Notes sobre Blok, Akhmàtova i Iessenin
“Som els oblidats, solitaris sobre la terra”
(....) A. Blok
No, no és fàcil ser
poeta a Rússia. Mai no ho ha estat. Sobretot a l’època dels tsars pròpiament
dita, però també en els temps on han governat altres “tsars”, com aquells que
van sorgir de la revolució de 1917.
Se'm pot fer una observació. No només és exclusiu de Rússia. És cert. L'ofici de poeta (i en general el d'escriptor) ha tingut (i té) limitacions en moltes altres parts del món. Però el cas rus és particularment simptomàtic, pel geni dels seus creadors, pel seu nombre i per la dimensió tràgica de les seves existències, com veurem.
Se'm pot fer una observació. No només és exclusiu de Rússia. És cert. L'ofici de poeta (i en general el d'escriptor) ha tingut (i té) limitacions en moltes altres parts del món. Però el cas rus és particularment simptomàtic, pel geni dels seus creadors, pel seu nombre i per la dimensió tràgica de les seves existències, com veurem.
Tres, quatre anys
abans gairebé ningú no s’hagués imaginat allò que s’esdevindria poc
després: una guerra mundial d’efectes devastadors, l’esclat d’una revolució,
l’inici d’una guerra civil... En fi, un enorme trasbals, un drama que engoliria
milions de persones. El món quedaria definitivament capgirat. Res ja no tornaria a
ser el mateix.
Sant
Petersburg. Gener de 1914, mig any abans de la catàstrofe, un diumenge al
migdia. La jove poeta Anna Akhmàtova visita el també poeta i dramaturg Alexander Blok a
casa seva. El fred i el glaç amaren l’aire i les voreres dels carrers. La
boira amb prou feines deixa entreveure una llum groga, borrosa i delicada. Avui, els maons de la casa grisa de l’escriptor continuaran ben freds; el
fum, també gris, surt de la xemeneia com immobilitzat. Tot és gris; només hi ha, ara aquí, ara allà, unes clapes d'un groc deslluït, com bombetes a punt de morir.
Kazimir Malèvitx. Paisatge amb una casa groga (1906). |
Ambdós escriptors estan asseguts un davant de l’altre. Es miren. L'amfitrió no ha dit
massa paraules, la seva actitud és silenciosa, també les seves passes quan s’ha
aixecat per agafar un llibre de poemes, els seus poemes, col-locat en un dels prestatges del moble i que més tard llegirà a la seva convidada.
“Què amaguen aquests
ulls tan profunds, tan plens de misteri?”, escriurà, temps després, l’Anna, en
un poema que recorda aquesta visita. La mateixa poètica de Blok ens dona, si
més no parcialment, una resposta. Sota una senzillesa aparent, la seva poesia
és oberta a una dimensió on hi conviuen símbols, fets i actes de la vida
quotidiana i misteris profunds. Ja fa un temps que el poeta rus ha iniciat un
viatge, ambiciós i commovedor alhora, que l’ha portat a la recerca d’una idea
que donés sentit a la seva doble condició d’home i d’artista: en primer lloc
l’etern femení (concepte que havia exposat en el recull de poemes Versos de la bella dama, dedicats a la
seva companya Liubov Mendeleeva, filla de Dmitri Mendeléiev, el cèlebre químic conegut,
sobretot, per ser l’inventor de la taula periòdica dels elements) i, en una
segona fase, havia girat els ulls envers el seu propi país, Rússia, la pàtria
immensa, contradictòria, a cavall entre occident i orient, una relació mai
resolta del tot. Allí s’encara amb la marginació de les grans ciutats i el sofriment
d’àmplies capes de la població.
Alexander Blok (1880-1921). |
Aquests moments reveladors, els carrers d’un Sant Petersburg
míser i misteriós, li inspiren versos que llisquen sobre la neu i viatgen amb
el vent; versos que són i no són d’aquest món; paraules d'un
present i d'un futur no precisament il-luminat: “La nit, l'adrogueria, el carrer,
el fanal...món absurd i insípid...tot serà el mateix. No hi ha sortida”.
La “musicalitat
tendra i ferotge i la melangia mística” de Blok, com escriu en Ricard San
Vicente*. Blok, un dels grans poetes de l’anomenada edat de plata de la
literatura russa.
La poesia d’Alexander Blok
És el vent que aixeca la neu.
Com una paorosa carrera en trineu
És la poesia d’Alexander Blok.
Ens arrossegarà - Prop o lluny?-
En els territoris de la tendresa hivernal.
La poesia d’Alexander Blok
És el vent que aixeca la neu.
Fiodor Sologub (1913).
Blok viu la revolució
de 1905, que acaba en fracàs, però sense la qual no s’entendria la que tindria lloc
dotze anys després, la de 1917. Són moments d’eufòria i d’esperança per a molts,
la revolució que ha de canviar tantes coses, donar llum a tantes vides
insípides i dissortades. Tanmateix, no passa massa temps perquè aquesta llum
s’evapori, com també li passa a l’ànima del poeta que cau, finalment, en un
estat de commoció, en un silenci sobtat, quasi bé definitiu.
K. Malèvitx. Creu vermella en un cercle negre (1920-22). |
En
aquell encontre del mes de gener de 1914, hi ha una celebració de la paraula, una confiança en l'amor, una resistència de l’artista per no sucumbir, però també s’anuncia, bé que de forma vague, allò
que ha de venir. La impotència de la cultura, la impossibilitat de mantenir
gaire temps l’ànima ardent. Tanmateix, sense aquella, com seria el món?
Quan
Anna Akhmàtova abandona la casa del poeta, la llum declina i la neu comença a
ser negre. A contrallum, distingeix el poeta, allà en un racó, vora la
finestra; la seva imatge és “fosca, alta, melodiosa i mercurial, mirant la
foscor del golf de Finlàndia, en una nit boirosa i freda de Petrograd (Sant
Petersburg)”.*
Quan
arriba a casa, Akhmàtova rellegeix un dels poemes que li ha recitat:
Des
del cor d’una església, una noia cantava
el
misteri del mar que solquen tantes naus,
el
misteri dels homes perduts en terra estranya,
d’aquells
que l’alegria ja havien oblidat.
Volant
cap a la cúpula, la seva veu, cantava,
i
un raig li resplendia per sobre el muscle blanc,
i
la gent, en la fosca, mirava i escoltava
la
seva roba blanca cantant en aquell raig.
I
tothom confiava que hi hauria alegria,
que
els vaixells reposaven ancorats a un port dolç,
que
en una terra estranya aquells homes tenien
una
vida més clara, un recer lluminós.
Era
el raig de llum tènue i la veu era blana.
Solament,
imposant-se per davant de l’altar,
partícip
dels misteris, el plor d’un nen s’alçava;
sabia
que ningú no havia de tornar...
A.Blok (1905). Traducció: Ricard San Vicente/ Esteve Miralles.
Serguei Iessenin procedia d’una família camperola. Amb el temps es va convertir en el poeta que millor va
saber cantar el camp rus i la natura. Traspua una malenconia que es reforça
quan percep, impotent, el difícil trànsit entre la cultura rural russa a una
societat urbana i industrial. Amic de Blok, poc després de la mort d’aquest també caurà en el desànim, però no deixarà d'escriure commovedors versos:
Tots, tots en aquest
món ens extingim,/ raja suau el coure de les fulles dels erables.../ Sigui
benaurat pels segles dels segles/ tot allò vingut per florir i per morir./ (1922)
Sé que en aquell país
no hi haurà/ aquests sembrats, aquest or dins la boira./ Per això estimo la gent/
que viu a la terra amb mi. (1924)
Erable meu, erable
despullat i gebrat,/ què fas aquí inclinat sota el torb blanc? (...) Em sembla
ser un erable com tu,/ però no despullat sinó tot verd. (1925)
Traducció de Josep M. Güell.
Sí, la paraula que fa créixer el verd en els deserts, en les estepes més inhòspites i resseques, malgrat tot.
Bibliografia:
*Poesia russa contemporània. Edicions 62 (del pròleg de Ricard San Vicente).
**Alexander Blok, de Nina Berberova, traduït per Ana Maria Moix i publicat per l’editorial Circe.
**Alexander Blok, de Nina Berberova, traduït per Ana Maria Moix i publicat per l’editorial Circe.
-Cinco
poetas rusos. Blok, Sologub, Gumiliov, Ajmátova,
Mandelstam. Traducció i selecció de Jorge Bustamante García. Editorial Norma
(Colòmbia).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada