dimarts, 30 de gener de 2018

I la música va deixar de sonar



Notes sobre Blok, Akhmàtova i Iessenin


                                                                               “Som els oblidats, solitaris sobre la terra”
                                                                                                   
                                                                                                           (....)                         A. Blok


No, no és fàcil ser poeta a Rússia. Mai no ho ha estat. Sobretot a l’època dels tsars pròpiament dita, però també en els temps on han governat altres “tsars”, com aquells que van sorgir de la revolució de 1917. 
Se'm pot fer una observació. No només és exclusiu de Rússia. És cert. L'ofici de poeta (i en general el d'escriptor) ha tingut (i té) limitacions en moltes altres parts del món. Però el cas rus és particularment simptomàtic, pel geni dels seus creadors, pel seu nombre i per la dimensió tràgica de les seves existències, com veurem. 

Tres, quatre anys abans gairebé ningú no s’hagués imaginat allò que s’esdevindria poc després: una guerra mundial d’efectes devastadors, l’esclat d’una revolució, l’inici d’una guerra civil... En fi, un enorme trasbals, un drama que engoliria milions de persones. El món quedaria definitivament capgirat. Res ja no tornaria a ser el mateix.



Kazimir Malèvitx. Paisatge amb una casa groga (1906).

Sant Petersburg. Gener de 1914, mig any abans de la catàstrofe, un diumenge al migdia. La jove poeta Anna Akhmàtova visita el també poeta i dramaturg Alexander Blok a casa seva. El fred i el glaç amaren l’aire i les voreres dels carrers. La boira amb prou feines deixa entreveure una llum groga, borrosa i delicada. Avui, els maons de la casa grisa de l’escriptor continuaran ben freds; el fum, també gris, surt de la xemeneia com immobilitzat. Tot és gris; només hi ha, ara aquí, ara allà, unes clapes d'un groc deslluït, com bombetes a punt de morir.

Ambdós escriptors estan asseguts un davant de l’altre. Es miren. L'amfitrió no ha dit massa paraules, la seva actitud és silenciosa, també les seves passes quan s’ha aixecat per agafar un llibre de poemes, els seus poemes, col-locat en un dels prestatges del moble i que més tard llegirà a la seva convidada.

“Què amaguen aquests ulls tan profunds, tan plens de misteri?”, escriurà, temps després, l’Anna, en un poema que recorda aquesta visita. La mateixa poètica de Blok ens dona, si més no parcialment, una resposta. Sota una senzillesa aparent, la seva poesia és oberta a una dimensió on hi conviuen símbols, fets i actes de la vida quotidiana i misteris profunds. Ja fa un temps que el poeta rus ha iniciat un viatge, ambiciós i commovedor alhora, que l’ha portat a la recerca d’una idea que donés sentit a la seva doble condició d’home i d’artista: en primer lloc l’etern femení (concepte que havia exposat en el recull de poemes Versos de la bella dama, dedicats a la seva companya Liubov Mendeleeva, filla de Dmitri Mendeléiev, el cèlebre químic conegut, sobretot, per ser l’inventor de la taula periòdica dels elements) i, en una segona fase, havia girat els ulls envers el seu propi país, Rússia, la pàtria immensa, contradictòria, a cavall entre occident i orient, una relació mai resolta del tot. Allí s’encara amb la marginació de les grans ciutats i el sofriment d’àmplies capes de la població. 

Alexander Blok (1880-1921).
Aquests moments reveladors, els carrers d’un Sant Petersburg míser i misteriós, li inspiren versos que llisquen sobre la neu i viatgen amb el vent; versos que són i no són d’aquest món; paraules d'un present i d'un futur no precisament il-luminat: “La nit, l'adrogueria, el carrer, el fanal...món absurd i insípid...tot serà el mateix. No hi ha sortida”.
La “musicalitat tendra i ferotge i la melangia mística” de Blok, com escriu en Ricard San Vicente*. Blok, un dels grans poetes de l’anomenada edat de plata de la literatura russa.

                La poesia d’Alexander Blok
                És el vent que aixeca la neu.
                Com una paorosa carrera en trineu
                És la poesia d’Alexander Blok.
                Ens arrossegarà - Prop o lluny?-
                En els territoris de la tendresa hivernal.
                La poesia d’Alexander Blok
                És el vent que aixeca la neu. 

                                                                                                                Fiodor Sologub (1913).


Blok viu la revolució de 1905, que acaba en fracàs, però sense la qual no s’entendria la que tindria lloc dotze anys després, la de 1917. Són moments d’eufòria i d’esperança per a molts, la revolució que ha de canviar tantes coses, donar llum a tantes vides insípides i dissortades. Tanmateix, no passa massa temps perquè aquesta llum s’evapori, com també li passa a l’ànima del poeta que cau, finalment, en un estat de commoció, en un silenci sobtat, quasi bé definitiu.


K. Malèvitx. Creu vermella en un cercle negre (1920-22).
Pocs mesos abans de la seva mort, l’any 1921, en un homenatge a Puixkin, Blok pronuncia unes paraules que defineixen d’una forma precisa el seu estat anímic: “Puixkin no morí només a mans d’Anthès! Allò que el matà fou la manca d’aire per a respirar lliurement. I el seu temps va morir amb ell...La pau! La llibertat! Dues coses indispensables per a tot poeta...”**. La pau de l’ànima i la llibertat de crear. Sense això el poeta ja no pot respirar. A Blok ja només li queda un dolor, físic, però sobretot moral; la música de la revolució de 1917 ja no la pot sentir, entre altres coses perquè ja no és la seva música; és la música d’un món on ell es sent estrany, un món immers en una mena de broma densa i feixuga, com la que cobreix la casa del poeta aquell diumenge al matí de l’any 1914. La redescoberta d’aquell mortal incendi de la vida, tal com havia escrit en algun dels seus poemes, s’ha apagat. La nit. El poeta s’ha consumit i conviu amb un silenci estremidor. Com tants d’altres escriptors i gent de la cultura. La seva fi és tràgica, o bé assassinats i desapareguts sense deixar rastre, o bé acaben en suïcidi o resten enterrats en vida, en un exili interior, aquells que no han volgut o no han pogut marxar. La llista és llarga: Gumiliov, Maldelxtam, Iessenin, Maiakovski, Tsvetàieva, Akhmàtova, Babel...

En aquell encontre del mes de gener de 1914, hi ha una celebració de la paraula, una confiança en l'amor, una resistència de l’artista per no sucumbir, però també s’anuncia, bé que de forma vague, allò que ha de venir. La impotència de la cultura, la impossibilitat de mantenir gaire temps l’ànima ardent. Tanmateix, sense aquella, com seria el món?
Quan Anna Akhmàtova abandona la casa del poeta, la llum declina i la neu comença a ser negre. A contrallum, distingeix el poeta, allà en un racó, vora la finestra; la seva imatge és “fosca, alta, melodiosa i mercurial, mirant la foscor del golf de Finlàndia, en una nit boirosa i freda de Petrograd (Sant Petersburg)”.*
Quan arriba a casa, Akhmàtova rellegeix un dels poemes que li ha recitat:

                                        Des del cor d’una església, una noia cantava
                                        el misteri del mar que solquen tantes naus,
                                        el misteri dels homes perduts en terra estranya,
                                        d’aquells que l’alegria ja havien oblidat.

                                        Volant cap a la cúpula, la seva veu, cantava,
                                        i un raig li resplendia per sobre el muscle blanc,
                                        i la gent, en la fosca, mirava i escoltava
                                        la seva roba blanca cantant en aquell raig.

                                        I tothom confiava que hi hauria alegria,
                                        que els vaixells reposaven ancorats a un port dolç,
                                        que en una terra estranya aquells homes tenien
                                        una vida més clara, un recer lluminós.

                                        Era el raig de llum tènue i la veu era blana.
                                        Solament, imposant-se per davant de l’altar,
                                        partícip dels misteris, el plor d’un nen s’alçava;
                                        sabia que ningú no havia de tornar... 
                                                     
                                                             A.Blok (1905).            Traducció:  Ricard San Vicente/ Esteve Miralles.


Serguei Iessenin procedia d’una família camperola. Amb el temps es va convertir en el poeta que millor va saber cantar el camp rus i la natura. Traspua una malenconia que es reforça quan percep, impotent, el difícil trànsit entre la cultura rural russa a una societat urbana i industrial. Amic de Blok, poc després de la mort d’aquest també caurà en el desànim, però no deixarà d'escriure commovedors versos:  

Tots, tots en aquest món ens extingim,/ raja suau el coure de les fulles dels erables.../ Sigui benaurat pels segles dels segles/ tot allò vingut per florir i per morir./ (1922)

Sé que en aquell país no hi haurà/ aquests sembrats, aquest or dins la boira./ Per això estimo la gent/ que viu a la terra amb mi. (1924)

Erable meu, erable despullat i gebrat,/ què fas aquí inclinat sota el torb blanc? (...) Em sembla ser un erable com tu,/ però no despullat sinó tot verd. (1925)  

                                                                                                                                 Traducció de Josep M. Güell.


Sí, la paraula que fa créixer el verd en els deserts, en les estepes més inhòspites i resseques, malgrat tot.



Bibliografia:

*Poesia russa contemporània. Edicions 62 (del pròleg de Ricard San Vicente).  

**Alexander Blok, de Nina Berberova, traduït per Ana Maria Moix i publicat per l’editorial Circe. 

-Cinco poetas rusos. Blok, Sologub, Gumiliov, Ajmátova, Mandelstam. Traducció i selecció de Jorge Bustamante García. Editorial Norma (Colòmbia). 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada