divendres, 5 de gener del 2018

L'univers serè i poètic de Camille Corot


                               "Corot, des de la seva profunda humilitat, ha incidit sobre nombrosos esperits"

                                                                                         Charles Baudelaire (1859)



Camille Corot. Autoretrat. 1835.
Corot no és un estel fugaç que ens colpeix brutalment quan contemplem la seva obra pictòrica per primera vegada. Aquest tipus d'objecte tenen una vida mitjana breu, la seva bellesa resplendent és efímera. Corot s'aproxima més a un planeta d'una bellesa serena i elegant. Probablement l'impacte emocional inicial que en rebem no ens atordeix, però ens deixa un pòsit d'una emoció continguda que perdura tota una vida. Hi tornem una i una altra vegada. I no ens cansa mai. En aquest sentit és comparable a Vermeer o a Chardin, per exemple. 
No va ser mai, ni ara ho és, un artista aclamat per les multituds (ni tan sols pretenia ser-ho). Avui, molta gent, que passa per culta, n'ignora fins i tot el seu nom. 
Estem parlant d'un artista d'unes qualitats excepcionals. Em consta, això sí, que els que s'han deixat tocar per la seva obra el tenen en una gran estima. 



Sempre va ser una veu discreta, sensible i humil, indiferent als diners. Els seus quadres són, en aquest sentit, un mirall de la seva personalitat. Els colors que habitualment utilitza són també tènues i senzills (ocres, verds, blaus o grisos). Un aspecte que també apunta Baudelaire: fou un artista que va estimar sincerament la natura. La mirada és d'amor i d'intel-ligència. El mestratge de Giorgione i Constable hi va influir, sens dubte. Precursor dels impressionistes, la seva obra travessa el neoclassicisme, el romanticisme, el realisme i en molts dels seus quadres hi ha també una estètica impressionista molt clara. Les seves millors obres són els estudis directes de la natura, en particular els seus paisatges, impregnats d'una emoció viva i espontània. En alguna ocasió, Corot assenyalà que el seu secret consistia, probablement, en “no perdre mai la primera impressió que ens ha commogut”. Admirat pels seus contemporanis per la seva modèstia, generositat i bonhomia, s'autodefinia com “una alosa que emet els seus petits cants en els núvols grisos”. 
Va néixer a París l'any 1796, entre la rue de Bac i el Quai Voltaire. Davant mateix hi tenia el jardí de les Tuileries i el Sena. Al fons, hi distingia el Louvre. Precisament, les seves obres més extraordinàries es poden contemplar avui en aquest museu.


 La Trinità ai Monti (Roma). 1826-1828.

Els seus viatges a Itàlia li van fer descobrir la llum meridional, els seus paisatges i monuments, la bellesa de les dones italianes. Aquestes empremtes ja no l'abandonaran mai més. En els seus quadres hi percebem multitud de núvols grisos, arbres d’una verdor intensa, muntanyes d'un blau difuminat, aigües vibrants o vents que colpegen les fulles. La poesia, serena, sòbria, sense sentimentalismes, omple els seus quadres. Pintava poèticament fragments de la realitat. Sovint amb unes perspectives que ens recorden la fotografia o el cinema.


 La catedral de Chartres. 1830.
Fixem-nos en la Catedral de Chartres, pintada l’any 1830, però retocada molts anys després, quan incorporà les dues figures que apareixen a la part inferior del quadre. En aquesta obra el pintor ens mostra dues formes de diàleg d’allò més interessants: l’una entre les dues figures, masculina i femenina, situades una davant de l’altra, i la segona la que s'estableix entre la pedra derruïda, en la qual es repenja la noia, i la pedra construïda que és la mateixa catedral, la qual, tanmateix no és l'única protagonista del quadre, sinó que ho és la conjunció dels diversos elements, fet que dóna a l’obra una unitat perfecta. A Corot, més que el tema en si mateix, l'interessava la llum, la disposició dels elements. Desitjava anar més enllà d'una representació idealista o realista. Era un poeta que, en comptes d'escriure, pintava.


El retrat el va practicar des del començament, però és en els darrers anys quan esdevé més freqüent. La major part representen figures femenines, algunes situades en entorns italians. Una manera d'evocar, doncs, els anys que va viure en aquell país. Més endavant, altres artistes com Degas, Renoir o Picasso miraran amb molta atenció i respecte els delicats retrats de Corot. 


Noia pentinant-se. 1860-1865.
La dama de blau. 1874.





La dama de blau, fou, possiblement, la darrera obra de Corot, pintada uns mesos abans de la mort de l’artista que es produí l’any 1875. Sembla que aquesta figura fou realitzada a partir del retrat d’una dona, de la qual es desconeix la identitat. El vestit, d’un blau esplèndid, és fruit d’una tasca i d'una genialitat indubtables. Deliciosa és la mateixa actitud de la noia, repenjada sobre un coixí i immersa en algun pensament profund; és una imatge que desprèn certa sensualitat, sobretot en el braç que deixa al descobert i en el muscle, també nu, en el qual convergeix la llum més intensa del quadre i que es converteix en el seu element central.
 

Sobretot paisatges però també no pocs retrats, com hem vist, omplen la producció pictòrica d’un pintor que en els seus darrers anys exclamava: “Voldria viure per a donar a conèixer aquests immensos horitzons amb cels més roses, més profunds, més transparents”, si fa no fa com el mateix cel que s’alça sobre La catedral de Chartres o com en una altra de les seves obres mestres, El pont de Mantes.




                                                                  El pont de Mantes. 1868-1870.



No us heu fixat que tot observant aquests quadres, el mateix Corot us està dient una i una altra vegada: "Davant de qualsevol paisatge o objecte, abandona't a la teva primera impressió. Si has estat realment commogut, transmetràs als altres la sinceritat de la teva emoció". Cada objecte, per més simple que pugui semblar, vibra de vida. Ho heu notat?



Per a més informació:

-Camille Corot. Ediciones Polígrafa.
-Camille Corot. Textos de Charles Baudelaire i d'altres. Casimiro libros.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada