diumenge, 25 de febrer de 2018

Van venir d'Irlanda




Avui toca parlar d'un autor irlandès, entre d'altres coses. No és Joyce, ni Beckett ni Heaney. Tampoc no pertany al segle XX. De fet, va viure en una època molt remota i desconeguda. En coneixem algunes obres, l’essència del seu pensament, això sí; però de la seva vida en sabem molt poca cosa. Una ombra gegant la fa gairebé invisible. És natural. L’època remota (i força desconeguda) és l’Alta Edat Mitjana, concretament el segle IX, uns anys després de la mort de l'emperador Carlemany. 

No, no l'hem oblidat. El personatge en qüestió és el filòsof, teòleg i escriptor Joan Escot Eriúgena (810?-877?). No exagerem en qualificar-lo de roca (lluminosa) enmig d’un paratge erm. Són els anys en els quals Occident viu, probablement, els moments més baixos de la seva història, en gairebé tots els nivells. Per això, l’aparició d’una figura com la de l’Eriúgena va ser un miracle. Des de la mort de Boeci (any 524) fins a Sant Anselm (segle XI), és a dir un període de més de cinc segles, és potser l’única figura rellevant i prou potent del pensament occidental. 

Les seves idees, d'una solidesa, profunditat i brillantor indubtables, són, en bona part, desconcertants per l'època. És, certament, un pensador heterodox (sobretot pel seu suposat panteisme) i, si se’m permet dir-ho així, gairebé herètic (de fet, en el segle XIII, les seves idees foren perseguides i combatudes des de l’ortodòxia catòlica, fins al punt de que hom dictà l’ordre de cremar les seves obres). Bertrand Russell, en la seva famosa Història social de la Filosofia, diu que fou “la personalitat més sorprenent del segle IX; ho hauria estat menys si hagués viscut al segle V o al segle XV...”. 
Els heterodoxos, no cal dir-ho, són, en bona mesura, els grans damnats de la història, encara que hagin mantingut una activitat pacífica i conciliadora, com sembla que així fou en el cas del nostre personatge. Els heterodoxos i els lliurepensadors de totes les èpoques segueixen sent contemporanis nostres. La seva contribució a la llibertat i el seu combat contra la intolerància i la violència han estat exemplars, en la majoria de vegades, i en som, d'alguna manera, deutors.

Restes del monestir de Kells (Irlanda), fundat a principis del segle IX.

Amb l’Europa continental en un procés d’hivernació, Irlanda es converteix en el refugi de la cultura greco-llatina i de l'obra d’autors que van viure en els primers segles del cristianisme, com Sant Agustí o Boeci. Just abans de l’any 600, l’illa havia facilitat l’acollida de diverses persones sensibles al llegat cultural dels antics. Joan Escot arreplega tota aquesta formació i la "retorna", anys més tard, al vell continent, concretament a França. El trobem així a l’Escola Palatina de la cort de Carles el Calb, un dels nets de Carlemany, cap al 847-50. L’any 843 s’havia signat el tractat de Verdum, en el qual es fonamenta l’imperi fundat per Carlemany en tres grans àrees, situades a les actuals França i Alemanya. Un any abans, a Estrasburg, havien tingut lloc les primeres converses entre els dos reis carolingis: Carles el Calb i Lluís II el Germànic. Els acords assolits havien estat escrits en llatí, però també en dues llengües antecedents del francès i de l’alemany.
Naturalment, Escot coneixia les llengües grega i llatina. Sembla ser que les va estudiar en un monestir irlandès. Més tard, va traduir, per exemple, l’obra del Pseudo-Dionís l’Areopagita (segles V-VI), d'inspiració mística i neoplatònica. Aquest autor, alhora, li va transmetre una notable influència filosòfica i teològica.

És característic del pensament d'Escot el seu compromís amb la raó i el coneixement per assolir la veritat, sense desviar-se, però, de la teoria cristiana dels evangelis. Professà un panteisme com s’ha dit, o el seu pensament no fou tan heterodox? No hi ha dubte, segons diversos documents, que fou sospitós d’heretgia per una obra sobre la predestinació. Escot creia en el lliure albir i això fou motiu d'enfrontaments.
La seva obra principal és Sobre la divisió de la natura. En aquest llibre, la natura és dividida en quatre classes: 1) Allò que crea i no és creat (Déu). 2) Allò que crea i és creat ( les idees platòniques que subsisteixen en Déu). 3) Allò que és creat però no crea (les coses en l’espai i el temps). 4) Allò que ni crea ni és creat ( Déu, no com a creador, sinó com a Fi i Propòsit de totes les coses). Tot el que emana de Déu tendeix a tornar a ell. Déu és el començament, el mitjà i el fi de totes les coses.
Però la creació s’ha donat des del no-res? Com és possible? Qui ha creat Déu? Com podem arribar a comprendre els instants previs a la creació? Què signifiquen aquestes paraules? Les hi donem el mateix significat que fa més de mil anys? Pot la ment humana actual comprendre, experimentar aquell món i aquella societat, prescindint del llegat intel-lectual que ens ha arribat?


Sant Mateu (vers el 830). D'un evangeli manuscrit,
probablement pintat a Reims. Biblioteca d'Épernay.
Escot reflexiona sobre el concepte de llibertat en l'ésser humà. Què és la llibertat? La possibilitat de pecar i de no pecar, o el que és el mateix: la possibilitat d’escollir entre el bé o el mal. El mal existeix perquè l’home és lliure i per tant també pot escollir fer el mal? Però aquí sorgeix una altra noció essencial que és la responsabilitat, amb un fort component d’imperatiu ètic.
Allò que trobo que fa més interessant Joan Escot, emperò, és la seva aposta apassionada per la raó i les potencialitats de l’ésser humà. La síntesi de fe i raó, el porten a no menysprear una en detriment de l’altra. Fins i tot en primer lloc es decanta envers la segona i no per l’autoritat revelada als llibres sagrats, ja que aquella, juntament amb el llenguatge de la natura, és anterior a aquesta autoritat. Tot i que no nega la religió (al contrari), sí afirma la llibertat d’investigació, la qual no pot ser negada ni limitada per cap mena d’autoritat. La religió mateixa, segons el seu punt de vista, s’identifica amb la investigació i no amb l’autoritat. A diferència del tarannà pessimista sobre l’home d’altres autors cristians, Joan Escot, doncs, n’exalta les seves virtuts i amb el mateix optimisme descriu el destí últim de l’ésser humà. El destí d’aquest no és el de perdre’s en l’ésser diví, sinó el de romandre en la seva vertadera substància, com l’aire en la llum. 

Un cop mor el rei Carles, el 877, s’ignora amb seguretat el que li va passar a Joan Escot. Podria haver mort aquest mateix any, com han assenyalat alguns estudiosos, o bé, segons uns altres, haver acceptat la invitació del rei Alfred el Gran per ensenyar a l’Escola d’Oxford i tot seguit haver ocupat el càrrec d’abat d’algun monestir. No seria estrany. Allò que és segur és una sensibilitat per la cultura d’aquest monarca, el qual provava d’estimular un cert renaixement intel-lectual. Va promoure, per exemple, la traducció en un anglès antic de dues obres clàssiques i d’enorme influència posterior: Els soliloquis de Sant Agustí i La consolació de la filosofia de Boeci, entre d’altres. Aquesta darrera obra, per exemple, esdevindria una de les més llegides durant tota l’Edat Mitjana. Un "bestseller", vaja, però amb molt menys lectors que ara (recordem que la gran majoria de la població era analfabeta i que encara faltaven uns sis segles per l’invenció de la impremta).

Amb tota probabilitat, Joan Escot, amb el seu extraordinari coneixement de la cultura clàssica, en sabia de l’existència d’aquestes dues obres i fóra bonic pensar que la traducció d’aquestes hagués estat portada a terme per ell mateix, ja en la darrera etapa de la seva vida. Fins al darrer moment hauria estat fidel al seu compromís d’aportar a la civilització occidental bona part de l'immens tresor de la literatura grega i llatina, després del desert cultural que ja feia segles que durava i que no es recuperaria plenament, si més no en part, fins l'any mil, punt que marca un progressiu renaixement cultural a l’Europa Occidental. Tanmateix, ara que hi estem posats, tot que podem considerar els segles IX i X com l’època més desolada i obscura d’Occident, no podem deixar d’esmentar, tampoc, a d'altres homes d'estudi eminents com Gerbert d’Orlhac (938-1003), futur Papa Silvestre II. Cultivà les matemàtiques, l’astronomia i les ciències naturals (va rebre influències de la ciència àrab). Va estudiar durant un període curt a Barcelona, Vic i Ripoll. Amb ell s’inicia un tímid renaixement que s’hauria de plasmar amb major nitidesa en les dècades següents, com ja hem esmentat. Cal puntualitzar una cosa: sempre ens referim a uns segles de decadència pel que fa a Occident. No fou així en d’altres cultures, com la xinesa o l'àrab. En aquestes hi havia més llum que no pas ombres. El seu llegat fou extraordinari. Però això donaria per un altre escrit.

Contemporani d’Escot és un poeta irlandès de nom Seduli Escot. És possible que sigui l’autor d’un poema que ha estat considerat anònim. Està escrit en gaèlic antic. El títol és “Pangur Bán”. Hom el va descobrir perquè estava escrit en el marge superior esquerra d’una còpia molt antiga de les epístoles de Sant Pau. Es van arribar a conèixer els dos autors irlandesos? Va descobrir Joan Escot el poema tot remenant exemplars en un monestir irlandès? Si és així, en llegir-lo, hagués esbossat un somriure. A nosaltres també ens ha passat. Acabem d’aquesta manera. Heus ací els versos d'aquest poema traduïts al català:


                                                                 PANGUR BÁN*


                                                                           Jo i en Pangur Bán, el meu gat,
                                                                           seguim un pla premeditat;
                                                                           ell caça rates amb delit
                                                                           I jo paraules cada nit.

                                                                           Ben lluny de l’elogi mundà,
                                                                           m’assec i em poso a redactar;
                                                                           a en Pangur Bán ja li està bé,
                                                                           ell té força traça també.

                                                                           I no sabeu quin goig que fa
                                                                           veure’ns a tots dos feinejar
                                                                           allà asseguts mentre anem fent
                                                                           tan despreocupadament.

                                                                           Molt sovint passa un ratolí
                                                                           que l’heroi para a mig camí;
                                                                           sovint jo mateix he encalçat
                                                                           amb la ment un significat.

                                                                           I al mur ell clava la mirada
                                                                           ferotge, sagaç, descarnada;
                                                                           al mur del saber faig esgrima
                                                                           amb els meus versos i la rima.

                                                                           Quan un ratolí surt del cau,
                                                                           el meu Pangur fa marramiau!
                                                                           I jo, content, surto a fer un volt
                                                                           quan tots els dubtes he resolt!

                                                                           Tranquil-lament, doncs, fem això,
                                                                           en Pangur Bán, el gat, i jo;
                                                                           en l’art hem trobat la fortuna,
                                                                           diferent i també comuna.




                                                                      Anònim irlandès (Seduli Escot?), segle IX.



* Els gats han vingut a prendre el te. Cinquanta poemes que porten cua. Selecció de Marcel Riera. Viena Edicions.



                                       


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada