dimecres, 20 de setembre de 2017

Tota la nit esperant el sol



La Habana, 2009. Fotografia de Manel Esclusa.
Esperaré tota la nit fins que surti el sol. No me n’aniré sense veure’l.
Caminar per la ciutat, des de l'hora foscant, és emocionant i commovedor. Fins i tot ha plogut, i això vol dir una mica de nostàlgia. Però no m’ha sorprès. La nostàlgia, vull dir. Els pensaments vénen sols, es lliuren d’una forma ben natural, i no és difícil que cedeixin, de tant en tant, a l’enyor. Hi ha moments en què només se sent el vaivé trist i lleuger de les fulles dels arbres, un motor llunyà que s'engega o unes paraules que cauen d'un balcó.
Resten encara unes quantes hores perquè obrin l’estació de tren. Només tinc davant meu la ciutat i la nit. A la fi, espero veure la primera llum del sol. Ara per ara no es veu ni un núvol. 


Miro el mòbil i hi veig un missatge. Ets tu. Havia pensat que no m’escriuries més. Han passat molts mesos. Ja no tenia ni il-lusió ni esperança. Seguia esperant, això sí. Vius per esperar, però no per tenir esperança. No és el mateix. L’espera forma part de la vida mateixa; l’esperança és una il-lusió vana, que fa més mal que bé. Les circumstàncies són les que són i en la majoria de vegades les coses no depenen d’un. Sense  poder intervenir-hi, només ens queda esperar i mirar, com qui contempla un paisatge darrera una finestra. Però és evident que hi ha uns anhels, una embriaguesa per quelcom indefinit, una inquietud que necessita posar-se en algun lloc. Com un far que va donant voltes i vol il-luminar tots els racons, però no troba descans en cap d’ells.


Fotografia de Samuel Leiter.
Les teves paraules flueixen suaument, com si me les diguessis a cau d’orella, amb ritme regular. Hi crec sentir la teva respiració. L’alegria m’ha pujat de sobte, és cert, però només ha estat durant uns segons. Hi havia alguna cosa estranya, desplaent; com si de sobte m’hagués passat per damunt una ràfega de vent gèlid. Notava una recança, un temor inconegut, però també una mena de paradoxa: mentre la flama s’anava fent més estèril, el desig augmentava més i més, com una desclosa d’aigua que s’obria. Sí, desitjava que em tornessis a escriure, volia comprovar si l'amistat podria tornar a ser com abans. La teva presència em continuava perseguint d’una forma obsessiva, persistent. Havia esperat la teva resposta que em resoldria, d’això n’estava segur, un dubte immens. No sabia què fer. Volia sortir a l’exterior i llançar-me sobre l’asfalt de la ciutat: caminar a l’atzar, amunt i avall, i així potser t’oblidaria. Però això era impossible. Estava sol, només et tenia a tu. Però és clar, tu no hi eres. Com una ferida que no em podia treure del damunt, m’interrogava constantment. Em recordava i m’insistia d’una forma lúcida però cruel que no hi eres. I no sabia quan et podria tornar a veure.

Havia d’escriure alguna cosa. Necessitava pensar amb calma. He trobat el redós d’un parc; estava tancat però hi he pogut entrar per una petita escletxa. En un racó hi havia un petit estany irregular. Hi he estat una bona estona mirant l’aigua immòbil i negra. Després m’he assegut sobre una pedra rectangular. Quina responsabilitat l'escriure, amb quina cura s’ha de fer. Cal utilitzar bé les paraules. Un cop has enviat el missatge no hi ha possibilitat de fer-hi cap mena de correcció, no solament en els mots emprats, sinó també en el to adoptat, fins i tot en l’estil. A vegades, portats per l’entusiasme i l’emoció escrivim coses que després, analitzades amb més fredor, les rebutjaríem d’una forma categòrica. Perquè fan nosa i són ridícules. Potser també aquestes paraules, estimat lector, que ara estàs llegint tenen un no sé què de ridícul. 
En una conversa parlada, en canvi, pots rectificar sobre la marxa. Però també t’acabes deixant coses; la presència de l’altre, especialment la seva mirara, t’acaba condicionant; la comunicació, sigui en la forma que sigui, sol ser deficient i incompleta. No hi ha temps per a la reflexió, i el dubte, avui més que mai, es penalitza. Novament sents que has fet el ridícul, una vegada més.

A vegades, enmig de les persones no ens sentim còmodes; com si de fet alguna cosa ens angoixés, sentiments contradictoris ens martellegen per totes bandes. En canvi, caminar sol per carrers i places, a la nit, amb poca llum, pots arribar a sentir-te molt ben acompanyat. Això, em té habitualment captivat; com si a vegades estar envoltat de gent em fos un destorb, com si estigués engabiat i, precisament per això, hom cerca un reducte per on fugir. El desig de tombar per un carrer solitari, per exemple. Hi ha la sensació, sovint enganyosa, que algú, tanmateix, t’observa, et vigila rere una porta o una finestra, però això és pura imaginació. A ningú li importa el que estàs fent. Ets un no-res als ulls de la gran majoria. Com una fulla caiguda en un jardí o un gat escanyolit que travessa el carrer.


Fotografia de Samuel Leiter.

M’agraden les hores nocturnes, trobo que passen a poc a poc, sense gairebé cap cotxe. Justament prefereixo les coses de la vida que es mouen amb lentitud i, alhora, les seves formes també canvien suaument: els arbres moguts pel vent, els núvols baixos, les ones que moren a la platja... Hi ha una mena de veritat i de confort en tot això.
Sí, el sol va acabar sortint, però ella ja no em va tornar a escriure. Tampoc no l’he tornada a veure mai més.



                                       


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada