dijous, 8 de febrer de 2018

La poesia inacabada de Franz Schubert



Quina sensibilitat la de Schubert, quina música, quina poesia! Si no hagués mort tan jove, quant d'art no hagués donat encara a la humanitat... Va tenir una vida molt curta, però allò que va crear, com l'art de Bach, Mozart o Beethoven, perviurà a través de moltes generacions, mentre encara hi hagi qui s'admiri per la bellesa i la cultura.

Franz Schubert va néixer en un suburbi vienès l’any 1797 i va morir un mes de novembre del 1828 a la mateixa ciutat de Viena. Un any i mig abans havia assistit al funeral del seu admirat Beethoven, en el qual s'hi havia interpretat el Rèquiem de Mozart. 
Per voluntat seva fou enterrat molt a prop de la tomba del mestre, en el cementiri de Währing. Justament s'atribueix a Beethoven la mateixa frase que Mozart li havia dit a ell mateix: "És ben cert que en Schubert s'hi troba una espurna divina". 

Sens dubte, Schubert és un dels grans compositors de tots els temps, un dels més estimats, certament. Excels creador de lieds (entre els quals poden esmentar el Viatge d’hivern, Winterreise en alemany, a partir de poemes de Wilhelm Müller), sonates per a piano, impromptus (peces pianístiques basades en la improvisació), quartets de corda (com l'impressionant i desolador La mort i la donzella) o quintets per a piano i corda (com la peça anomenada La truita, el seu homenatge a la natura). 
Al llarg de la seva vida organitzà vetllades musicals, petits actes de caràcter íntim realitzats en cases particulars, dirigides a familiars i a amics diversos. Més endavant foren conegudes amb el nom de Schubertíades
Va posar música a grans poetes del seu temps com Goethe o Heine. La seva obra expressa dolor, malenconia, inquietud, amb silencis reveladors, també amb instants de joia. No va tenir una vida especialment feliç, amb penúries materials i amb moments de desànim i de pessimisme. Visqué gairebé a l’ombra del món musical, i no va tenir l’ambició de fer carrera o diners. Per això en vida la seva música no va tenir massa projecció, tot i l'estima de diversos amics i de persones que van saber apreciar la seva música.



Schubert al piano. Pintura de Gustav Klimt, destruïda durant la II Guerra Mundial.

Podem comparar Schubert d'alguna manera amb Txékhov, el gran escriptor rus. Aquest es va sentir més còmode en les curtes distàncies, en el conte o en el teatre, per exemple, que no en les novel-les extenses. Schubert sembla que també es movia millor en les breus composicions, en la música de cambra, i no tant en obres grandioses de caire simfònic o operístic. No per això ambdós han de deixar de ser considerats com el que són: dos magnífics artistes, dos genis en les seves especialitats. En aquest sentit, no podem parlar de gèneres menors.
Però és ben cert que el compositor vienès no va excloure la simfonia, al contrari. En aquest àmbit va saber crear també grans composicions. En la número 5, amb reminiscències encara clàssiques, ja hi deixa entreveure, però, unes aptituds ben especials. Una major magnificència assoleix amb la seva darrera simfonia, la número 9, la Gran Simfonia en Do major. Però, a nivell simfònic, em quedo, personalment, amb la simfonia número 8, dita “Inacabada”. És una de les obres simfòniques més interpretades. Constituïda per dos moviments (tot i que en va començar a escriure un tercer), s'ignora si Schubert ja la va donar així per finalitzada o bé si la pensava continuar més endavant. Tanmateix, la seva unitat i, sobretot, la seva bellesa, són ben paleses. És una peça majúscula, excepcional, amb moments íntims, callats i explosius alhora, sempre amb una emoció continguda. S'inicia amb un silenci inquietant, el tema esdevé greu i misteriós. Llum i ombra conflueixen en aquesta primera part. El segon moviment és més líric, amb moments on s'intueix una certa resistència, però on hi domina, en general, la resignació, l'acceptació de la realitat.
Fou iniciada el 30 d’octubre de 1822. Al novembre del mateix any ja havia enllestit els dos moviments. Mai no la va poder sentir interpretada en vida. Fou estrenada el 17 de desembre de 1865 a Viena, dirigida per Johann Herbeck, trenta-set anys després de la mort del compositor. 
                               

                                       Simfonia núm. 8 en Si menor, "Inacabada", D 759.
Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam, sota la direcció de Leonard Bernstein.  






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada