dimecres, 30 d’agost de 2017

Matar un home per una ximpleria*




Les sirenes i els llums dels vehicles no semblen alterar l’home estès al bell mig del carrer. És mort. Els policies han ocupat la via i en fan les primeres observacions. En un racó apartat, les mirades d’uns nens són de resignació, com si aquella no fos la primera vegada. A l’altra banda, dos homes asseguts miren l’escena. No entenen res. Fa fred. L’un porta gorra i bufanda, l’altre una jaqueta de pell. El primer coneixia la víctima. Tothom li deia Mocs. El perquè d’aquest nom ningú no ho va saber mai del cert. Potser va ser fruit d’una anècdota estúpida, com tantes ocorren a la vida. Sobre aquella mort, el primer que obre la boca és el de la jaqueta de pell: “No és just”. El seu company se’l mira. “La vida és així”, respon, gairebé sense immutar-se.

Qui l’ha matat? Ho ha dit de sobte; el de la gorra no s’ho esperava. De primer se li ha contret el rostre. Després, ja més serè, li ha contestat:
El cabró que l’ha matat no ho havia d’haver fet, tot i que si ho sabés no seré el primer a treure el seu nom davant d’un tribunal.

Fotografia d'Arthur H. Fellig, més conegut amb el pseudònim de Weegee.

La conversa s’ha animat, hi havia més confiança. L’individu de la gorra no volia deixar de parlar. Potser en Mocs hauria acabat apallissat com tantes vegades havia passat, però “morir a causa d’una ximpleria, d’una forma tan absurda, això era una altra cosa”.
Molts ho sabien. Cada divendres a la nit, en un carreró de la tenda dels saldos, s’hi reunien tota una colla de col-legues, entre els quals hi havia l’home de la gorra i en Mocs. Allà jugaven a les cartes. Apostaven diners i quan el pot era ben ple, en Mocs n’arreplegava tot el que podia i fotia el camp. Sempre l'acabaven enxampant i solia rebre una pallissa. No hi havia divendres que no s'escaigués el mateix. Mai no havia passat d'això: una bona lliçó, així n'aprendria, i cap a casa. Però avui algú havia traspassat el límit, la línia fina que separa la violència física de la mort. “Però si tothom sabia que en Mocs feia sempre el mateix, com és que el deixaven jugar?”, ha preguntat l’home de la jaqueta de pell. Quan ho deia, el front se li havia arrugat, els llavis havien adquirit una certa tensió. La resposta de l’altre l’ha deixat encara més inquiet: “Havíem de deixar-lo jugar. Estem als Estats Units”.

Les sirenes dels cotxes ja feia estona que havien callat, no així encara alguns remors que venien de l’asfalt. De lluny, se sentia el lladruc d’un gos. Els nens tornaven a jugar, com si no hagués passat res. Al seu costat, una dona d’edat avançada recordava, en veu alta, un moment de la vida d’en Mocs, ja fa molts anys, a la vorera d’aquell carrer. El noi, ara mort, “agafat de les mans de la seva mare, aprenia a caminar, amb passes insegures, buscant un equilibri que no s’acabava de produir. Era una bonica tarda d’estiu. Sí, ho recordo com si fos ara”.




*Aquest text està basat en una escena de la sèrie The Wire.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada