El sol no s'atura a Nashville

  Em vaig trobar en Joe i la Liz prop de Nashville, just després d’haver creuat el riu assedegat, de color carbassa i de marges prominents. Califòrnia m’era encara molt llunyana, com si l’hagués d’anar a cercar a l’altra punta de la galàxia. S’havien insta­l­-lat en una humil cabana, de parets cendroses. Eren germans orfes, originaris d’una petita ciutat d’Alabama. Havien caminat durant setmanes i esperaven aconseguir un cavall i un carretó prou ample perquè hi poguessin ficar tots els seus records fets de llum i d’ombra . 

  El seu era un viatge cap al paradís, però fins ara “estem més a prop de l'infern”, segons em va dir la Liz, amb un somriure que em va fer la mateixa impressió com si s’hagués trencat una copa en mil bocins.
  

Fotografia de Walker Evans.

 En Joe tenia uns ulls d’avellana torrada i unes mans immenses com dues raquetes de tennis; el seu cos quedava encongit dins d’una camisa blanca i una granota de treball de color blau avesat a unes quantes batalles. La fusta de la cabana era d’una pèssima qualitat. Vaig palpar-la i la seva humitat em produí un calfred que em cremà per dins. La Liz em mirava fixament, asseguda en una cadira que semblava de cartró, amb uns ulls d’una innocència ambigua. Les mans eren d’una finesa extraordinària i la seva figura prima li conferia un aire de dignitat. Ambdós tenien els peus com si haguessin trepitjat un camp de futbol ple de fang i de pedres fins a les llotges. 
  No ens vam dir res més. Quan em vaig girar, una mica més enllà, les seves mirades encara m’acompanyaven. Expressaven una duresa tènue, una resistència gairebé tendra, que potser eren el senyal d’un principi d’amistat. En què pensaven?

 

Memòria i revolta

Erri De Luca. Tu, meu. Fragments.

  Anys cinquanta del segle XX. En una illa italiana, un adolescent coneix el Nicola, que li parla del temps de la guerra, i la Caia (també dita Haia), una noia jueva: “Mirava aquella noia nova a la cara i ella va fer esclatar una rialla límpida, sorollosa, com quan cauen les monedes d’una guardiola que es trenca”. Un dia li diu al noi: “De vegades, t’assembles en alguns gestos a una persona que m’estimava força”.

  Aquesta persona és el seu pare, víctima de la Xoà.

  Moltes coses reapareixen, els records atenyen, finalment, la superfície. No podem escapar, tanmateix, de l’arrogància i la irreverència dels botxins o d’aquells que comparteixen encara les seves idees. En la innocència del noi hi creixen l’amor i l’enuig: “En aquesta illa havia après la llibertat enfront de la vida tancada de la ciutat, la pobra llibertat d’un cos per fi a l’aire lliure. M’heu plantat l’amor dins la carn, m’heu llançat al món com una bala perduda. Dins de l’amor també hi ha ràbia, la fiblada que fa aixecar-te de la cadira, com tu m’has fet veure. M’has cridat des de fora de mi, Haia. I això només ho podies fer tu, només tu que t’anomenes vida”.

 

Camille Corot. Ischia, vue prise des pentes du mont Epomeo (1828).

   
  Erri De Luca neix a Nàpols cinc anys després del final de la guerra. En la seva formació com a escriptor hi va tenir un paper essencial l’oralitat, les històries que sentia sobre el conflicte, la misèria d’una postguerra que ell va viure quan era un infant. Va treballar de paleta durant molts anys i va estudiar cultura clàssica. Autor compromès, milità en el moviment d'esquerres Lotta Continua i va conduir camions d'ajuda humanitària durant la guerra de Bòsnia. La memòria i la mar, entre d'altres aspectes, impregnen la seva prosa poètica.

  Altres obres: El dia abans de la felicitat, Els peixos no tanquen els ulls, El contrari d'un...


  Tu, meu. Erri De Luca. Traducció de Jordi Gàlvez. Editorial Empúries.

 

P.L. Landsberg

  
  Com el seu compatriota Walter Benjamin, el filòsof Paul-Ludwig Landsberg també portava a la butxaca del seu abric un flascó ple de verí. Havia abandonat Alemanya a principis de 1933, poc abans de l’ascens de Hitler al poder. Només tornaria al seu país deu anys després, quan va ser confinat al camp de concentració de Sachsenhausen, al nord de Berlín, on moriria un mes d’abril de 1944.

  Landsberg fou un dels més destacats pensadors del corrent personalista, juntament amb Emmanuel Mounier i Jean Lacroix. Havia estat deixeble de Max Scheler.
 

  En ell, vida i obra es relacionen d’una forma ben precisa, acomplint-se en un ritme cadenciós. Un període convuls i dramàtic realça el caràcter d’una acció compromesa, viscuda des de la pròpia personalitat.

  Va mantenir amb la cultura mediterrània un vincle molt estret. Profund coneixedor de l’obra dels grecs i de Sant Agustí, va visitar Catalunya, Barcelona especialment, i s’hi va estar durant un temps. Arriba a la capital catalana el maig de 1934, convidat per la Universitat de Barcelona, on hi va romandre durant els cursos 1934-35 i 1935-36, impartint diversos seminaris i també conferències públiques. Joaquim Xirau és qui el porta a Barcelona. Al primer any fa una dissertació sobre Nietzsche i Scheler i un curset sobre Sant Agustí. El 8 de maig de 1935 ofereix una conferència a l’Hotel Ritz: “El sentit de la vida i l’experiència de la mort”. Per Xirau, la filosofia de Landsberg s’ha d’entendre com una forma de vida, una mena de compromís davant les circumstàncies del món. A Pascal, un altre dels seus referents intel-lectuals, li havia dedicat un llibre uns quants anys abans. 

Ary. W. Kampf. Mercat de Tossa. 1934.

   
  Les seves reflexions sobre l’existència no sabem si van continuar a la Barceloneta, en un sopar que es va fer a Can Soler, a la platja d’Empúries, on segurament va contemplar les runes d’una de les civilitzacions que més admirava, o durant la visita que féu a Tossa de Mar, on es va allotjar a la pensió Steyer, juntament amb la seva companya, Madeleine Hoffman. Tossa va ser una població prou coneguda en aquells anys per ser un lloc de trobada d’una colla d’artistes i intel-lectuals jueus, com Marc Chagall o Dora Maar, que fugien del nazisme.

  L’esclat de la Guerra Civil el sorprèn a Santander, on participava en un dels cursos d’estiu de la Universitat. Allà hi havia fet una xerrada sobre l’Edat Mitjana, tema de la darrera obra que havia escrit. Des d’aquell racó del Cantàbric viatja a França, on pensava que es podria sentir més segur.
  
  En una carta, escrita el 12 de novembre de 1940, Mounier li diu a Landsberg: “Cada hora del teu combat és el nostre combat. Cada hora del teu dolor és el nostre dolor”. Es refereix a la difícil situació personal que passava el segon: la seva dona, malalta, estava internada a Pau, als Pirineus francesos. Però aquestes paraules no haurien de perdre, malauradament, la seva vigència en unes altres circumstàncies, en el moment que molts es convertirien en condemnats i totes les portes, gairebé totes, es van tancar.
 
  En el pensament de Landsberg s’hi troba una acceptació de la mort i del sofriment des d’una vitalitat creixent. Advoca per una consciència més lliure. Seguint Sant Agustí, pensa que hi ha una participació en la veritat no únicament pel coneixement sinó també per l’amor i la confessió. En una veritable revelació no es diu allò que se sap d’un mateix, sinó les coses que s’ignoren: “Si la mort era la presència absent, el mort és ara l’absència present”. A França, col-labora en l’òrgan del moviment personalista, Esprit, fundat per Mounier. Escriu un assaig sobre el suïcidi i abandona la idea de la mort voluntària. El verí ja no és útil.

  El març de 1943 és detingut per la Gestapo, a Pau. En aquests moments estava treballant en una obra sobre Maquiavel. És enviat al camp de concentració de Drancy, a París. Poc després deixa França en direcció a Alemanya.

  Mounier recordarà Landsberg com aquell que amb el seu compromís va salvar el personalisme del “perill del purisme” i com aquest capteniment fou també decisiu en el temperament antifeixista d'Esprit.

 

 

  

 

 

Amor, coneixement i compromís

Bertrand Russell. En què crec jo. Selecció de fragments.


La bona vida és la que està inspirada en l'amor i guiada pel coneixement.

 
El coneixement i l'amor són, ambdós, extensibles de forma indefinida; és per això que, encara que la bona vida es pugui aconseguir, sempre es pot imaginar una vida millor. Ni l'amor sense el coneixement, ni el coneixement sense l'amor poden originar una bona vida.

 
La vida no hauria d'estar tan estretament regulada o ser tan metòdica; els nostres impulsos, si no són absolutament destructius o perjudicials pels altres, haurien de tenir un joc lliure sempre que fos possible; hi hauria d'haver lloc per l'aventura. Hauríem de respectar la naturalesa humana perquè els nostres impulsos i desitjos són la substància a partir de la qual s'ha de realitzar la nostra felicitat. És inútil donar als homes alguna cosa considerada "bona" de forma abstracta; hem de donar-los alguna cosa desitjada o necessitada si ens volem afegir a la seva felicitat.
 
  
  Matemàtic, filòsof, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura (1950), Russell és considerat un dels intel-lectuals més brillants del segle passat. Més enllà del seu treball acadèmic i dels llibres de divulgació sobre diversos temes que va escriure, cal destacar la seva mirada lúcida i el compromís ètic i social que va mantenir al llarg de la seva vida. Crític amb el poder de la religió i de l'estat, es revolta contra la por i les supersticions i es declara a favor del lliurepensament. Participà en nombrosos actes pacifistes i antinuclears. Per Russell, calia utilitzar la ciència de forma sàvia. L'aportació que féu a la pedagogia també va ser molt important, provocant els recels dels estaments més conservadors de l'època.  
  La seva Autobiografia, escrita pocs anys abans de la seva mort, comença amb aquestes paraules: "Tres passions simples però irresistiblement fortes han governat la meva vida: el desig d'amor, la cerca de coneixement i una aflicció insuportable pel sofriment de la Humanitat".

  Altres obres: Per què no sóc cristià, Història social de la Filosofia, La meva concepció del món, Assaigs impopulars... La majoria estan traduïdes al català i/o al castellà.

Russell, assegut, en una concentració pacifista. Tenia més de 90 anys.

  
  En què crec jo. Bertrand Russell. Pròleg de Fernando Broncano. Traducció de Mercè Capdevila Pujol. Editorial Proteus, 2011. 

Mirar, dir

  
  Mirar no només és contemplació i reflexió sinó també acció. En la contemplació hi pot haver com a molt un anhel d'una certa transformació, conscient o no, però és en l'acció quan aquella adquireix la plenitud. Mirar, tal com entenc aquesta paraula, significa també proximitat, comprensió, ètica del compromís, un indefugible tenir cura de, unes dosis de creativitat i de resistència. Mirar s'enriqueix amb el recordar, es reforça amb tota una colla de vincles que s'estableixen amb naturalitat. 
  Una mirada no solament implica la vista sinó també el tacte i els altres sentits. Mirar és millorar personalment, aprendre dels errors comesos. Una mirada atenta neix de l'interior i es projecta cap enfora per tornar altre cop endins amb un coneixement molt més ric. No sempre és fàcil. Això sí: la mirada ha d'intentar ser humil i honesta. 
  Després vindrà el dir, que és consubstancial a la mirada, si es vol, però que també expressa amb paraules tot allò que s'ha conegut, s'ha sentit. Potser no tot, és cert, això és impossible, però sí una part o, millor, l'essència d'uns fets que mai més no podran tornar a ser idèntics.

  Com heu pogut observar, El desert blau, després de dos anys i mig d'existència, muda, de mica en mica, cap a un nou format. Aquests petits canvis que ja s'observen no acabaran, però, aquí. És un projecte en moviment, s'anirà fent i enriquint amb noves idees (això espero). Amb lentitud, potser, però sense treva.

  S'intentarà projectar noves mirades sobre una realitat que ens sorprèn, ens pertorba, ens indigna, però on també cal saber captar les innombrables meravelles que ens ofereix. 
  
  Un dels canvis més visibles que haureu notat és la incorporació d'un menú horitzontal, més còmode, potser, per a tothom. Aquests són els apartats:
 

 Històries del present. Volen ser petites cròniques de la vida quotidiana. Algunes coses que han passat en els darrers dies o que seran notícia en un futur proper, un comentari o reflexió sobre alguna qüestió d'actualitat, ja sigui viscuda o extreta d'algun lloc. A vegades prenent com a punt de partida una anècdota, un gest...

Contemporanis. Apunts sobre personatges rellevants de la història que han realitzat una tasca cultural d'interès però que també s'han destacat per la seva dimensió humana. Més que la proximitat temporal és això darrer que ens els fa ser contemporanis. Alhora també es parlarà sobre fets històrics no massa coneguts o que han restat als marges dels discursos més oficials.


Literatura. Es faran ressenyes o crítiques de llibres (no necessàriament actuals), mirades sobre determinats aspectes del món literari. Periòdicament s'inclouran passatges literaris, ja siguin extrets d'una novel-la, d'un assaig, d'un dietari o aforismes. Hi haurà un interès particular en el periodisme literari (sobretot el que s'ha fet o es fa en català).


Art. Escrits sobre pintura, escultura, cinema, música...Fets i comentaris a l'entorn de pel-lícules, quadres...o bé sobre artistes que han excel-lit en aquests camps. Fins i tot, alguna vinyeta d'humor, si s'escau.

Ciència i medi ambient. No hi ha dubte que la ciència té una influència cabdal en la nostra societat, però en molts mitjans encara ocupa un lloc residual. És per això que cal reivindicar la ciència com a cultura, com una forma d'humanisme que neix de l'ètica. Es farà esment també en la relació de les disciplines científiques amb les humanitats. Hi haurà, a més, un espai on s'exposaran breus històries de la ciència i la filosofia, així com diverses reflexions a l'entorn de la ciutat i de la natura. 

Relats. Un lloc per a la literatura de ficció però també per a la no-ficció, basada en fets i/o elements trets de la realitat. Narracions curtes, contes... que neixen d'un fet històric, viscut o bé fruit únicament de la imaginació, tot i que aquesta mai no és capaç de sostreure's del tot de la realitat.



  Espero que tot plegat us pugui interessar. No estic d'acord, però, amb divisions estrictes. Poden haver-hi temes que beuen de diversos apartats i poden passar de l'un a l'altre amb facilitat; però bé, en tot cas l'exposició pot servir d'orientació.
  No serà fàcil (per temps i coneixements), però s'intentarà acomplir tot el que s'ha indicat. Així mateix, tots els suggeriments que feu seran benvinguts. Gràcies per avançat i salut. 

Nota (afegida el 30 d'agost): Intentaré que a partir del setembre la publicació pugui tenir una periodicitat més regular. Possiblement setmanal. Aquest és el meu compromís. Ja us informaré en breu.