Somnis

                                                 L’home és això, una ombra i un somni. 

                                                                                                                          Píndar

No, no ho he somniat. Tot ha estat ben real. Bé, tot potser no. Fins i tot m'atreveixo a dir que només una part d’això és cert (és a dir que s'ha esdevingut realment), però bé deixem-ho de moment aquí. Prou palla i anem al gra.

He viatjat fins als Pirineus aragonesos, prop de la frontera amb França. M’havia decidit tot just el dia abans. Per accedir-hi només he necessitat un parell de trens (un d'ells, l'AVE) i un bus. Per sort, les previsions horàries han anat prou bé i he pogut arribar a mitja tarda. Després, això sí, he hagut de caminar encara un parell de quilòmetres. Ha estat un passeig agradable, però; l’oreig fresc m’ha fet bé en aquella hora de llum somorta. A la fi, m'esperava un poble pintoresc, un llac encalmat i un cel pur, sense ni un núvol.

Fotografia de Sebastião Salgado. El Sàhara. Algèria. 2009.

L’entorn es transfigurava, lentament, en un llenç d’un blau atzur. De l’escenari que flotava damunt l’aigua s’alçaven els primers sons, la primera música. El concert s’ha estès més enllà de la mitjanit. Primer han actuat els Tinariwen, grup de blues-rock tuareg, originari del nord de Mali, de música evocadora i guitarres absorbents. Tot seguit un altre dels grans, el senegalès Youssur N’Dour, músic de fortes conviccions polítiques i socials. Qui no recorda la ja mítica peça ‘7 seconds’, allà a mitjans dels 90, fent duo amb la Neneh Cherry. Però també d’altres cançons com 'Set', 'No more', 'Birima', 'Tukki' o 'Sportif'.  Escoltar per aquelles contrades música africana, era com si s’hagués portat el desert del Sàhara al bell mig dels Pirineus. O millor dit, al cap d’un parell de cançons ningú ja no recordava que estàvem entre aquelles muntanyes imponents. A més, les hores foscants havien desdibuixat els contorns dels voltants amb promptitud. La música havia estat capaç de portar-nos al cor mateix de l’Àfrica, en diàleg amb certes sonoritats occidentals, una fusió desimbolta que era molt més que un símbol.

Amb l’AVE ja havia travessat un altre desert, els Monegres. Però aleshores, dins del vagó, no se sentia res més que el dolç desplaçament del comboi i el xiuxiueig d’algú que somniava. Aquella hora quieta també no m’era difícil imaginar-la en el si de la gran extensió erma, de vegetació fugaç, que veia més enllà del vidre, on intuïa que el sol cremava amb tanta força que tot ho havia fos menys el silenci. Ha estat just en la lassitud del migdia, en aquestes terres eixutes d’Aragó, abans d’emprendre la corba que ens hauria de portar fins a Saragossa, quan he pensat en la magna novel-la de Joan Sales, Incerta glòria, que havia acabat de llegir tot just feia uns dies; inclosa la quarta part, El vent de la nit.

Incerta glòria. Tan incerta com la vida mateixa, puntejada amb fugaços instants d’exaltació. Tan incerta com la relació que establim amb els altres, amb malentesos, sentiments de culpabilitat i d’altres absurds.

No massa lluny per on passava, vuitanta anys enrere, la terra s’emmetzinava, s’esquinçava i amb ella tots els homes. O més exactament: uns quants havien encès amb traïdoria l’aire i la terra, les ànimes dels seus semblants s’havien inflamat i ja no podien ser assedegades. Molts, innocents o no, s’havien calcinat. Tot era capgirat: els somnis, l’amor, l’amistat, l’angoixa, la por... I la mort, naturalment, que s’ho acabava enduent tot, estiu o hivern, sota el firmament callat i indiferent. La ferida va travessar generacions. L’esvoranc era massa gros perquè es pogués tancar a corre-cuita. Sense delicadesa ni justícia, com és possible guarir això?

En el cor del conflicte, els somnis no tenien prou vigor per donar consol: “El somni és una terra de ningú entre la vida i la mort; entre l’obscè i el macabre”, diu en Soleràs, una de les grans creacions de l’obra, “estrany” personatge, ara amb uns, ara amb els altres, llum i ombra alhora, “un Baudelaire sense poesia", com algú el va anomenar. Però també sabia ser lúcid davant la follia de la guerra: "Tot l'univers no val la vida d'un nen". Sí, això ens remet a Els germans Karamàzov, influència directa en l’obra de Joan Sales. No es mou en Soleràs entre el culte Ivan i el sensual Dmitri (com també ho està, en part, en Lluís)? Sobre en Cruells la cosa sembla més evident: és el “germà” més afí que té el religiós i bondadós Alioixa. És aquell, justament, el narrador de la tercera i la quarta part, però l’ombra d’en Soleràs, tantes vegades absent, és, tanmateix, omnipresent en moltes de les reflexions dels altres personatges.

Ser un vençut, un fracassat, és inevitable pensar-ho. En Cruells assumeix el fracàs, i la fe sincera porta, més tard o més d’hora, al dubte, a la lucidesa: “És amb vergonya que confesso no haver-me curat mai ni de la meva joventut ni de la meva guerra. ¡Les duc, les duré sempre a la sang com una infecció!” Però també podríem dir amb Flaubert: “Els records no poblen la nostra soledat, com se sol dir. Contràriament, la fan molt més profunda”. 

L’aire dens, desolador, recorre El vent de la nit, ja en la postguerra, túnel obscur, lloc de monstres, ombres i fantasmes, on els records de la guerra, viscuda en plena joventut, són encara ben ardents. Una flama, però, que es consumeix en el silenci i en la por. 

Ningú no va tenir compassió pels vençuts.

Incerta glòria és sobretot, però, una gran novel-la d’amor, de fidelitats, traïcions i despits. Per la carlana, dona inexpugnable, tanmateix, en Lluís és capaç de tot (i més). La seva dona, la Trini (quin gran personatge també), desitjada per en Soleràs i estimada, secretament, per en Cruells.

A la fi, si s’acomplís tot això, és a dir, la consumació de l’amor, “seria massa bonic(...) El camí és estret, cal fer-lo sol”.

És curiós. Tot i l’horror que ens provoca la desproporció de la figura humana en relació amb la vastitud de l’Univers, talment com un microbi llançat en els oceans de la Terra, “la contemplació del cel ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança...”, amb o sense Déu.

De ben segur aquest pensament el subscriuria el filòsof francès Alain, pseudònim d’Émile Chartier, qui recomana, entre d’altres coses, justament això: emplaçar la mirada a la llunyania*. Quan miro el perfil clar de les muntanyes, o aixeco els ulls cap el cel estrellat, després del concert, no hi puc estar més d’acord.

Però, enmig de la calma, les passions tornen i tornen (en aquest sentit el microbi, sense tants neguits, es troba més serè en el seu oceà). Hi ha una certa por per allò inconegut, també pel fracàs, pel ridícul que inevitablement sorgeix després d’haver dit, elegit o executat quelcom. Potser per això “cal tenir pensaments feliços per tal que les passions al seu costat resultin diminutes. (...) Un dels secrets de la felicitat és mostrar-se indiferent davant dels nostres propis estats d'ànim (...) El cos estarà bé quan la ment viatgi i contempli”. Per què rascar en el nostre propi dolor, en la ferida que encara no ha supurat? “Quan hi hagi pau trobarem la felicitat”. Però haurà de ser necessària una pau amb justícia.

Sí, mirar lluny, més enllà dels límits de la lògica i d’allò convencional: “Ayer miré un tallo de lilas cuyas hojas iban a caer, y ya vi en él los brotes de hojas nuevas", observa, finalment, Alain.

Justament pensava en el ridícul, quan de sobte creia trobar-me al costat de dues noies. Sempre hi ha una o més dones que fan acte de presència en els somnis. No m’estranya.

En els somnis també pots fer el ridícul, és cert, encara que no és tant freqüent. De fet, només es tracta, en el fons, d’un somni; “sortosament no era real”, solem dir alleujats.

Una d’elles em va atraure d’immediat. Tenia un atractiu peculiar, gens convencional; la trobava interessant, per altra banda. Això ho he sabut poc després. L’havia estat observant, sense que s’adonés, amb molta atenció. És possible fer-ho, encara que miris lluny. Així veia com parlava, les coses que deia, com es movia, la seva mirada... En cinc minuts ja n’he tingut prou. És a dir, que m’havia, certament, captivat. Tanmateix, havia notat en ella una mirada trista, resignada. Això la feia més atractiva. Hi ha un desig amagat (tot i que no ho vols admetre), una íntima satisfacció a pensar que s’ha vist colpida per un despit, un desengany amorós... Perfecte, en aquests moments ets allà a punt per abraçar-la i oferir-li consol. Però no tot és tant bonic. Potser no ho vol això i prefereix estar sola. No es tracta de compassió, potser. Si et mantens a una distància prudent serà més senzill fer el cim, però també pot passar que s’hi acabi dipositant una boira espessa. A la fi, doncs, tot es fa fonedís. És cert, la noia va aparèixer, de sobte, sense buscar-la. I gairebé sense que m’adonés també va desaparèixer. Però ja no recordo si això va passar quan encara somniava o en el moment que em vaig desvetllar, amb el somni migpartit o esquinçat del tot. Però potser tot plegat va ser ben real. Com saber-ho? Sí, això sí, va quedar un pòsit d’una tristesa clara i resignada.

La música m’havia parlat d’esperances, de lluites, de violència i d’amor. L’amor que ho redimeix tot, l’amor solitari, secret, i en silenci. Més tard tornava a emprendre el camí estret. Sí, cal fer-lo sol. En la darrera hora de la nit, en la primera llum del dia, em trobava en terra de ningú, entre l'Oceà i el Sàhara.

 *Mira a lo lejos. 66 escritos sobre la felicidad. Alain. Edició i traducció d’Emilio Manzano. Editorial RBA.