com
                                       oblidar-se d'apagar el llum de la terrassa       
                                       i deixar-lo encès de dia.
                                       Però també és per la llum
                                       que recordes.


 
Fotografia de Harry Gruyaert





Banksy
     Jerusalem 1985

Pregàries entaforades a les escletxes
del Mur de les Lamentacions,
paperets arrugats i comprimits.

Per contra, un paper clavat
a la vella porta de ferro
mig coberta per un gessamí:
"No he pogut venir,
espero que ho entenguis."


 


                                          
                                   Poema d'amor i de dolor                              

                             Tot el temps que vam estar junts
                                  fórem com unes bones i útils tisores.

                             Després de separar-nos vam tornar
                                  a ser dos esmolats ganivets
                                  clavats a la carn del món
                                  cadascú al seu lloc. 


                                                Qui oblida 

                                  Qui oblida algú,
                                  n'oblida tres: la persona,
                                  el nom del carrer on viu
                                  i la persona que dóna nom al carrer.

                                  No cal que ploris.
                                  Allà hi havia dos eucaliptus. De segur
                                  que han crescut. Va ser tot just
                                  quan vesprejava. No cal que ploris.

                                  Ara tot s'ha asserenat,
                                  i ho veus normal, millor i no tan dolorós,
                                  com un pare que cria sol un fill petit,
                                  com un fill petit que creix sol amb un pare. 


  Aquests poemes formen part de l'antologia de I. Amikhai, Clavats a la carn del món, editada per Proa i amb traducció de Manuel Forcano.



                                       El mar y la playa


                        El mar y la playa estan siempre juntos. Los dos
                        quieren aprender a hablar, aprender a decir
                        una sola palabra. El mar quiere decir "playa"
                        y la playa quiere decir "mar". Se acercan, llevan
                        millones de años acercándose a la palabra, a la pronunciación
                        de la palabra. Cuando el mar diga "playa" 
                        y la playa diga "mar",
                        llegará la redención al mundo,
                        volverá el mundo al caos.

  Traducció de Raquel García Lozano ( poema inclòs en l'antologia, Un idioma, un paisaje, publicada per Hiperión). De l'acurada introducció d'aquest llibre que ha realitzat la mateixa traductora n'he extret la informació biogràfica essencial del poeta exposada més amunt.
   

    
                          
Édouard Boubat (1956)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada