M'agradaria pensar que algun dia seré feliç

                                                       

                                                                 La mer des soirs d’été s’effeuille sur le sable

                                                                                     Jean de La Ville de Mirmont

  

  Jean de La Ville de Mirmont va viure pocs anys. L’explosió d’un obús el va sepultar en una de les trinxeres de la I Guerra Mundial. Només va tenir temps d’escriure uns quants poemaris i una novel-la breu, Les dimanches de Jean Dézert. Com ell, el protagonista de l’obra és un funcionari parisenc de vida grisa que viu a la rue du Bac. 

Sempre va desitjar escapar d’aquesta condició de buròcrata a la Prefectura del Sena. No podia deixar d’escriure poemes però tampoc buscava la glòria literària. Com assenyala el també escriptor i amic François Mauriac en el pròleg del llibre, Mirmont tenia una obsessió: el viatge, la partença, no sabia on. Sempre esperava que sorgís alguna cosa. Suposo, doncs, que com d’altres joves, artistes o no, l’esclat de la guerra significà una novetat, la possibilitat de viure una experiència diferent que havia de capgirar un món caduc. Els mateixos camps de batalla on també van sucumbir Franz Marc, August Macke, Georg Trakl, Ernst Stadler o Apollinaire, entre d’altres. 

  Mirmont, abans de marxar al front, deixa uns versos, que troba la seva mare:

                  

                   Cette fois, mon cœur, c'est le grand voyage;              
                   Nous ne savons pas quand nous reviendrons.
                   Serons-nous plus fiers, plus fous ou plus sages?
                   Qu'importe, mon cœur, puisque nous partons!
                   Avant de partir, mets dans ton bagage

                   les plus beaux désirs que nous offrirons.
                   Ne regrette rien, car d'autres visage

                   Et d'autres amours nous consoleront.
                   Cette fois, mon cœur, c'est le grand voyage.

           

  Els seus poemes que formen el recull L’Horizon chimérique van ser musicats per Gabriel Fauré, en una de les seves darreres composicions abans de morir.

Pablo Picasso. La vida (fragment).

  Jean Dézert té una certa semblança amb la figura del flâneur baudelairià: una apetència pel vagarejar urbà, un cert malestar existencial, immers en l’abúlia i la rutina diàries. Té, així mateix, inquietuds literàries. Li agrada escriure alguns poemes mentre resta a la feina i també prendre, de tant en tant, una sèrie de notes que descriuen alguns esdeveniments de la seva vida quotidiana. De fet, pel seu aspecte exterior, hom diria que és una persona com n’hi ha tantes: “A menos de tropezar con él, nadie lo distinguiría entre la multitud, de tan incoloro como va vestido (...) Sus pies caben cómodamente en unos zapatos cansados.” La seva vida és mediocre. No té grans ambicions, és modest i amb poca imaginació. Només espera els diumenges. És com obrir una finestra i contemplar un paisatge divers i sorprenent: “El domingo es la vida entera para Jean Dézert. A él le gusta ese día que pocas personas comprenden. Él no se cansa de recorrer y errar a lo largo de los grandes bulevares. Si estuviera casado, empujaría un cochecito de niños, como un papá cualquiera”. Viu amb resignació i amb paciència. Saber esperar també pot ser una virtut. 

  Dézert té un grau de parentiu amb Bartleby i amb alguns dels personatges de Robert Walser i de Kafka. El divorci entre l’home i la seva vida, és a dir, el sentiment de l’absurd, s’expressa a la perfecció en aquestes paraules: “Ha empezado la lluvia, lluvia de otoño, sin remisión, definitiva. Llueve en todas partes, en París, en las afueras, en las provincias. Llueve en las calles y en las plazas, sobre los simones y sobre los transeúntes, sobre el Sena, que no lo necesita. Unos trenes salen de las estaciones silbando; otros los substituyen. Hay gente que se va, gente que vuelve, gente que nace y gente que muere. El número de almas seguirá siendo el mismo. Y llegó la hora del aperitivo”. Només té un amic, León Duborjal, perquè “ambos cenan en el mismo local desde hace casi tres años (...) Cada uno es para el otro un accesorio de la comida; uno habla, el otro escucha”. 

En el seu diari, un dia hi escriu: “Hacia las seis y cuarto, llaman a la puerta. Una distinguida joven, vestida de luto, pregunta por monsieur Moureau, el abogado en prácticas. Es en el piso de abajo. Yo soy Jean Dézert. ¿Quien vendría a verme a mi?" O també simples notes com aquesta d’un 14 de juliol: “Había banderas en Notre-Dame y bandas de música en las plazas. Pero yo no sé bailar...”.

Fotografia de Brassaï.

  Un dia, però, agafa uns quants prospectes del carrer que l’informen sobre diversos actes lúdics i decideix apuntar-s’hi. Així que, en un diumenge qualsevol, assisteix a uns banys calents, entra en una barberia, menja en un restaurant vegetarià i acaba el dia en una farmàcia assistint a una conferència sobre higiene sexual. Fins que un dia (naturalment havia de ser un diumenge) coneix una noia, Elvire Barrochet, capritxosa i una mica boja. Aquest capítol l’encapçala una frase de Gerard de Nerval: “Esas chicas falaces nos hicieron emprender una ruta muy extraña; conviene añadir que estava lloviendo”. Les converses i les situacions viscudes tenen una ironia i una tristesa d’una finor extraordinàries: “Yo también tengo canciones. Hay una que canto cuando estoy triste. Después de cantarla, estoy todavía más triste. Pero entonces se trata de una tristeza poética”. S’enamoren, o això sembla, i s’acaben comprometent: “Yo me prometí porque me di cuenta de que eso la divertía. El resto tiene tan poca importancia...”. Les coses poden canviar, però tot s’acaba quan Elvire descobreix que ell té la cara molt llarga. La il-lusió s’esvaeix, la vida torna a ser com abans; aquesta vegada, però, Dézert se’n va de farra, s’emborratxa i decideix suïcidar-se: “Escogió un domingo a fin de no faltar a la oficina”. Pobre Jean Dézert, ni això va poder fer, “incapaz de morir del todo”. 

  

-Los domingos de Jean Dézert. Jean de La Ville de Mirmont. Prefaci de François Mauriac. Traducció de Lluís M. Todó. Editorial Impedimenta. 2009.

Ciència, revolució i honor

Un petit viatge per la vida de Max Planck

Si Max Planck no s’hagués dedicat a la física i a les matemàtiques és probable que s’hagués decantat per la música. De fet, la música va ser una de les grans passions de la seva vida. Fins i tot, amb divuit anys, havia compost i estrenat a Munic una opereta titulada El desig al bosc. No sabrem, en tot cas, si en aquest camp hauria assolit, ja no sols l’excel-lència, sinó també hauria tingut l’honor de ser un dels artífexs d'una revolució, a semblança de la científica. Revolucionari, tot i no ser-ne conscient, especialment en els inicis; una actitud, en qualsevol cas, que no s'avenia massa bé amb el seu tarannà, com a home d’ordre. Procedia d'una família amb una tradició acadèmica exemplar. De sobte es trobà situat en una cruïlla de dos móns: el que ocupava la física clàssica i el nou que s'obria amb la quàntica i, poc després, amb la relativitat.

Max Planck (1858-1947).

Si donem un cop d’ull a diverses fotografies que se li van fer en els darrers anys de la seva vida, copsarem en el seu rostre una mirada malenconiosa, no exempta, però, de dignitat. És fàcil atribuir-ho a una època dramàtica des d'un punt de vista col-lectiu, però també plena d'aflicció a un nivell més personal.
Talment com un home, ja en el crepuscle de la vida, que espera la mort amb tranquil-litat; l'ha vista massa vegades, la coneix sobrerament. El seu germà havia mort a la guerra francoprussiana de 1871. La seva primera dona, Marie, traspassa l'any 1909. La tuberculosi, segons sembla. Un dels seus fills mor a França el 1916, durant la I Guerra Mundial. Les seves filles moren al 1917 i al 1919, a causa de diverses complicacions en els parts. El fill que restava del primer matrimoni, Edwin, és executat pels nazis el gener de 1945, acusat de conspirar per assassinar Hitler.
La nit del 15 de febrer de 1945, durant un atac aeri dels aliats a la casa que tenia a Berlín, la seva biblioteca queda destruïda, així com també nombrosos papers personals desapareixen enmig de les flames. Per escapar-se dels bombardeigs de la capital alemanya, ell i la seva segona dona, Marga, es trasl-laden a Rogätz, a la riba oest del riu Elba. Quan aquest lloc es converteix en un camp de batalla, es veuen obligats a vagar pels boscos dels voltants, dormint on poden; fins que, poc després, són trobats per militars nord-americans. 

El seu prestigi es va mantenir intacte. Fou l'únic científic alemany convidat a Londres el 1946 en els actes de la celebració tardana del tricentenari de Newton.
Al mateix any, la Societat Káiser Guillem va canviar el seu nom pel de Societat Max Planck, la xarxa d'instituts que encara segueix gaudint d'una enorme reputació al món. Pocs mesos després, el 4 d'octubre de 1947, amb gairebé noranta anys, mor a Gotinga.

1879. Max Planck acaba la seva tesi doctoral sobre la segona llei de la Termodinàmica. Justament l'interès pels processos termodinàmics irreversibles, relacionats amb l'electrodinàmica, el portaran, anys després, al descobriment dels quanta. En aquests anys, d'intens treball, estudia amb deteniment la llum que emeten els objectes calents, quan canvien de color. Com sorgeix la llum de la matèria? Arriba a la conclusió que només es podia entendre el fenomen si la calor s'emet en forma de "paquets d'energia" discontinus, discrets, anomenats quants (fotons). En d'altres paraules, la naturalesa fa salts, fet que xocava amb la física clàssica. L'energia no s'emet de forma contínua, interrompudament. Aquesta només pot prendre uns certs valors i es relaciona amb la freqüència del fotó segons la fórmula E= hν (on h és l'anomenada constant de Planck) .Va ser al 14 de desembre de 1900 quan el científic alemany dona a conèixer els seus resultats.Tanmateix, Planck va tardar a prendre consciència de totes les implicacions de la seva hipòtesi quàntica. Hem d'esperar fins a Einstein quan, pocs anys després, mostra que el quant té una realitat física. Per aquestes investigacions (concretament per l'anomenat efecte fotoelèctric) va rebre el Premi Nobel de Física l’any 1921. Planck l’havia rebut tres anys abans.

Allò que atreia Planck de la física era la possibilitat de trobar lleis absolutes que poguessin mantenir-se "per sempre i per a totes les cultures". En alguna ocasió havia dit: "La ciència no pot resoldre el misteri final de la natura. I això és degut a què, en darrer terme, nosaltres mateixos som part del misteri que estem tractant de resoldre". 

Quan els nazis prenen el poder (febrer de 1933), Planck té ja setanta-cinc anys i és el president de la Kaiser-Wilhelm-Gesellschaft (KWG), una entitat privada per a la promoció de la recerca científica, la predecessora de l'actual Max-Planck-Gesellchaft, com ja hem indicat. Mesos després (maig de 1933), el físic es reuneix amb Hitler. Li vol transmetre la seva preocupació i malestar davant les mesures que comencen a dictar-se contra els jueus; com l'expulsió d'aquests acabaria afectant la ciència alemanya. Hitler s’enerva i considera tots els jueus comunistes. Aquí acaba la reunió. La decepció de Planck és profunda, però no es va rebel-lar. Molt s'ha parlat sobre aquest tema, així com perquè no va emprendre l'exili. Però com podria haver-se rebel-lat un home ja amb setanta-cinc anys? Quins mitjans tenia al seu abast? La seva política, en temps del nazisme, va ser probablement de no confrontació, esperant temps millors. Ingenuïtat? És possible. Com mantenir-se íntegre i no perdre l'honor en temps difícils? Podia haver fet alguna cosa més? Allò que és segur, crec, és que va aconseguir mantenir l'honor.

Al llarg de la vida, Planck va mostrar molt d'interès pels aspectes filosòfics, així com per d'altres àrees relacionades amb les humanitats. Va pensar sobre la relació entre ciència i religió (segons ell no hi ha oposició entre elles, una i altra es complementen) o el conflicte entre determinisme i lliure albir. En d'altres paraules com fer compatible l'anomenada llei causal amb la llibertat de la voluntat humana.
De primer, considera que és necessari destrompassar la realitat, ja que "sense la facultat de l'intel-lecte imaginatiu no hi hauria ni poesia, ni música, ni art. És el nostre bé més preuat, que de vegades ens trasllada als reialmes de la llum quan se'ns fa insuportable la banalitat grisa de la vida real"(...). "Tampoc la rigorosa investigació científica no pot avançar sense el lliure joc de la fantasia. El qui algun cop no sigui capaç d'imaginar coses incompatibles amb el principi causal, aquest mai no podrà enriquir la seva ciència amb cap idea nova" (Discurs pronunciat a l'Acadèmia Prussiana de Ciències, 17-2-1923)*.

En el mateix discurs, Planck considera el Jo individual com un punt inaccessible a la ciència i on per tant tot mètode causal d'investigació és inaplicable. És allà on té lloc "la nostra vida emocional, la nostra voluntat i els nostres pensaments. És també la font de la nostra sofrença més profunda, així com de la més gran felicitat. Només s'abandona amb la nostra mateixa vida”. 
(...) "La llei de la causalitat és la regla guiadora de la ciència; però l'imperatiu categòric- és a dir: el deure ètic- és la regla que guia la vida". Ciència amb consciència, d'alguna manera.

Congrés Solvay de Física de l'any 1927. Max Planck és el segon començant per l'esquerra, a la fila inferior, amb un barret a les mans. Al seu costat Marie Curie, l'única dona present (eren altres temps!). S'hi veuen també altres científics de prestigi com Einstein, Bohr, Born, Heisenberg o Schrödinger. Un equip de somni, sens dubte.

Planck admet que "ningú al món no pot estar segur que allò que en la ciència d'avui és absolut continuarà essent-ho per sempre més". (...) "Aquest neguit d'avançar i d'acostar-nos més i més a la veritat és realment la finalitat constant de tota ciència, i per això podem dir amb Lessing: "La felicitat de l'investigador no està tant en la possessió de la veritat com en la lluita per assolir-la (...)" (Discurs pronunciat a la Universitat de Munic, 1-12-24)*.

En una altra conferència, a la Physical Society de Londres (17-6-32), afirma que no hi ha contradicció entre la causalitat i la llibertat de la voluntat humana, ja que es refereixen a qüestions ben diferents. Per a la comprensió d'una causalitat estricta "ens cal admetre l'existència d'un esperit ideal que ho vegi tot, la qüestió de saber si la voluntat és lliure o no és únicament un assumpte de la consciència individual i, per tant, sols pot ésser decidida pel propi "Jo"*.

Lise Meitner, eminent física austríaca d'origen jueu, va dir d'ell: "Durant els 40 anys en els quals Planck m'ha honrat amb la seva amistat i confiança, sempre li he admirat que mai no ha fet res pensant que li pogués ser útil o perjudicial. Sempre ha fet allò que ha considerat com a just i com a correcte sense ocupar-se de les possibles conseqüències per a la seva persona".


* El coneixement del món físic. Max Planck. Traducció de Jaume Gascon. Edició a cura de David Jou. Pròleg de Manuel Cardona. Edicions 62. Novembre de 1984.


Altres fonts d’informació:

- “Max Planck y el honor en tiempos difíciles” (article de José Manuel Sánchez Ron a El País, 23-4-2008).
- “Max Planck y los nazis” (article de Luis Fernando Areán Álvarez en el mateix diari, 28-4-2008, en el qual, d’alguna manera, precisa i complementa algunes de les qüestions exposades en l’article de Sánchez Ron).

Desconcertant Simone Weil

                                                                            Un cor capaç de bategar amb l'univers sencer.

                                                                                        Simone Pétrement (sobre Simone Weil).


El títol, aquest cop, l'he manllevat d'Archipiélago, una publicació cultural de notable qualitat que, com tantes d'altres, va deixar d'existir, malauradament, ja fa uns anys. Doncs bé, aquest mot va servir per encapçalar el monogràfic que va dedicar a la pensadora francesa (número de setembre-octubre de 2000), en l'hora foscant, doncs, del segle XX. Sí, desconcertant Simone Weil, per allò que té el seu corpus filosòfic d'aliatge resplendent fet alhora de lucidesa, al-lucinació, contradicció, estranyesa. En una època dramàtica i turbulenta no va acabar d'encaixar del tot en cap sistema ideològic, social o religiós. Fou, essencialment, un esperit lliure, flagell de dogmatismes i de revolucions abstractes, alienes a l'home concret. Pacifista, anarquista, mística...Sí, desconcertant Simone Weil. 

Simone Weil (1909-1943).

D'origen jueu, les classes d'Alain, filòsof compromès amb la pau i de tarannà antifeixista, van tenir una forta influència en ella. Sí, hi havien els opressors i els oprimits. I no s'havia de ser neutre. Simone Weil va creure, a més, que no hi podia haver pensament sense acció. El seu combat, doncs, l'exercirà al costat dels menys afavorits, amb integritat i sincera compassió. Així orientà la seva vida a comprendre la dissort i la desgràcia humanes. L'anhel de justícia, de veritat i de bellesa la portaran fins a uns límits difícilment suportables. 
La trobem, en una primera etapa, compromesa en activitats sindicals, llibertàries i revolucionàries. Més endavant, el seu interès recaurà, sobretot, en aspectes espirituals i místics.
Treballà de ben jove en una fàbrica (la Renault), per poder copsar, en carn pròpia, la duresa del treball. Aquesta experiència va influir en les seves primeres obres La condició obrera i Reflexions sobre les causes de la llibertat i de l'opressió social, una anàlisi crítica del capitalisme i també del marxisme, des d'una òptica més aviat llibertària. Les qüestions religioses, són exposades, per exemple, en obres com La gravetat i la gràcia. Altres textos d'enorme interès són L'arrelament o bé els Pensaments desordenats.
En plena Segona Guerra Mundial abandona França i es dirigeix primer a Nova York i després a Londres, on s'ofereix com a voluntària per a diverses accions de la Resistència. Afeblida a causa d'una alimentació deficient, una feina exigent i una tuberculosi diagnosticada massa tard, mor, amb només trenta-quatre anys, al sanatori anglès de Grosvenor. 


Simone Weil i la Guerra Civil espanyola


El 8 d’agost de 1936 Simone Weil arriba a Barcelona. Ho ha fet amb tren, des de París. Ha vingut amb el carnet de periodista, tot i que no exercirà com a tal. Weil contacta amb Julian Gorkin, dirigent del POUM, amb la intenció de buscar en Joaquim Maurín, cunyat del seu amic Boris Souvarine, que havia desaparegut els primers dies en zona feixista, a La Corunya. Quan això no és possible, Weil s'allista a la columna Durruti, formada per 22 homes. Llibertària i antifeixista, té simpaties pel moviment obrer i la CNT. 

La revolució ha triomfat. Hi ha molta exaltació i fa calor. Tothom hi és acceptat. D’aquí uns dies podrà comprovar, per experiència pròpia, com al costat de persones idealistes i de bon cor, també s’hi refugien criminals i persones amb un gust especial per la revenja. Però hi ha moments que els primers, fins i tot, quan són enmig de la multitud, també queden contagiats per l'entusiasme general. Weil no tindrà l’oportunitat de matar, però se sentirà moralment còmplice d’alguns crims. 

En un fragment de la seva famosa carta a Bernanos ens diu: “La CNT, la FAI eren una barreja sorprenent on s’admetia qualsevol, i on, en conseqüència, s’hi trobaven la immoralitat, el cinisme, el fanatisme, la crueltat, però també l’amor, l’esperit de fraternitat, i sobretot la reivindicació d’aquell honor tan admirable propi dels homes humiliats; em semblava que els que hi arribaven animats per un ideal, el feien prevaler contra els qui estimulaven el gust per la violència i el desordre”.

Les primeres impressions quan arriba a Barcelona, recollides en el seu Diari d’Espanya, no són molt diferents de quan hi havia estat feia tres anys.“Els cafès estan oberts, encara que menys freqüentats que de costum... Efectivament, res no ha canviat, excepte un petit detall: el poder està en mans del poble”.  S’encomana d’un “ambient extraordinari”, de carrers “feliços”, on aquells que “sempre han obeït, ara assumeixen responsabilitats”... Però això també té els seus inconvenients, en el moment, per exemple, que es “donen fusells carregats a nois de disset anys enmig d’una població desarmada.” Com es comporten els homes quan tenen una arma entre les mans? 

Tres anys abans (1933). Fa poc que ha conegut Boris Souvarine, un crític “avant lettre” de la Rússia soviètica, de la burocràcia i de la “dictadura del secretariat”. Simone col-labora a la seva revista “La critique social”. Aquí escriu, en aquest mateix any, les seves Reflexions sobre la guerra, on referma les seves posicions pacifistes, en la denúncia de l’opressió sobre l’individu en nom de la guerra i en l’etern combat entre el pensament individual i la col-lectivitat, entre d’altres aspectes.

En els dies d'aquesta primera visita a Barcelona, escriu el text Perspectives (es publicarà a "La Révolution Prolétarienne"): “Nadie en el mundo puede impedirnos ser lúcidos”. Gaudeix com mai del sol, nedant i contemplant el cel estrellat fins ben avançada la nit. Es desplaça també a València, on s’interessa pel funcionament no burocràtic del sindicat d'estibadors del port, del qual, afirma, que es troba molt a prop del seu ideal. En una ocasió surt en barca amb Aimé Patri, l’amic trotskista que l’acompanya, fins a l’alba. Coincideixen amb un pescador que havia estat a la Setmana Tràgica, a Barcelona, cremant esglésies: “Ellos (los curas) no nos han enseñado a leer”.

Als 13 anys, Simone va tenir una crisi, volia morir, pensava que era mediocre i que no assoliria mai la veritat perquè no tenia una ment suficientment dotada per això. "La veritat, tanmateix, no està reservada només als grans talents, és el resultat d’un desig sincer".

Tornem al 1936. Moltes vegades s'ha discutit aquesta qüestió: El pacifisme de Weil fou coherent amb la seva participació a la Guerra Civil espanyola? Ho intenta explicar en la carta a Bernanos: “A mi no m’agrada la guerra; però el que sempre m’ha horroritzat més de la guerra, és la situació dels que es troben la rereguarda”. Més endavant, Weil, ja no va sentir la necessitat de participar en una guerra que “ja no era, com m’havia semblat al principi, una guerra de camperols afamats contra propietaris terratinents i contra un clergat còmplice d’aquests últims, sinó una guerra entre Rússia, Alemanya i Itàlia”. 

Nen de Vicién (Osca), 1937. Fotografia de Kati Horna.

A mitjans d’agost se’n va al front d’Aragó, a Pina de Ebro. Quan hi arriba fa algunes preguntes als camperols...

-Hi havia molt d’odi contra els rics?
-Sí, però n’hi havia més entre els pobres”.

Té una arma entre les mans; ja abans de marxar al front, a Barcelona, s’havia deixat fotografiar, a la Rambla, amb un fusell a l’esquena... En una de les pràctiques de tir que realitza pels voltants de Pina, escriu: “Me tumbo en pleno barro para disparar al aire. Al cabo de unos minutos, nos levantamos”(...) “No me he emocionado en absoluto”.

En una carta al pare Perrin, Weil li diu que els crims l’horroritzaven però que no li sorprenien, ja que percebia en sí mateixa la possibilitat de cometre’ls. I confessa que és justament aquesta percepció allò que li causava horror.

En un altre moment escriu: “Me tumbo sobre la espalda, miro las hojas, el cielo azul. Un día muy bello. Si me cogen, me mataran...pero es merecido. Los nuestros han derramado mucha sangre. Soy moralmente cómplice”. Això no vol dir, però, que no fos necessari continuar lluitant, amb totes les forces, contra el feixisme i l'opressió. Aquest compromís es va mantenir ben arrelat, fins i tot quan deixà de participar a la guerra.

Més endavant a La persona y lo sagrado (inclòs en els Escrits de Londres) escriu: “En cada hombre hay algo sagrado. Pero no es su persona. Tampoco es la persona humana. Es él, ese hombre, simplemente. Ahí va un transeúnte por la calle, tiene los brazos largos, los ojos azules, un espíritu por el que pasan pensamientos que ignoro, pero que quizá sean mediocres. Ni su persona , ni la persona humana en él, es lo que para mí es sagrado. Es él. Él por entero. Los brazos, los ojos, los pensamientos, todo. No atentaré contra ninguna de esas cosas sin escrúpulos infinitos".

“El mal que hi ha en nosaltres només pot veure’s disminuït per la mirada dirigida cap a una cosa perfectament pura” (Els pensaments desordenats).  

Segons Antoine Giménez, company de la columna Durruti, allà al Front, Simone és destinada un dia a la cuina i pateix un accident en posar el peu damunt d’una paella amb oli que bull i que estava enterrada a terra. És ingressada a l’hospital Terramar de Sitges, recuperant-se de les ferides; s’hi està un mes. Inicialment aquell edifici havia estat un hotel, però durant els primers dies d’agost havia estat transformat en un hospital militar. El 25 de setembre de 1936, el seu pare, un metge reconegut, viatja a Sitges. En no poder curar-li les ferides, davant la precarietat del centre mèdic, tornen a França. S’estarà de baixa uns mesos. No tornarà mai més a Espanya.

Durant l’estada a Sitges, escriu aquestes notes i que sortiran en el mateix Diari d'Espanya: "Hispano. Fusilado director, 4 obreros”. “Condiciones morales muy malas”.

“La historia es un tejido de bajezas y crueldades donde de tarde en tarde brillan unas gotas de pureza. Ocurre así ante todo porque entre los hombres hay poca pureza, y además porque la mayor parte de esta poca pureza permanece oculta”. (Echar Raíces; L'arrelament, en català).

Sí, desconcertant Simone Weil. Què hauria dit sobre la nostra època? Per què continuen sent el seu pensament i la seva actitud tan necessaris?

El nom no fa la cosa, però...

Fa més o menys un any estava obsedit per crear una publicació digital social i cultural. Finalment, el projecte quedà estroncat. No es va arribar a concretar. Havia pecat d'una certa ingenuïtat. És molt possible. Pensava que amb il-lusió qualsevol entrebanc podria ésser vençut. 

És evident que, amb això, no n'hi ha prou. Quantes coses cal tenir en compte, i les econòmiques són importants, sens dubte. Encara que no s'hi guanyés cap euro, però les despeses...

En tot cas em va servir per veure d'una altra manera El desert blau, un espai, com podeu observar, sense cap mena de pretensió. No ha deixat mai de ser modest, petit, si voleu, però que continua alimentat de somnis que no han declinat.

Diuen que tenir propòsits a la vida ens manté ben desperts en una existència, a vegades, més aviat vulgar i un pèl tumultuosa. Però amb els projectes cal anar pas a pas; sovint volem veure com llueix el terrat d'una casa, sense tenir present que primer li cal disposar d'una base, d'uns fonaments ben afermats. 

Em movia complagut pels continguts de la publicació, en els apartats que hi hauria i, sobretot, en el seu nom. Van passar davant meu multitud de títols, alguns m'agradaven més que d'altres, lògicament, però no vaig acabar de trobar aquell amb el qual em sentís totalment satisfet (i que no hagués estat utilitzat anteriorment). Encara els tinc apuntats:

Lluna de novembre, La cova del sol, Pluja de maig, El pensament del migdia, Minves de gener, Ronda de nit, Passatges, L'atzur...

També d'altres que remeten a noms de persones, de llocs (existents o ja desapareguts) o mitològics: Dora, Minerva, Eos, Amaltea, Orfeu, Xènua, Vent de Djémila, Sahel, Abdera...

I més: Tangència, Mirador (en una mena d'homenatge al setmanari català dels anys 30), Somnis, Silencis, Revolta, Cadències, Obertura, Llindar, Encontres, Camp de l'Arpa (com el barri de Barcelona), El Contemporani (en record de la revista russa político-literària del segle XIX, fundada per Puixkin), Lluerna, Estampes...

El noms no fan la cosa, però ens condueixen a una pluralitat de mons i d'idees, a records i a desitjos probablement mai no satisfets, a preguntes que no sabem respondre i que són "les més apassionants", en paraules de l'escriptor Adam Zagajewski.

Per cert, el nom El desert blau, va aparèixer, crec, de forma gairebé immediata, no hi vaig pensar-hi massa. I així s'ha quedat.

Edward Hopper. Rooms by the sea (1951).

El cor és un caçador solitari

     
(Apunts sobre Carson McCullers)

Carson McCullers (1917-1967).

Lula Carson Smith McCullers neix a Columbus (Geòrgia, EUA). Hi viurà els seus primers disset anys, abans de traslladar-se a Nova York. En aquesta primera època, ja mostra un interès especial per la música, la lectura i l’escriptura, en la qual s’inicia ideant petites representacions teatrals. La infància i l'adolescència, amb les seves decepcions i esperances, i la problemàtica del Sud, seran dos dels temes cabdals en la seva obra literària posterior. En una entrevista a la BBC (1962) afirmava: “Tots els escriptors escriuen a partir de sí mateixos, de les escenes de la seva infància. Crec que, quan un compleix els quinze anys, les coses ja s’han ficat a la memòria, les impressions ja estan allà”. La lectura de l’autobiografia d’Isadora Duncan li desvetlla el desig de viatjar per Europa, anhel compartit per altres escriptors nord-americans de la mateixa època.

Als vint-i-dos anys, Carson McCullers publica la seva primera novel-la, la qual causarà un gran impacte: The Heart is a Lonely Hunter (1940). Després apareixeran Reflections in a Golden Eye (1941), que escriurà en dos mesos, The Member of the Wedding (1946) i The Ballad of the Sad Café (1951), entre d'altres. En alguna ocasió havia dit: "Sí, l'infinit dolor que provoca el fet d'estimar sense ser estimat és un tema molt recurrent a la meva obra".
Les seves relacions amb James Reeves, amb qui es casarà dues vegades, sofriran diverses períodes de pujades i baixades fins a un trencament definitiu. Durant bona part de la seva vida es veu colpejada per una malaltia que la condemna a passar llargues temporades a l’hospital, sobretot a partir de l’any 1958. Tanmateix, aquests entrebancs no priven que deixi d’escriure gairebé fins al final de la seva vida. A l’edat de cinquanta anys mor, a Nyack, a l’estat de Nova York.

Walker Evans. Lousiana, 1935.

Les seves obres, especialment les abans esmentades, són magnífiques, d'una delicadesa i d'un agror alhora gens habitual, escrites amb una prosa poètica excel-lent. Veiem-ne alguns fragments:

"La ciutat es trobava al bell mig del Sud. Els estius eren llargs, i els mesos de fred hivernal ben pocs. Gairebé sempre, el cel era d'un blau resplendent i petava un sol abrusador". (De El cor és un caçador solitari*).

John Singer, sord-mut, solitari, un dels personatges de ficció que més empremta m'han deixat. Protagonista de la mateixa novel-la, així ens el descriu l'autora: "Els seus ulls grisos semblaven engolir tot el que el voltava, i en el seu rostre seguia present aquella expressió de pau que generalment es troba en les persones molt sàvies o molt tristes".

En un altre passatge, hi apareix Mick, un dels personatges femenins de l'obra, una mena d'alter ego de l'autora, preadolescent, amant de la música: "Al mes de gener començà una peça molt bonica, que es titulava: Això que vull i no sé què és. Era una cançó preciosa, lenta i suau".

Així comença The Member of the Wedding: "Va passar l’estiu verd i boig que la Frankie tenia dotze anys. Aquell estiu feia molt de temps que la Frankie no formava part de res. No pertanyia a cap club ni era membre de res al món".**

Al desembre de 1959 va escriure unes Notes sobre l'escriptura, a la revista Esquire. Allà fa referència novament a la temàtica de les seves obres: "La mayoría de mis temas tienen por base la soledad espiritual(...) El amor, y en particular el amor que se siente por alguien que es incapaz de devolver o de recibir ese amor, motiva la elección que hago cuando describo personajes grotescos, personajes cuya incapacidad física es el símbolo de la incapacidad espiritual que les impide amar o recibir amor, de su soledad espiritual".
(...) "A mi no me gusta la palabra "prosa": es demasiado prosaica. La buena, la bella prosa debe estar iluminada por el resplandor de la poesía. Toda prosa debería ser poética, y toda poesía, evidente como la prosa".

Tornem, per acabar, a l'entrevista de la BBC de l'any 1962, cinc anys abans de la mort de l'escriptora: "Durant la infància, la meva ocupació preferida era la música(...). Ara, ja no puc tocar, per culpa del meu braç, però escolto música diàriament. Naturalment, trobo a faltar poder tocar. Començava la jornada amb un preludi i una fuga de Bach, per entonar el dia. Això ajuda molt a escriure. En l'escriptura, allò que més intensament busco és la musicalitat(...)".

“Nadie ha expresado como ella la gran soledad del pueblo norteamericano y el sufrimiento que ésta conlleva, sobre todo en ese Sur donde todo es soñado, donde todo forma parte de una irrealidad “bañada en ron”. Para mí, Carson McCullers, hija del Sur fascinada por la nieve, supo responder a la pregunta: “Cuando la nieve se ha fundido, ¿donde está lo blanco? Lo blanco está en su obra”.

                                                                    André Bay, editor francès de l’obra de Carson McCullers.



* El cor és un caçador solitari. C. McCullers. Traducció de Ramon Folch i Camarasa. Edicions 62.

** Frankie Addams. C. McCullers. Traducció de Jordi Martin Lloret. Editorial Empúries.

                  

                           

                            

L'esvoranc

Albrecht Dürer. Peònies (vers el 1500).

Una flor argentada. Una papallona s’hi apropa i veu com creix, cada vegada més.

Europa, una flor argentada de llum vibrant, amb petits talls vermells. 

Al seu darrera, com si fos un enorme decorat, Júpiter.

L'estança principal de la nau s'ha omplert de llum. Era com un d'aquells dies radiants d'estiu a la Terra. Però d'això ja en fa molts anys.
Més enllà de Júpiter semblava no haver-hi més espai.

Quan has pogut tocar la superfície d'Europa, blanca i freda, la teva mà ha quedat impregnada de sal vermella i blava. S'havia acumulat a la vora d'unes esquerdes, les portes d'entrada als oceans d'aigua líquida que hi havia en el seu interior. 

Un món d'una bellesa minimalista, muda. Un món d'ombres inquietants i de vasos sanguinis. Un cementiri de fotons crepusculars. Un món fred, voltat d'abismes: un cel pregon però íntim, un mirall lluent per on passaven els blaus més foscos de l’espectre; Júpiter, omnipresent, desmesurat; corromput i meravellós alhora. El Sol era tan lluny que només era capaç de fer arribar una llum cansada i trista. Un món sense núvols, sense vent, sense pluja.

Unes hores després, has pogut veure el cràter Phyll. Has començat el descens. Júpiter havia mudat en una ploma d’ocell de color carbassa. Allà dins, tot era més fosc. Et senties oprimit per les parets de la glacera; has pensat en fer-hi un forat, trobar una sortida com fos, encara que haguessis de cavar dies i dies.

Un dia més tard, però, estaves, immòbil i corprès, davant d’un munt d’objectes dispersos; s'hauria pogut dir que no eren més que simples deixalles cobertes per una mena de pols blanquinosa, freda i lluent, posades a l’aire lliure, com petites tombes humils. Llibres, quadres, fotografies... Una part de l'herència cultural de la Terra. Ja fa molts anys, les autoritats, establertes a Plutó, havien decidit portar-les fins aquí. Hauries de fer-ne, novament, la catalogació. Després hom ja decidiria què caldria fer.

T'has fixat, sobretot, en una pintura, un retrat que semblava inacabat: Jove veneciana. Signava Albrecht Dürer. Any 1505.

Els teus ulls han brillat com dues gotes de llum, el front s'ha endurit, les dents mossegaven amb força el llavi inferior. Tot allò que t’envoltava, especialment el quadre que observaves meravellat, t'era familiar, d’alguna manera t'ha semblat que d’aquell món, el que hi havia dins de la pintura, també era el teu. Havien passat mil cinc-cents anys però semblava que fos ahir.

Pels voltants de Nuremberg, Europa, mitjans d’abril de 1528.


Cavalcaves per uns marges, voltat de fonoll i de romaní, havia nevat tres hores seguides, era un polsim tendre, la llum del capvespre infonia pietat. Flors blanques i vermelles s’alternaven. Un vent fred bressolava les branques dels esbarzers.

En el camí a Nuremberg has vist un pagès que amuntegava troncs, carruatges que anaven desbocats per camins polsosos. Has vist també homes penjats i cases cremades. La guerra, ja se sap. Però de tot això ja en feia moltes hores. 

Dürer. Vista de Nuremberg (1497).

Quan has arribat a la ciutat ja era fosc. Tot era quietud. Les torxes il-luminaven les parets exteriors dels habitatges fets de fusta. Has deixat el cavall en un estable. T’has dirigit a una de les cases emplaçades al final d’un carrer. El vent havia foragitat els núvols, el cel tornava a ser lluent.

Han passat un parell de minuts abans la porta no s’ha obert. La llum imperfecta de la torxa ha permès descobrir un rostre femení assolat per múltiples arrugues, la majoria de les quals semblaven unir-se amb un coll estret i torçat, incapaç d’aguantar la testa. Només el nas i la boca conservaven encara una aparença juvenil. La resta del cos, una mica encorbat, havia quedat a l’ombra.

—Perdoni les molèsties, ja sé que és una mica tard, però que em podria rebre el senyor Albrecht Dürer?

Sense moure’s, amb ulls feixucs, la dona, amb una veu suau i reposada, ha contestat:

—L’Albrecht va morir fa dues setmanes. Demà al matí, si vol, podrà visitar la seva tomba. Només és a cinc minuts d’aquí... Però vostè, qui és? — ha afegit, aixecant una mica més la veu, sense deixar, però, el to discret i serè.

T’has quedat uns segons mirant fixament com cremava el foc de la torxa. Tot seguit, has tombat cap a l’esquerra i, abans de marxar, has deixat anar un “ho sento molt”. Ho has dit tan baix, que a ella li ha fet la sensació que aquestes paraules havien estat pronunciades des de l’altra punta de la ciutat.

L’endemà, tornava a lluir el sol i ja no feia tan fred. A l’entrada del cementiri, has arrencat unes flors. Trepitjar l’herba i la grava d’aquests llocs sempre t’ha causat una gran impressió. Una dona molt vella s’havien agenollat davant la tomba, mirant el terra, amb els ulls closos. No has trobat ningú més.

Al migdia has coincidit, en una plaça, amb la dona de la vigília. Portava un cabàs ample que gairebé li tocava a terra i anava acompanyada d’una dona més jove, la seva criada. La primera, avançant-se unes passes, t’ha dit:

—Si ve d’aquí una hora, li ensenyaré el taller del meu marit. L’obra que desitja veure...

Només entrant, a mà dreta, a dins d’uns calaixos hi havien cinc o sis quaderns que estaven escrits amb una lletra molt petita. Eren apunts que l’artista havia fet en els seus viatges per Itàlia i pels Països Baixos. Entre fragment i fragment, hi intercalava dibuixos de plantes, insectes o paisatges dels llocs per on passava. Eren d’un realisme prodigiós. Dibuixos, xilografies, gravats, pots de pintura i planxes de coure omplien taules i parets. “No he tingut temps d’ordenar-los, ha quedat tal com ell ho va deixar”.

En un racó del fons s’amuntegaven fòssils marins, conquilles, gerros de porcellana xinesa, llibres sobre geometria, perspectiva i ètica. Una de les primeres edicions impreses de la Bíblia, també. Davant mateix, clavada en una paret, has pogut veure una reproducció d’un mussol, d’expressió malenconiosa. Al costat, un dibuix de la mare de l’artista, quan ja era molt gran: “Era una de les seves peces més estimades, com l’oli que aviat podrà veure”.

En efecte, a l’altra banda de l’habitació, al costat d’unes aquarel-les que representaven amb tota mena de detalls plantes i animals, hi havia una pintura d’una noia pèl-roja, de mirada serena, sobre un fons negre. “No se’n va voler desprendre mai, devia tenir alguna mena de significat per a ell, tampoc no va tenir esma d’acabar-lo. Però de tot això no en va dir mai res”.

La pesta, però també les ganes de tornar a Itàlia fan que el pintor deixi per un temps la seva ciutat. A finals d’agost de 1505 arriba a Venècia, una ciutat que coneixia prou bé, ja que hi havia estat deu anys abans. Allà coincideix casualment amb una noia d’origen sefardita que vivia a Ferrara, i que es trobava aquells dies a Venècia visitant uns familiars. Seyla, aquest era el seu nom.

—La coneixeu? —li ha preguntat finalment la dona.

Sí, te’n recordes molt bé. La vas conèixer cinc anys després que Dürer li hagués fet el retrat. Havies hagut de deixar la Península Ibèrica. Et vas instal-lar a Ferrara, on ja hi havia una comunitat jueva força nombrosa. Era una noia molt bonica; te’n vas enamorar gairebé a l’instant. Però ella s’acabà casant amb un comerciant de Vicenza.

En una de les trobades que havíeu tingut t’havia dit que un pintor del nord que començava a ser molt famós li havia fet un retrat. Després, ella acabà marxant de la ciutat. No la vas tornar a veure mai més.

Quan fosquejava, després d’acomiadar-te de les dues dones, has tornat a pujar dalt del cavall i has enfilat el camí de sortida de la ciutat. No arribaries a Ferrara abans de quinze dies, potser vint, això si res no t’ho impedís.

Has contemplat els camps perifèrics. El món semblava girar, amb totes les estrelles...

Més endavant, t’has creuat amb un camperol que tornava a la ciutat i li has demanat si coneixia el nom de l’astre més brillant. Esperaves que et digués Venus, però justament aquella nit la llum que brillava amb més força era la de Júpiter.

I tu i el teu cavall heu desaparegut en la nit.