Artista infatigable,
lúcid analista dels drames del seu segle, el XX, també el nostre. Escultor, pintor,
dibuixant, però sobretot un pensador obsedit per trobar una certa forma de
veritat en la realitat més immediata. Alberto Giacometti (1901-1966) viu també en el segle
XXI. El sentim com un dels nostres.
En els primers anys experimenta amb el
cubisme. A continuació se sent temptat pel surrealisme; el 1934, però, se
n’allunya per a “dedicar-se a representar el que veia”, tal com va dir en alguna
ocasió. Desitja representar una realitat més directe, no feta a partir
d’objectes-símbols, sinó a través de la mateixa figura humana, abordant-la des
d’una problemàtica existencial.
No és un autoretrat de Giacometti, sinó un dibuix del seu germà Diego fet per Alberto. |
Poc abans de la Segona Guerra Mundial
(i de fet al llarg d’aquesta), el seu treball consisteix, bàsicament, a
construir figures petites de pocs centímetres d’alçària (en particular només el
bust), centrant-se en la mirada. En paraules del mateix artista, “veia els
éssers vius exclusivament a través dels seus ulls”. Però tot això “va canviar
cap al 1945, gràcies al dibuix. Aquest em desvetllà el desig de fer figures més
grosses, però aleshores, per a sorpresa meva, ja només s'hi assemblaven si eren
llargues i primes". Així doncs, les escultures ja no es redueixen en
tamany com anys enrere sinó que s'estiren verticalment i s'aprimen. Molts cops
tenen unes dimensions naturals. Com les figures petites d’abans, aquestes
sembla també que desapareguin i que es desfacin només en mirar-les.
Per al fotògraf Marc Trivier les seves
escultures estan a punt d’arribar; en certa manera apareixen davant nostre. Com
si en aquest procés de dissolució hi hagués una mena de “resurrecció”. Tot i la
seva aparença immòbil i fràgil, són absolutament “vives”.
L’obra de Giacometti beu de l’existencialisme
i la fenomenologia, corrents filosòfics força actius en aquells anys. D’aquesta
manera el treball de l’escultor i pintor suís connecta amb l’obra literària i
filosòfica de Sartre o Beckett, per exemple.
L’any 1927, es trasl-lada a un estudi
de la rue Hippolyte-Maindron de París, en el número 46. En aquest taller, molt
modest i de tamany molt reduït, s’hi estarà més de trenta anys, treballant
hores i hores, sobretot a les nits, fins a l’alba.
S’ha insistit que aquestes obres
simbolitzen la fragilitat de l’ésser humà, la lleugeresa de l’ésser, la incomunicació, situades en un espai immens que
alhora les oprimeix. Com si fossin figures aïllades posades més enllà de
l’espai i del temps. Per això són atemporals, però no viuen en un altre món,
sinó que mantenen una existència essencialment terrenal.
Són figures en les quals Déu hi és
absent; no el necessiten, no esperen ningú, però tanmateix sembla que romanen
en una situació d’espera (anàlogament als personatges de Tot esperant Godot).
La immobilitat, la concentració i el
silenci d’aquestes obres són estranyament familiars i, sobretot, en la mirada
hi ha una necessitat de diàleg amb el món. Volen comunicar-se, necessiten ser
escoltades i enteses. És potser allò que cercaven molts dels supervivents dels
camps nazis, els quals, un cop alliberats,
desitjaven que algú escoltés la seva historia?
Giacometti concep la seva
producció, sobretot la produïda a partir del 1945, a partir d'un humanisme força personal, allunyat de l’ideal de bellesa i de l’home mesura de totes les coses
que propugnaven els grecs i els artistes renaixentistes. En una època on l’home
havia estat degradat, intenta retrobar l’home del carrer, que sofreix ara i
aquí.
Com diu ell mateix: “No es pot arribar a l’universal, per dir-ho d’alguna manera, si no és a través de la realitat més particular possible”. Les seves criatures semblen acceptar una condició que no poden canviar; tot i que en diverses obres s’entreveu una revolta que és l’afirmació de la seva dignitat. Així, en una de les més conegudes, L’home que camina, hi crea una explícita sensació de moviment i de determinació; però també hi apareix la tensió i una necessitat de “comunió amb el món” (per exemple en L’ Home que assenyala, Tres homes caminant, La mà…). En d’altres figures la boca resta oberta, necessitat de diàleg i de comunicació. Com tots els personatges situats fora del seu lloc habitual, on una sèrie de circumstàncies els han obligat a viure d’aquesta manera, són exiliats; no sabem on habiten, d'on vénen. En moltes, el diàleg és, fins i tot, en el buit i amb el buit. Però viuen amb un desig perquè, en el fons, tenen algun tipus de ferida. Com diu John Berger: "Si hi hagués algú sense ferides en aquest món, viuria sense desig".
Com diu ell mateix: “No es pot arribar a l’universal, per dir-ho d’alguna manera, si no és a través de la realitat més particular possible”. Les seves criatures semblen acceptar una condició que no poden canviar; tot i que en diverses obres s’entreveu una revolta que és l’afirmació de la seva dignitat. Així, en una de les més conegudes, L’home que camina, hi crea una explícita sensació de moviment i de determinació; però també hi apareix la tensió i una necessitat de “comunió amb el món” (per exemple en L’ Home que assenyala, Tres homes caminant, La mà…). En d’altres figures la boca resta oberta, necessitat de diàleg i de comunicació. Com tots els personatges situats fora del seu lloc habitual, on una sèrie de circumstàncies els han obligat a viure d’aquesta manera, són exiliats; no sabem on habiten, d'on vénen. En moltes, el diàleg és, fins i tot, en el buit i amb el buit. Però viuen amb un desig perquè, en el fons, tenen algun tipus de ferida. Com diu John Berger: "Si hi hagués algú sense ferides en aquest món, viuria sense desig".
Alberto Giacometti, amb algunes de les seves obres. Any 1951. Fotografia de Gordon Parks. |
Giacometti intenta trobar, doncs, la veritat en l'art ("L'art
m'interessa molt, però la veritat m'interessa infinitament més"), però és conscient
que és una tasca que no té fi. Segons Matti Megged l’artista suís no pretén “representar
la realitat com a tal, sinó la veritat essencial de la realitat, tal i
com es percep i adquireix forma en l'obra d'art”. La impossibilitat de captar la
realitat és el fracàs del mateix artista; aquest n’és del tot conscient, però
segueix buscant l’essència de les coses, l’aspecte més irreductible, la
realitat última. No defalleix. A vegades ho intenta a través d’altres formes
artístiques, però el fracàs s’esdevé altre cop; ho torna a intentar, sabent que
resulta impossible allò que es vol aconseguir. Com Sísifs moderns, així són els
homes i les dones d’avui...
Com es veu l’obra d’un artista passats
uns anys des de que fou creada? Com constata John Berger en referència a
l’escultor suís: “Quaranta anys després les figures de Giacometti semblen
increïblement positives… Si abans alguna de les seves figures representaven per
a alguns a un ésser humà sortint d'un camp d'extermini, ara se les veu com
quelcom afirmatiu. Em sembla commovedor”.
Bibliografia:
-Alberto
Giacometti a la col-lecció Klewan. Obra social de la Fundació “La Caixa”
(2007).
-Diálogo
en el vacío y otros escritos. Matti Megged. Traducció d’Amaya Bozal. Antonio
Machado Libros.
-Esa
belleza. John Berger i Marc Trivier. Pròleg i traducció de Jaime Priede. Bartleby
Editores.
-En
el taller de Giacometti. Michael Peppiatt. Traducció de Clara Pastor. Editorial
Elba.
Aquest text està dedicat a totes les víctimes del fanatisme i de la violència. A tots aquells/es que, enmig del sofriment i del dolor, conserven la dignitat. A tots aquells/es que, malgrat tot, segueixen celebrant la vida i la llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada