dilluns, 29 de juny del 2015

Sempre hi ha algú que t'espera

  
  
  Temptejo altre cop la noció d'amistat a través d'un llibre que en parla explícitament. Més que acotar-la, cal deixar que voli lliurement. Em posaré, doncs, a divagar una mica sobre això. D'alguns conceptes trobo que se n'abusa en excés; la llibertat, per exemple, però també de l'amistat. En aquest cas, em permeto fer categories. Caldria tenir cura a no posar en un mateix sac amics, coneguts i saludats, com deia en Pla. I entre els amics els que ho acaben sent en un sentit més profund i sincer. Una mena de reivindicació, si voleu, de la vàlua i del prestigi d'un vincle afectiu canviant, sobretot en èpoques d'amistats virtuals. No ens ha de fer mandra cercar i utilitzar la paraula exacta per definir cada relació o situació que ens trobem a la vida. No és fàcil, però potser en algun cas podríem inventar-nos algun terme que pogués descriure amb més precisió un sentiment imprevist i poc clar (estic pensant, per exemple, en el verb amistar). No deixa de ser una mena de joc divertit. En l'afany per posar nom a tot (amb voluntat conscient o no d'uniformitzar) no pensem que potser allò que hem classificat com a tal no s'adiu ben bé a una realitat, sovint incerta. 

Le Pont Neuf, París. Brassai.
  Deixar de banda la simplicitat o la banalitat quan parlem d'aquests temes no és incompatible amb l'humor. De dolor, naturalment, també n'hi ha. No saps perquè allò que funcionava tan bé, de sobte ha fet figa. Però les esquerdes no han sorgit espontàniament, eren allà i alguna cosa, probablement, ja intuíem. Però també, en algun moment, l'amistat pot haver traspassat la línia que la separava de l'amor. Potser n'exigim massa d'algunes coses? Qui s'imposa ell mateix un nivell d'exigència o de compromís davant de certs conceptes o actituds, no té dret també de demanar-los als altres? Potser no. Rotundament, no. Hom no pot deixar de ser com és, però sí incloure una certa relativització a determinats valors de la seva existència. No és bo ser dogmàtic. Cal acceptar l'altre com és. Una vida finita i la certesa, per alguns, que només tenim aquest món, ens prescriu, com a mínim, una altra evidència en un mar ple d'incerteses: l'ànsia d'estimar, fugir d'una solitud no volguda, sentir que tens la confiança i la solidaritat d'una altra persona. Els mateixos sentiments que tu també pots sentir per ella.
  
  El llibre en qüestió ja no es troba a les llibreries (com a mínim l'edició catalana, publicada per Empúries l'any 2000 i amb traducció de Maria Simon), però sí en algunes biblioteques. El seu títol és Elogi de l'amistat, de Tahar Ben Jelloun, un autor de reconeguda trajectòria literària i alhora compromès amb els problemes del nostre temps. Nascut a Fes, Marroc, l'any 1944 però resident des de fa molts anys a França, ens parla en aquesta breu obra d'alguns dels amics que l'han acompanyat al llarg de la seva vida. He fet una selecció d'alguns fragments curts, més aviat són frases que poden viure independentment, tot i el risc en treure-les del seu context. En tot cas, si podeu, no deixeu de llegir el llibre sencer:

L'amistat no pot existir sense reciprocitat a l'hora d'escoltar.
 

Les nostres trobades eren escasses però d'una intensitat excepcional.
 

Les ferides d'amistat són inconsolables.
 

Respectar una dona és poder-s'hi plantejar l'amistat, cosa que no exclou ni el joc de la seducció ni, fins i tot, el desig i l'amor en alguns casos.

Dóna sempre sense esperar res a canvi ( en referència a una amiga seva, Odette).

 La Leïla té els ulls plens de llum. Les seves rialles són un do de la bondat. La seva és una gran amistat.

Scarlett Johansson i Thora Birch en una escena de Ghost World.

Exigència amical: dir el que es pensa sense ferir, és clar.

La Jo reivindica la transparència i la franquesa.
 

L'amistat no es diu, es viu. És presència.
 

Sempre disposat a ajudar els altres, no demana mai que l'ajudin (en referència a un altre amic).

L'amor assoleix la maduresa i la serenitat si l'amistat l'ajuda. Cal temps, generositat i lucidesa.

Sempre present però mai pesada, aquesta hauria de ser la divisa de qualsevol amistat.

Només hi pot haver amistat de debò entre gent de bé ( Ciceró dixit).


  Per acabar us esmento dues pel-lícules esplèndides que tot i ser molt diferents entre si, tenen l'amistat com un dels seus temes principals:


Ghost World (2001), de Terry Zwigoff, amb Thora Birch, Scarlett Johansson i Steve Buscemi. Basada en el còmic del mateix nom de Daniel Crowes, és una comèdia àcida gens convencional que segueix el vaivé de dues adolescents que no acaben de trobar el seu lloc en el món, amb una visió molt crítica sobre la societat consumista actual. Una d'elles, Enid (T.Birch), estableix una peculiar relació d'amistat i d'amor amb un individu solitari i malcarat, col-leccionista de discos antics. Una entranyable pel-lícula que explora altres formes de relació amistosa basades en la comprensió i la sinceritat. Magnífica la interpretació dels tres actors principals.


Au revoir les enfants (1987), de Louis Malle, amb Gaspard Manesse i Raphäel Fetjö, entre d'altres. Irène Jacob, una de les grans actrius franceses de les dues darreres dècades, va debutar amb aquest film. En bona part autobiogràfica, Malle hi descriu l'amistat progressiva entre dos nens, un d'ells jueu, a punt d'entrar en l'adolescència, que coincideixen en un internat catòlic francès durant la Segona Guerra Mundial. La fidelitat, la traïció o la literatura com a refugi i plaer són d'altres dels temes que aborda Malle, sempre en una forma continguda no exempta d'emoció, amb un dels finals més colpidors de la història del cinema.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada