Em vaig trobar en Joe i la Liz prop de Nashville, just després d’haver creuat el riu assedegat, de color carbassa i de marges prominents. Califòrnia m’era encara molt llunyana, com si l’hagués d’anar a cercar a l’altra punta de la galàxia. S’havien instal-lat en una humil cabana, de parets cendroses. Eren germans orfes, originaris d’una petita ciutat d’Alabama. Havien caminat durant setmanes i esperaven aconseguir un cavall i un carretó prou ample perquè hi poguessin ficar tots els seus records fets de llum i d’ombra .
El seu era un viatge cap al paradís, però fins ara “estem més a prop de l'infern”, segons em va dir la Liz, amb un somriure que em va fer la mateixa impressió com si s’hagués trencat una copa en mil bocins.
En Joe tenia uns ulls d’avellana torrada i unes mans immenses com dues raquetes de tennis; el seu cos quedava encongit dins d’una camisa blanca i una granota de treball de color blau avesat a unes quantes batalles. La fusta de la cabana era d’una pèssima qualitat. Vaig palpar-la i la seva humitat em produí un calfred que em cremà per dins. La Liz em mirava fixament, asseguda en una cadira que semblava de cartró, amb uns ulls d’una innocència ambigua. Les mans eren d’una finesa extraordinària i la seva figura prima li conferia un aire de dignitat. Ambdós tenien els peus com si haguessin trepitjat un camp de futbol ple de fang i de pedres fins a les llotges.
No ens vam dir res més. Quan em vaig girar, una mica més enllà, les seves mirades encara m’acompanyaven. Expressaven una duresa tènue, una resistència gairebé tendra, que potser eren el senyal d’un principi d’amistat. En què pensaven?
 |
| Fotografia de Walker Evans. |
No ens vam dir res més. Quan em vaig girar, una mica més enllà, les seves mirades encara m’acompanyaven. Expressaven una duresa tènue, una resistència gairebé tendra, que potser eren el senyal d’un principi d’amistat. En què pensaven?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada