Dora Bruder, de Patrick Modiano.
Ja fa uns anys vaig arribar-me fins al bulevard Ornano, prop de la porta de Clignancourt, en el districte XVIII de París. Sempre he sentit una especial predilecció per les zones encalmades del centre de les ciutats, però també per algunes de les més allunyades, per l’anomenada primera o segona perifèria. El turisme pràcticament és inexistent, hom retroba una certa tranquil-litat i potser també aquell esperit propi de la ciutat que en d’altres llocs de la mateixa s’ha perdut. Al bulevard Ornano no recordo que hi hagués cap atractiu turístic, ni que fos una zona especialment bonica. Edificis convencionals, trànsit rodat. No res de l’altre món. Però aquest lloc adquiria una presència significativa en una obra de Patrick Modiano que havia llegit uns quants anys abans: Dora Bruder, publicada per Gallimard l’any 1997, enguany fa vint anys.
Dora Bruder és el nom real d’una noia jueva
que l’autor parisenc recupera dels racons més pregons de la història recent. Amb
els anys, el mantell d’oblit s’endureix, però, a vegades, l’obstinació de
l’escriptor, de l’historiador, aconsegueix trencar aquesta opacitat i treure’n
alguns detalls.
L’autor troba una simple nota en un exemplar
del París-Soir del 31 de desembre de
1941. S’informa de la desaparició d’una noia. Dora Bruder, aquest és el seu
nom, té el domicili en el número 41 del bulevard Ornano. Hi viu amb els seus
pares.
Ara, en aquest lloc, s’hi
ha aixecat un bloc de pisos com qualsevol altre. No solament les persones
s’esvaeixen, sinó també el seu record, els llocs on han viscut o els objectes
que formaven part del seu espai vital.
Què va fer Dora l’hivern del 42? Quins llocs
de la ciutat van ser testimonis de la seva presència? Quanta pèrdua, els paratges
canvien, els senyals s’esborren, es fa difícil que surti alguna cosa: “Lleva
tiempo conseguir que salga a la luz lo que ha sido borrado".*
Fotografia de Roman Vishniac. Mukacevo, Europa de l'Est, anys 1935-38. |
Dora Bruder havia nascut un 25 de febrer de
1926. Quatre anys va trigar el narrador a saber la data exacta: “Pero soy
paciente. Puedo esperar horas y horas bajo la lluvia”. Present i passat es
confonen. El passat de Dora, el del mateix autor al cap d’uns anys, en els
mateixos carrers.
El pare, Ernest Bruder, havia nascut a Viena
l’any 1899. El 1924 es va casar amb una jove de disset anys, Cécile Burdej,
nascuda a Budapest l’any 1907.
“Dicen que los lugares
conservan por lo menos cierta huella de las personas que los han habitado”.
Algunes fotografies d’aquesta època, poques. En el número 43 d’Ornano hi havia
un cinema. Ja no hi és, han passat molts anys.
El 9 de maig de 1940, Dora és internada en un col-legi religiós, la seva adreça és al carrer Picpus 60-62, districte XII. Un mes després, els nazis ocupen París.
El 9 de maig de 1940, Dora és internada en un col-legi religiós, la seva adreça és al carrer Picpus 60-62, districte XII. Un mes després, els nazis ocupen París.
Per molts dels seus habitants ja no hi ha
escapatòria, el setge s’estreny, més i més. Per tot arreu hi ha delators,
persones sense escrúpols que actuen per un motiu o per un altre. A vegades
sense cap raó concreta, per tedi o perquè en la vida algú ha de fer de
confident, simplement com aquell que fa de fuster o de dentista.
Els diumenges, Dora, visita els seus pares.
Al vespre, agafa el metro i torna al col-legi de parets depriments. Les vides
de moltes persones es mouen en un espai imprecís: “Mientras escribo este libro
lanzo llamadas como señales de faro, aunque desgraciadamente no confío en que
puedan iluminar la noche. Pero mantengo siempre la esperanza”.
Molts
dels records no han desaparegut del tot, romanen allà, en algun lloc amagat; es tracta
de trobar la manera que puguin sortir a la superfície, fer-se visibles. Cal ser
pacient. Esperar aquesta llum en la nit menys esperada.
La pluja ho esborra tot o, en canvi, revela
finalment allò que justament havia quedat eclipsat? Com va viure a París
aquests mesos des de que es va escapar? On i com passava les nits? Tenia un
amagatall? No ho sabrem mai. Les ombres es posen sobre les persones i els fets.
En aquells dies n’hi havien moltes com ella, com avui, com n’hi haurà en el futur.
Algunes estan naixent en aquest precís moment.
El 14 de desembre de 1941, Dora es fuga de
l’internat, on també trobaven refugi algunes nenes de famílies jueves. Però en
l’època que ella hi va viure, segurament era l’única noia d’origen jueu. Ho
sabien això les persones del pensionat? Aquell dia es va escaure en diumenge.
És probable que, després de visitar els seus pares, ja no hagués tornat al
col-legi. Què ens empeny a evadir-nos? Era conscient del perill que podia
córrer? Aquesta fugida, en tot cas, era coherent amb el seu esperit rebel.
Tothom que fuig per una
bona causa mereix ser salvat, ser acollit.
Quin temps va fer aquell diumenge? A París,
en un mes de desembre, fa fred. Sembla que va marxar quan ja era de nit. En
aquests dies, a primera hora de la tarda ja comença a fosquejar.
Algunes dades van sortint, l’autor no
desespera. Tot porta el seu temps. Un 13 d’agost de 1942 Dora és internada al
camp de concentració de Drancy, venia del camp de Tourelles. París s’havia
convertit en una gran presó per a molts i la vigilància era constant.
No se sap res de Dora entre el 14 de desembre
de 1941 i el 17 d’abril de 1942, data en la qual torna al domicili matern. Va
ser un hivern molt fred. Al mes de febrer va nevar. Però torna a fugir, potser
quan comença a fer bon temps, a principis de primavera.
Dora és retornada a la seva mare un 15 de
juny del 42. Des del 7 de juny, els jueus són obligats a portar l’estrella
groga. És possible que a partir del dia 19 del mateix mes, Dora fos ja
transferida a Tourelles.
El 13 d’agost de 1942, les tres-centes dones
que estaven internades en aquest centre són enviades a Drancy. Pare i filla es
retroben. Abandonen Drancy el 18 de setembre, amb mil homes i dones més, en
direcció Auschwitz.
La mare, Cécile, és novament internada el 9
de gener del 43. L’11 de febrer forma part d’un comboi que també té com a
destinació Auschwitz.
Tot fa pensar que no va tornar a veure mai més
el seu marit i la seva filla.
Fotografia d'Édouard Boubat. Palais Royal, París, 1988.
|
“Nunca sabré cómo pasaba los días, dónde se escondía, en compañía de quién estuvo durante los primeros meses de su primera fuga y durante las semanas de primavera en que se escapó de nuevo. Es su secreto. Un modesto y precioso secreto que los verdugos, las ordenanzas, las autoridades llamadas de ocupación, la prisión preventiva, la Historia, el tiempo- todo lo que nos ensucia y destruye- no pudieron robarle”.
En el Memorial de la Xoà, a París, en el barri
del Marais, uns plafons de marbre, instal-lats al pati central, guarden la
memòria dels deportats jueus als camps de l’Est, amb tots els seus noms i
cognoms. Sí, el de Dora Bruder també hi és.
En els memorials, en els arxius escampats
arreu del món hi ha milers i milers de noms i cognoms, dones i homes de
diverses èpoques, contemporanis nostres, que esperen que algú expliqui la seva
història. Com a molt només seran fragments, sovint inconnexos, amb pors,
dubtes, esperances, algunes dates, llocs que s’obren i que es tanquen. D’algunes
persones, però, no n’haurà restat ni el nom, ni se’n conserva tampoc cap
fotografia, els individus que les van conèixer també han mort. La Història se
les ha endut per sempre. A la seva ciutat natal ningú ja no se’n recorda ni
n’han sentit a parlar. Potser no existeix ni la casa on van viure, ni l’escola
on van estudiar. Dels indrets on van estimar, potser només en queda un roure
centenari plantat a l’entrada de la seva ciutat que molts dies els donava
ombra.
* Dora Bruder. Patrick Modiano. Traducció de Marina Pino. Editorial Seix Barral.
* Dora Bruder. Patrick Modiano. Traducció de Marina Pino. Editorial Seix Barral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada