dimarts, 6 de març de 2018

Europa, on vas?


PER UNA EUROPA SOLIDÀRIA I HUMANISTA



  Europa, com a tal, encara existeix? Més ben dit, és viable un model europeu basat en la solidaritat, en la fraternitat, capaç de protegir i d'incentivar la seva enorme riquesa cultural i paisatgística? O només és possible una Europa de l'economia de mercat i de la burocràcia, de polítiques monetàries que generen desigualtat i sofriment, fruit d'interessos econòmics i polítics com a mínim opacs? En els darrers anys hem vist, amb resignació i tristesa, com el vell continent, la (des)Unió Europea, per ser exactes, frega el ridícul i ens omple de vergonya quan es tracta de resoldre qualsevol conflicte i mostra desídia davant del dolor, ja sigui en el seu interior, en els seus límits o més enllà de les seves fronteres. Una Europa que, arran de l'ascens pronunciat de moviments xenòfobs i d'extrema dreta (el darrer capítol l'hem vist a Itàlia), es va tancant més sobre si mateixa. Una Europa víctima de la covardia i de la inoperància. Certament, fa por veient segons quins escenaris, però no podem deixar de resistir i d'esperar temps millors. Quin futur ens espera, doncs?



Fragment del mural fet per Banksy a Dover que fa referència al Brexit, però també a la situació actual de la UE.

  Analitzarem breument la qüestió amb dos dels intel-lectuals que hi han reflexionat més actualment: Sami Naïr i Rob Riemen. 
Comencem per una conferència que va fer el primer a Barcelona l'any 2014. Justament s'hi tractava el tema d'Europa, de la pervivència de les identitats en un món globalitzat i de fenomens recurrents com la immigració. Sami Naïr, pensador francès d'origen algerià, autor de diversos llibres, és una de les màximes autoritats mundials quan es tracta de parlar del món àrab i dels moviments migratoris.
L'auditori del Born Centre Cultural estava ple a vessar. Era la penúltima conferència del cicle que s'havia organitzat a l'entorn d'Europa i en què hi havien participat figures de renom mundial com Zygmunt Bauman (mort tot just fa un any), Susan George o Orhan Pamuk. Més que una conferència, però, fou una conversa-entrevista (en molts moments distesa i, fins i tot, amb una mica d'humor quan la situació ho permetia) amb la periodista Mònica Terribas.

  Segons Naïr hi ha una certa decepció amb Europa, sobretot per les seves polítiques devastadores que afecten greument a la classe treballadora. Però sí, "el projecte europeu segueix sent un desig, instal-lat en l'imaginari de la gent".
La globalització ens ha portat a un auge de les identitats; són positives si representen una obertura cap a l'altre. En aquest sentit el nacionalisme hauria de ser universalista (segons ell el català pertany a aquesta família). Però, és evident que no és el cas d'altres formes de nacionalisme que trobem en d'altres llocs del continent. Ho estem veient amb més claredat avui mateix, amb l'ascens electoral de moviments populistes de dreta extrema (Hongria, Polònia, Itàlia, Àustria, França...).

   Pel que fa a l'afebliment de l'esquerra europea en els darrers temps, Sami Naïr afirma: "L'esquerra ha perdut el poble, i ja només representa les elits. Per això el poble està donant suport a l'extrema dreta". Però és un extremisme que ja no només fa polítiques orientades a crear temor a l'entorn de la inseguretat i la immigració sinó també que s'ha fet seu un discurs social, que era propi de les esquerres encara no fa massa. Això fa que gent de classe obrera, històricament votant de l'esquerra, acabi optant per partits reaccionaris (amb un discurs identitari i gens universalista) i més en èpoques de crisi i d'incertesa com les que encara estem vivint. 

Avui, en els primers mesos de 2018, l'anàlisi de Sami Naïr i d'altres continua sent molt vigent. No solament això sinó que sembla que és una tendència que de moment no sembla tenir fi. La crisi de l'esquerra, que ja fa anys que dura, i l'auge de partits extremistes, amb les seves mentides i amb els seus discursos de la por, apel-lant als instints més primaris de l'home, continuen sent fenomens força notoris, com ja hem apuntat.

  Sami Naïr ja deia, a la conferència esmentada, que cal una democràcia més participativa. També recuperar un discurs per a la immigració com a un fenomen social, no com a un problema. Els fluxos migratoris, encara que no ho semblin a priori, només en un percentatge del 4% són cap a Europa; la resta (un 96%) es produeixen a l'interior de l'Àfrica. Molta gent encara creu que és un fenomen la recepció del qual es dona majoritàriament en societats diguem-ne benestants.
Quines bones polítiques immigratòries serien necessàries establir? Naïr ho resumeix en tres punts i ens ho explica d'una forma molt didàctica. A grans trets vindrien a ser:


a) Una bona política d'integració. A les persones que arriben caldria explicar-los quins són els valors europeus, si se'n pot dir així. Valors europeus, afegeixo jo, que podrien inscriure's perfectament com a valors universals. Citem-ne uns quants: llibertat de pensament, la no discriminació per raó de sexe, cultura o religió...

b) Una bona política de fronteres. Manca d'agressivitat. No es tracta d'obrir fronteres, però sí de tenir una actitud cívica, responsable i solidària.

c) Caldria tenir també unes bones relacions amb els països d'origen. Aquí hi juga un paper primordial un concepte creat pel mateix escriptor i politòleg i que s'anomena codesenvolupament, una relació més profunda i horitzontal de respecte i de diàleg entre les diverses nacions, sobretot les situades en les dues ribes de la Mediterrània.


Nicolas de Staël, Paysage Méditerranée, 1954
                                                                        
  Aquests darrers anys s'han viscut episodis molt dramàtics que han tingut com a protagonistes ciutadans africans que volien arribar a Europa. L'illa de Lampedusa o Melilla han estat clars exemples. Europa no ha sabut donar una resposta. Així, el govern espanyol, malgrat les evidències, va defugir qualsevol responsabilitat en l'episodi de la mort d'una vintena d'immigrants quan intentaven accedir a la península, des de Ceuta, l'any 2014.
Un món que viu amb temor, tancat en si mateix, tendeix més a construir murs que no ponts. Un peix que es mossega la cua. Un pont serveix, en canvi, per unir marges, territoris, persones. No així un mur o una tanca, a l'altra banda dels quals una persona pot sentir l'exili, el dolor, però també una il-lusió (sovint enganyosa). Com la tanca de Melilla. Si fóssim en un país normal els ministres responsables haurien estat cessats o haurien hagut de dimitir. Això, aquí és impensable. Una tanca que per moltes ganivetes que hi posin no pot impedir un fet que s'ha produït des de gairebé sempre. Quan es tracta d'assolir una vida millor, una cosa ben humana, no hi ha ningú que ho pugui aturar. És un moviment imparable. Una tanca és, sempre, una vergonya. Com a europeus però sobretot com a éssers humans.

  En el darrer llibre publicat, el pensador i assagista holandès Rob Riemen fa una anàlisi exacta i molt amena sobre l'Europa actual*. És una obra molt recomanable. Està dividida en dues parts: L'etern retorn del feixisme i El retorn d'Europa. Les seves llàgrimes, gestes i somnis. 
En la primera part insisteix en l'auge preocupant del feixisme. No el podem negar, ara presentat d'una altra manera, potser amb "elegància", amb corbata i americana, però també amb el missatge ple de brutalitat i d'intolerància de sempre. Davant d'això, ens cal fomentar l'esperit lliure, desterrar la por i el ressentiment, també el nihilisme. "Només quan tornem a descobrir l'amor a la vida i tornem a lliurar-nos a allò que dona veritable vida -la veritat, la bondat, la bellesa, l'amistat, la justícia, la compassió, la saviesa-, només llavors, i no abans, arribarem a ser immunes al bacil mortal anomenat feixisme". 

  La segona part és una reivindicació urgent del llegat de l'humanisme europeu. Ho fa d'una manera molt seductora, en un format tipus crònica, amb les aportacions de diversos intel-lectuals europeus reunits en unes jornades sobre cultura i pensament.
No és possible, si volem una societat mes justa i solidària, posar per davant l'economia i els interessos polítics, en detriment de l'humanisme i d'una certa espiritualitat. La ciència no ho pot resoldre tot, és cert, tampoc els problemes vitals i les inquietuds més profundes de l'ésser humà. Però sense la ciència, crec, la dimensió humana i humanista de l'existència no seria del tot complerta. 
Caldria, també, recuperar la dignitat de les paraules i fent-ne un bon ús. Ens trobem així, per exemple, com el feixisme, fins i tot, utilitza i reivindica, sense manies, mots com llibertat o democràcia. 
Hem de tenir cura de l'ànima, l'essència de l'ésser humà, com ja havia dit Sòcrates. Riemen exalça l'humanisme europeu, la cultura, a la manera de Thomas Mann, Albert Camus, Jan Patocka o Leone i Natalia Ginzburg. Al cap i a la fi es tracta d'un combat contra l'odi, la por, la barbàrie, a favor de la noblesa d'esperit. En definitiva, una aposta per una societat democràtica que tingui en compte valors com la veritat, la bellesa i la justícia. En això l'educació és essencial. Encara hi som a temps.



  *Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme. Rob Riemen. Traducció d'Auke Oosterhoff. Editorial Arcàdia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada