dijous, 15 de març de 2018

Un pergamí malmès pel foc





  George Steiner (1929), erudit, estudiós de la cultura europea, és autor, d'entre d'altres obres, d'un escrit breu, certament original i exquisit: Fragments. L'escrit parteix de la troballa fictícia d'un pergamí malmès pel foc atribuït a Epicarn d'Agra, del qual no se sap res, excepte que hom creu que va viure cap al segle II a.c.
A partir d'uns pocs aforismes, l'autor ens delecta i ens instrueix sobre una sèrie de qüestions d'enorme interès. Quin sentit poden tenir aquestes expressions? 
Amb permís del senyor Steiner, a banda de les seves paraules, sempre lluminoses, n'hem afegit a continuació d'altres que ens han suggerit aquests fragments aforístics:



-Quan el llamp parla diu foscor

Segons Steiner, "el llampec, la intensitat de la seva resplendor, es manifesta a si mateix i alhora posa de manifest la foscor del voltant. Fa visible la nit, de la mateixa manera que el so descriu el silenci".
Llum i foscor es necessiten. No poden viure una sense l'altra. L'absència d'una ens porta a un desig (dissimulat o no) del seu contrari. Sabem que després d'una ve l'altra, tot té una caducitat. La vida és això, la tensió entre contraris forma part de la naturalesa, i fa que, justament, la vida sigui vida.



-L'amistat mata l'amor

"Es pot entendre l'amistat com una crítica de l'amor (...) L'amistat s'arrela a la llibertat".
S'han escrit moltíssims tractats i novel-les sobre l'amor (algunes extraordinàries, d'altres mediocres), però molt poc sobre l'amistat. Per què? 
L'amor si vol prosperar ha de recolzar-se en aquesta. Aleshores neix una relació de confiança, de lleialtat, d'empatia i de sinceritat. Hauríem d'intentar no ferir l'altre. Les ferides acaben desfent l'amistat. Així mateix, una vida sense amor ni amistat és com assolir un lloc d'aigües estancades. El mar lleugerament remogut, d'una placidesa sense ser monòtona, és el més recomanable. Tot i que una tempesta esporàdica tampoc no hauria de fer cap mal.


-El mal és

Steiner ens descriu el mal com "la privació del bé, de la mateixa manera que la foscor és l'absència de llum".
No podem obviar el mal. Sí, evidentment, se'l pot combatre, però tenint en compte que la nostra derrota és una opció molt plausible. Molts cops no se'l distingeix bé, i no sabem què fer, com actuar. Abans, però, hauríem de comprendre millor el món, les causes de tot plegat. Saber quina és la manera més efectiva d'actuar. Amb paciència, humilitat, determinació, actituds que també són i que la natura ens ofereix. Fem-ne ús, si podem.


-Quan Aríon canta, per què ploro? 


"La música és la força anàrquica que subverteix la raó humana i l'autocontrol de la psique". Ens pertorba, ens porta a estats reflexius i a situacions d'èxtasi. A l'emoció més profunda, moltes vegades. Pel seu caràcter abstracte ens costa racionalitzar-la, ens deixem portar per les aigües amigues d'un riu. La música flueix allà on la raó sucumbeix, en un terreny on se sent estranya. Per això, paradoxalment, la sentim tan a prop.


-Mort amiga

Disposem de la llibertat d'escollir la mort, tot i que algunes lleis ho fan complicat. Sabem que hi ha la llibertat, un valor irrenunciable. Fins i tot en el moment final. La mort forma part del cicle vital, n'és l'epíleg. Tornem al no-res, el mateix "lloc" on érem abans de néixer. Però aquest no-res ve, d'alguna forma, de la pols de les estrelles. I aquesta pols... La natura acompleix els seus cicles. Tot té un origen i un final. Però abans del (primer) origen de tot, això sí que no ho sabem. El no-res absolut, en podríem dir...

               
                   

  De pergamins cremats pel foc també n'hi va haver de reals, com molt bé sabem. Alguns van ser destruïts de forma accidental, d'altres seguint ordres (de l'Església del moment, dels poders polítics) per ser massa heterodoxos i contraris als bons costums. La famosa Biblioteca d'Alexandria en fou un exemple, per la magnitud i la riquesa dels seus tresors desapareguts sota les flames. 
Quant s'hagués guanyat per a la cultura i el coneixement si no s'haguessin produït aquests incendis? No ho sabrem mai, tants autors perduts, tantes paraules escrites que mai no podrem llegir. La pèrdua fou infinita. Amb pocs fragments, doncs, ens haurem de conformar, o amb les paraules dites per altres savis antics. Allò que es va condemnar al silenci, a l'ocàs, ressona, malgrat tot, com un misteri ignot. Això sí, les víctimes han pogut sostreure's, en part, a la voluntat anihiladora dels botxins. Dels noms d'aquests darrers, gairebé ningú ja no se'n recorda. Dels primers en queda l'eternitat.




Fragments. George Steiner. Traducció de Josefina Caball. Editorial Arcàdia.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada