dilluns, 10 de juliol de 2017

Desconcertant Simone Weil


                                                                            Un cor capaç de bategar amb l'univers sencer.

                                                                                        Simone Pétrement (sobre Simone Weil).


El títol, aquest cop, l'he manllevat d'Archipiélago, una publicació cultural de notable qualitat que, com tantes d'altres, va deixar d'existir, malauradament, ja fa uns anys. Doncs bé, aquest mot va servir per encapçalar el monogràfic que va dedicar a la pensadora francesa (número de setembre-octubre de 2000), en l'hora foscant, doncs, del segle XX. Sí, desconcertant Simone Weil, per allò que té el seu corpus filosòfic d'aliatge resplendent fet alhora de lucidesa, al-lucinació, contradicció, estranyesa. En una època dramàtica i turbulenta no va acabar d'encaixar del tot en cap sistema ideològic, social o religiós. Fou, essencialment, un esperit lliure, flagell de dogmatismes i de revolucions abstractes, alienes a l'home concret. Pacifista, anarquista, mística...Sí, desconcertant Simone Weil. 


Simone Weil (1909-1943).
D'origen jueu, les classes d'Alain, filòsof compromès amb la pau i de tarannà antifeixista, van tenir una forta influència en ella. Sí, hi havien els opressors i els oprimits. I no s'havia de ser neutre. Simone Weil va creure, a més, que no hi podia haver pensament sense acció. El seu combat, doncs, l'exercirà al costat dels menys afavorits, amb integritat i sincera compassió. Així orientà la seva vida a comprendre la dissort i la desgràcia humanes. L'anhel de justícia, de veritat i de bellesa la portaran fins a uns límits difícilment suportables. 
La trobem, en una primera etapa, compromesa en activitats sindicals, llibertàries i revolucionàries. Més endavant, el seu interès recaurà, sobretot, en aspectes espirituals i místics.
Treballà de ben jove en una fàbrica (la Renault), per poder copsar, en carn pròpia, la duresa del treball. Aquesta experiència va influir en les seves primeres obres La condició obreraReflexions sobre les causes de la llibertat i de l'opressió social, una anàlisi crítica del capitalisme i també del marxisme, des d'una òptica més aviat llibertària. Les qüestions religioses, són exposades, per exemple, en obres com La gravetat i la gràcia. Altres textos d'enorme interès són L'arrelament o bé els Pensaments desordenats.
En plena Segona Guerra Mundial abandona França i es dirigeix primer a Nova York i després a Londres, on s'ofereix com a voluntària per a diverses accions de la Resistència. Afeblida a causa d'una alimentació deficient, una feina exigent i una tuberculosi diagnosticada massa tard, mor, amb només trenta-quatre anys, al sanatori anglès de Grosvenor. 


Simone Weil i la Guerra Civil espanyola


El 8 d’agost de 1936 Simone Weil arriba a Barcelona. Ho ha fet amb tren, des de París. Ha vingut amb el carnet de periodista, tot i que no exercirà com a tal. Weil contacta amb Julian Gorkin, dirigent del POUM, amb la intenció de buscar en Joaquim Maurín, cunyat del seu amic Boris Souvarine, que havia desaparegut els primers dies en zona feixista, a La Corunya. Quan això no és possible, Weil s'allista a la columna Durruti, formada per 22 homes. Llibertària i antifeixista, té simpaties pel moviment obrer i la CNT. 

La revolució ha triomfat. Hi ha molta exaltació i fa calor. Tothom hi és acceptat. D’aquí uns dies podrà comprovar, per experiència pròpia, com al costat de persones idealistes i de bon cor, també s’hi refugien criminals i persones amb un gust especial per la revenja. Però hi ha moments que els primers, fins i tot, quan són enmig de la multitud, també queden contagiats per l'entusiasme general. Weil no tindrà l’oportunitat de matar, però se sentirà moralment còmplice d’alguns crims. 

En un fragment de la seva famosa carta a Bernanos ens diu: “La CNT, la FAI eren una barreja sorprenent on s’admetia qualsevol, i on, en conseqüència, s’hi trobaven la immoralitat, el cinisme, el fanatisme, la crueltat, però també l’amor, l’esperit de fraternitat, i sobretot la reivindicació d’aquell honor tan admirable propi dels homes humiliats; em semblava que els que hi arribaven animats per un ideal, el feien prevaler contra els qui estimulaven el gust per la violència i el desordre”.

Les primeres impressions quan arriba a Barcelona, recollides en el seu Diari d’Espanya, no són molt diferents de quan hi havia estat feia tres anys.“Els cafès estan oberts, encara que menys freqüentats que de costum... Efectivament, res no ha canviat, excepte un petit detall: el poder està en mans del poble”.  S’encomana d’un “ambient extraordinari”, de carrers “feliços”, on aquells que “sempre han obeït, ara assumeixen responsabilitats”... Però això també té els seus inconvenients, en el moment, per exemple, que es “donen fusells carregats a nois de disset anys enmig d’una població desarmada.” Com es comporten els homes quan tenen una arma entre les mans? 

Tres anys abans (1933). Fa poc que ha conegut Boris Souvarine, un crític “avant lettre” de la Rússia soviètica, de la burocràcia i de la “dictadura del secretariat”. Simone col-labora a la seva revista “La critique social”. Aquí escriu, en aquest mateix any, les seves Reflexions sobre la guerraon referma les seves posicions pacifistes, en la denúncia de l’opressió sobre l’individu en nom de la guerra i en l’etern combat entre el pensament individual i la col-lectivitat, entre d’altres aspectes.

En els dies d'aquesta primera visita a Barcelona, escriu el text Perspectives (es publicarà a "La Révolution Prolétarienne"): “Nadie en el mundo puede impedirnos ser lúcidos”. Gaudeix com mai del sol, nedant i contemplant el cel estrellat fins ben avançada la nit. Es desplaça també a València, on s’interessa pel funcionament no burocràtic del sindicat d'estibadors del port, del qual, afirma, que es troba molt a prop del seu ideal. En una ocasió surt en barca amb Aimé Patri, l’amic trotskista que l’acompanya, fins a l’alba. Coincideixen amb un pescador que havia estat a la Setmana Tràgica, a Barcelona, cremant esglésies: “Ellos (los curas) no nos han enseñado a leer”.

Als 13 anys, Simone va tenir una crisi, volia morir, pensava que era mediocre i que no assoliria mai la veritat perquè no tenia una ment suficientment dotada per això. "La veritat, tanmateix, no està reservada només als grans talents, és el resultat d’un desig sincer".

Tornem al 1936. Moltes vegades s'ha discutit aquesta qüestió: El pacifisme de Weil fou coherent amb la seva participació a la Guerra Civil espanyola? Ho intenta explicar en la carta a Bernanos: “A mi no m’agrada la guerra; però el que sempre m’ha horroritzat més de la guerra, és la situació dels que es troben la rereguarda”. Més endavant, Weil, ja no va sentir la necessitat de participar en una guerra que “ja no era, com m’havia semblat al principi, una guerra de camperols afamats contra propietaris terratinents i contra un clergat còmplice d’aquests últims, sinó una guerra entre Rússia, Alemanya i Itàlia”. 


Nen de Vicién (Osca), 1937. Fotografia de Kati Horna.
A mitjans d’agost se’n va al front d’Aragó, a Pina de Ebro. Quan hi arriba fa algunes preguntes als camperols...

-Hi havia molt d’odi contra els rics?
-Sí, però n’hi havia més entre els pobres”.

Té una arma entre les mans; ja abans de marxar al front, a Barcelona, s’havia deixat fotografiar, a la Rambla, amb un fusell a l’esquena... En una de les pràctiques de tir que realitza pels voltants de Pina, escriu: “Me tumbo en pleno barro para disparar al aire. Al cabo de unos minutos, nos levantamos”(...) “No me he emocionado en absoluto”.

En una carta al pare Perrin, Weil li diu que els crims l’horroritzaven però que no li sorprenien, ja que percebia en sí mateixa la possibilitat de cometre’ls. I confessa que és justament aquesta percepció allò que li causava horror.

En un altre moment escriu: “Me tumbo sobre la espalda, miro las hojas, el cielo azul. Un día muy bello. Si me cogen, me mataran...pero es merecido. Los nuestros han derramado mucha sangre. Soy moralmente cómplice”. Això no vol dir, però, que no fos necessari continuar lluitant, amb totes les forces, contra el feixisme i l'opressió. Aquest compromís es va mantenir ben arrelat, fins i tot quan deixà de participar a la guerra.


Més endavant a La persona y lo sagrado (inclòs en els Escrits de Londresescriu: “En cada hombre hay algo sagrado. Pero no es su persona. Tampoco es la persona humana. Es él, ese hombre, simplemente. Ahí va un transeúnte por la calle, tiene los brazos largos, los ojos azules, un espíritu por el que pasan pensamientos que ignoro, pero que quizá sean mediocres. Ni su persona , ni la persona humana en él, es lo que para mí es sagrado. Es él. Él por entero. Los brazos, los ojos, los pensamientos, todo. No atentaré contra ninguna de esas cosas sin escrúpulos infinitos".

“El mal que hi ha en nosaltres només pot veure’s disminuït per la mirada dirigida cap a una cosa perfectament pura” (Els pensaments desordenats).  

Segons Antoine Giménez, company de la columna Durruti, allà al Front, Simone és destinada un dia a la cuina i pateix un accident en posar el peu damunt d’una paella amb oli que bull i que estava enterrada a terra. És ingressada a l’hospital Terramar de Sitges, recuperant-se de les ferides; s’hi està un mes. Inicialment aquell edifici havia estat un hotel, però durant els primers dies d’agost havia estat transformat en un hospital militar. El 25 de setembre de 1936, el seu pare, un metge reconegut, viatja a Sitges. En no poder curar-li les ferides, davant la precarietat del centre mèdic, tornen a França. S’estarà de baixa uns mesos. No tornarà mai més a Espanya.

Durant l’estada a Sitges, escriu aquestes notes i que sortiran en el mateix Diari d'Espanya: "Hispano. Fusilado director, 4 obreros”. “Condiciones morales muy malas”.

“La historia es un tejido de bajezas y crueldades donde de tarde en tarde brillan unas gotas de pureza. Ocurre así ante todo porque entre los hombres hay poca pureza, y además porque la mayor parte de esta poca pureza permanece oculta”. (Echar Raíces; L'arrelament, en català).


Sí, desconcertant Simone Weil. Què hauria dit sobre la nostra època? Per què continuen sent el seu pensament i la seva actitud tan necessaris?






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada