M'agradaria pensar que algun dia seré feliç

                                                       

                                                                 La mer des soirs d’été s’effeuille sur le sable

                                                                                     Jean de La Ville de Mirmont

  

  Jean de La Ville de Mirmont va viure pocs anys. L’explosió d’un obús el va sepultar en una de les trinxeres de la I Guerra Mundial. Només va tenir temps d’escriure uns quants poemaris i una novel-la breu, Les dimanches de Jean Dézert. Com ell, el protagonista de l’obra és un funcionari parisenc de vida grisa que viu a la rue du Bac. 

Sempre va desitjar escapar d’aquesta condició de buròcrata a la Prefectura del Sena. No podia deixar d’escriure poemes però tampoc buscava la glòria literària. Com assenyala el també escriptor i amic François Mauriac en el pròleg del llibre, Mirmont tenia una obsessió: el viatge, la partença, no sabia on. Sempre esperava que sorgís alguna cosa. Suposo, doncs, que com d’altres joves, artistes o no, l’esclat de la guerra significà una novetat, la possibilitat de viure una experiència diferent que havia de capgirar un món caduc. Els mateixos camps de batalla on també van sucumbir Franz Marc, August Macke, Georg Trakl, Ernst Stadler o Apollinaire, entre d’altres. 

  Mirmont, abans de marxar al front, deixa uns versos, que troba la seva mare:

                  

                   Cette fois, mon cœur, c'est le grand voyage;              
                   Nous ne savons pas quand nous reviendrons.
                   Serons-nous plus fiers, plus fous ou plus sages?
                   Qu'importe, mon cœur, puisque nous partons!
                   Avant de partir, mets dans ton bagage

                   les plus beaux désirs que nous offrirons.
                   Ne regrette rien, car d'autres visage

                   Et d'autres amours nous consoleront.
                   Cette fois, mon cœur, c'est le grand voyage.

           

  Els seus poemes que formen el recull L’Horizon chimérique van ser musicats per Gabriel Fauré, en una de les seves darreres composicions abans de morir.

Pablo Picasso. La vida (fragment).

  Jean Dézert té una certa semblança amb la figura del flâneur baudelairià: una apetència pel vagarejar urbà, un cert malestar existencial, immers en l’abúlia i la rutina diàries. Té, així mateix, inquietuds literàries. Li agrada escriure alguns poemes mentre resta a la feina i també prendre, de tant en tant, una sèrie de notes que descriuen alguns esdeveniments de la seva vida quotidiana. De fet, pel seu aspecte exterior, hom diria que és una persona com n’hi ha tantes: “A menos de tropezar con él, nadie lo distinguiría entre la multitud, de tan incoloro como va vestido (...) Sus pies caben cómodamente en unos zapatos cansados.” La seva vida és mediocre. No té grans ambicions, és modest i amb poca imaginació. Només espera els diumenges. És com obrir una finestra i contemplar un paisatge divers i sorprenent: “El domingo es la vida entera para Jean Dézert. A él le gusta ese día que pocas personas comprenden. Él no se cansa de recorrer y errar a lo largo de los grandes bulevares. Si estuviera casado, empujaría un cochecito de niños, como un papá cualquiera”. Viu amb resignació i amb paciència. Saber esperar també pot ser una virtut. 

  Dézert té un grau de parentiu amb Bartleby i amb alguns dels personatges de Robert Walser i de Kafka. El divorci entre l’home i la seva vida, és a dir, el sentiment de l’absurd, s’expressa a la perfecció en aquestes paraules: “Ha empezado la lluvia, lluvia de otoño, sin remisión, definitiva. Llueve en todas partes, en París, en las afueras, en las provincias. Llueve en las calles y en las plazas, sobre los simones y sobre los transeúntes, sobre el Sena, que no lo necesita. Unos trenes salen de las estaciones silbando; otros los substituyen. Hay gente que se va, gente que vuelve, gente que nace y gente que muere. El número de almas seguirá siendo el mismo. Y llegó la hora del aperitivo”. Només té un amic, León Duborjal, perquè “ambos cenan en el mismo local desde hace casi tres años (...) Cada uno es para el otro un accesorio de la comida; uno habla, el otro escucha”. 

En el seu diari, un dia hi escriu: “Hacia las seis y cuarto, llaman a la puerta. Una distinguida joven, vestida de luto, pregunta por monsieur Moureau, el abogado en prácticas. Es en el piso de abajo. Yo soy Jean Dézert. ¿Quien vendría a verme a mi?" O també simples notes com aquesta d’un 14 de juliol: “Había banderas en Notre-Dame y bandas de música en las plazas. Pero yo no sé bailar...”.

Fotografia de Brassaï.

  Un dia, però, agafa uns quants prospectes del carrer que l’informen sobre diversos actes lúdics i decideix apuntar-s’hi. Així que, en un diumenge qualsevol, assisteix a uns banys calents, entra en una barberia, menja en un restaurant vegetarià i acaba el dia en una farmàcia assistint a una conferència sobre higiene sexual. Fins que un dia (naturalment havia de ser un diumenge) coneix una noia, Elvire Barrochet, capritxosa i una mica boja. Aquest capítol l’encapçala una frase de Gerard de Nerval: “Esas chicas falaces nos hicieron emprender una ruta muy extraña; conviene añadir que estava lloviendo”. Les converses i les situacions viscudes tenen una ironia i una tristesa d’una finor extraordinàries: “Yo también tengo canciones. Hay una que canto cuando estoy triste. Después de cantarla, estoy todavía más triste. Pero entonces se trata de una tristeza poética”. S’enamoren, o això sembla, i s’acaben comprometent: “Yo me prometí porque me di cuenta de que eso la divertía. El resto tiene tan poca importancia...”. Les coses poden canviar, però tot s’acaba quan Elvire descobreix que ell té la cara molt llarga. La il-lusió s’esvaeix, la vida torna a ser com abans; aquesta vegada, però, Dézert se’n va de farra, s’emborratxa i decideix suïcidar-se: “Escogió un domingo a fin de no faltar a la oficina”. Pobre Jean Dézert, ni això va poder fer, “incapaz de morir del todo”. 

  

-Los domingos de Jean Dézert. Jean de La Ville de Mirmont. Prefaci de François Mauriac. Traducció de Lluís M. Todó. Editorial Impedimenta. 2009.